Las al jaç

En acabar la carrera, l’únic que em deia alguna cosa era el dret públic, en part perquè l’únic professor bo que em va tocar va ser el de Dret administratiu –D. Alejandro Nieto- i en part perquè el servei públic m’atreia més que no pas la jungla del món mercantil.

Vaig anar a veure un advocat administrativista que buscava un llicenciat jove. Em va dir que aquella branca del dret era dura però que, de tant en tant, senties l’enorme satisfacció de vèncer un monstre com l’Administració. Em vaig adonar que un advocat administrativista es dedica a defensar els interessos de ciutadans particulars davant l’Administració, just el contrari del que jo buscava, i vaig acabar entrant a l’Administració.

Al principi m’hi sentia còmode. Si, per exemple, tramitava una expropiació i em reunia amb els ciutadans afectats per a acordar-ne el preu, em satisfeia seure al cantó de la taula on es defensaven els diners de tots, enfront dels qui defensaven interessos particulars. Han passats els anys. Encara penso que el servei públic és una ocupació noble però he tingut temps de veure que l’Administració pot ser arbitrària, pot malbaratar els diners públics i no sempre respecta els drets dels particulars.

I és només molt de tant en tant que sento la satisfacció de veure que un ciutadà és capaç de vèncer el monstre; de guanyar-nos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!