El congrés de Junts per Catalunya del juny vinent culminarà la fase de reordenació del subsistema autonòmic al Principat, liquidant les vel·leïtats fundacionals de fa dos anys que apuntaven a un tombant estratègic independentista com alternativa a la claudicació sense escrúpols de PDECat i ERC posterior a l’Octubre del 2017. El llarg periple de la transició nacional iniciat per CDC, passant per Democràcia i Llibertat i PDECat, finalitza definitivament a Junts per Catalunya com a fórmula de participació a la centralitat política retroautonomista que comparteixen amb PSC i ERC. L’operació d’estat per liquidar el procés independentista català està dirigida pel PSOE amb la col·laboració interessada i imprescindible d’Esquerra i Junts, encarregats de desconstruir-lo des de dins tot aparentant que no renuncien a la independència, però banalitzant-la en uns termes similars fins als que actualment s’ha reduït el “socialisme” o la “república”.
Un cop desactivat l’independentisme, el PSC recupera el paper de principal garant de l’ordre estatal a Catalunya, i el tàndem ERC/Junts es reparteix el rol de soci subaltern que CIU representava. El procés independentista, engegat com resposta a la sentència del Tribunal Constitucional liquidant l’Estatut del 2006, va esquerdar temporalment aqueix bipartidisme imperfecte, (mantenint-se el PSC al costat del règim que imposà la retallada). Esquerdar, no trencar, perquè ERC ja havia consolidat amb el PSC, (via la integració de part de les JERC a UGT l’any 1997 per formar Avalot), un espai sociopolític i electoral compartit que s’ha mantingut intacte fins a l’actualitat. Les turbulències de la transició nacional de CDC i els casos de corrupció que han aflorat (perifèrics respecte de la corrupció estructural d’escala estatal) associats a aqueix partit, més la implicació efectiva en la preparació de l’1 d’Octubre durant la presidència de Carles Puigdemont, han desconnectat parcialment aqueix sector respecte dels espais d’influència assolits per ERC i PSC dins el subsistema socio-econòmic i mediàtic que s’ha anat bastint durant les dècades d’autonomia.
Una característica singular del cas català en contrast amb altres nacionalismes a l’Europa contemporània és que en el presumpte “estat major” del procés han coincidit els dirigents fàctics dels dos principals partits que hi donaven suport, que són alhora els gestors dels respectius “sector negocis”. La pressió policial i judicial sobre aqueix nucli explica el retrocés polític -a ritmes diferents- posterior al 2017, que cerca restablir un marc autonòmic (sense necessitat de cap referèndum) similar a l’existent fins al 2006. La tecnocràcia nostrada de les “portes giratòries” ha ocupat el buit deixat per la burgesia nacional d’antany, però és molt més dependent de la pervivència del règim espanyol de torn (ara el del 78) que la fa possible. Els pactes amb el PSC a escala local i provincial, i l’acord parlamentari per acatar el 25% de castellà a l’ensenyament públic són dues mostres d’aqueixa voluntat de restauració (clarament perceptible en el tractament mediàtic favorable que reben dels mitjans col·laboracionistes, com La Vanguardia o l’Ara).
La conversió de l’èxit nacional de l’1 d’octubre en una desfeta és la clau de volta que els estratègues de la no-confrontació i el diàleg amb el poder espanyol fan servir per imposar el seu relat. Un discurs que ara Junts per Catalunya assumeix plenament per boca dels qui -com Jordi Turull- van ser les cares visibles del referèndum d’autodeterminació. Jordi Sánchez ha estat un empleat diligent dels qui el van col·locar al capdavant de l’ANC (cobrant un sou de la Caixa via la UPF), i posteriorment al front de la Crida Nacional per la República i Junts, sempre esmorteïnt les iniciatives populars que s’hi canalitzaven, fins a reduir-ho tot a una estructura en mans i al serveix dels professionals del “sottogoverno”. Laura Borràs representava l’aire nou dins aqueix espai, (majoritari entre els afiliats, com es va veure en el resultat de les primàries front a Damià Calvet), que ara és absorvit per una nova direcció que tindrà com a missió propulsar Jaume Giró com a nou candidat a la Generalitat. Josep Andreu n’ha estat bandejat (i Hèctor López Bofill ni tan sols hi ha pogut aspirar a formar-ne part), desprenent-se així del sector independentista d’esquerres que hi havia donat suport (anteriorment ja havien fet el mateix amb Jordi Pesarrodona, descartant-lo de la candidatura electoral després d’haver estat entre els més votats entre la militància).
L’eix de conflicte Catalunya-Espanya que hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats, (d’una banda, els que es beneficien -de manera real o imaginada- de la dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats en tinguin consciència o no), és deliberadament desdibuixat per prioritzar el fictici dreta/esquerra, coincidint ERC amb Junts/PDECat que adopta la mateix actitud des de l’ideari centre-dreta. Les municipals de l’any vinent seran l’ocasió propícia per reintegrar a Junts els electes del PDECat en premi a la seva contribució a la pèrdua de l’avantatge respecte d’ERC a les eleccions del 14-F. Els pactes locals amb el PSC es normalitzaran arreu com a forma de compactació d’un bloc polític quatripartit (Comuns inclosos) que comparteix l’acatament a l’ordre espanyol com a principi i la desvinculació respecte dels termes reals de la dominació política i l’espoliació econòmica que aquest exerceix sobre el poble català. Malgrat el “catalangate” i la liquidació judicial de la immersió lingüística la submissió al govern espanyol de torn es mantindrà i la interiorització de la repressió contra les expressions de l’independentisme persistent es continuarà assumint amb naturalitat.
La retirada del president Puigdemont al reducte del Consell per la República no significa cap contradicció per a Junts atès que les actuacions i declaracions des de l’exili simplement són negligides a l’interior. Fora del bloc quatripartit anteriorment descrit resta la CUP, que si bé en alguns temes puntuals com l’oposicó a l’acatament del 25% de castellà manté un posicionament coherent, globalment és incapaç de liderar una alternativa independentista transversal, ancorada en els prejudicis ideològics d’un anticapitalisme abstracte (com és el cas de la seva inhibició en el conflicte Rússia/Ucraïna en nom d’un pacifisme quimèric). La possibilitat d’un quart espai polític, i eventualment electoral, apuntada per l’ANC és poc probable a curt termini, vistes les recents experiències fallides de Primàries per Catalunya i el Front Republicà.
Així doncs, entrem en una etapa de degradació política i social sense resposta governamental efectiva atesa la manca de voluntat, la migrada infraautonomia subsistent i la intervenció estatal a tots nivells. També la pèrdua de consciència d’identitat nacional i lingüística s’accelerarà atesa la renúncia explícita a fer-hi front des de les institucions autonòmiques. El procés independentista ha resultat ser retràctil, limitat a expressions puntuals d’afirmació nacional (diades massives, referèndum d’autodeterminació, tsunami), sense una direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat per sostenir el conflicte amb el poder ocupant. Bastir-ne una de nova creïble i viable és una tasca que hom no pot abandonar, però que a partir d’ara serà encara més difícil.
Post Scriptum, 12 de maig del 2022.
El canvi de posició de Junts per Catalunya sobre el 25% de castellà a l’escola és un pas positiu en la línia de recuperació de la coherència independentista, però insuficient i no desmenteix el contingut essencial del present apunt. Rectificaré gustosament si és el principi d’una reorientació estratègica.
Post Scriptum, 14 de maig del 2022.
Jordi Pesarrodona ha estat el candidat més votat a les eleccions per renovar el secretariat nacional de l’ANC, un fet que deixa en evidència el sectarisme i la mediocitat de Jordi Sánchez que va desplaçar-lo de la candidatura de Junts per Catalunya al 14 per col·locar-hi un altre incompetent, David Saldoni, que a més ha estat secretari d’organització en aqueixos dos anys nefastos pel partit.
Post Scriptum, 24 de maig del 2022.
El moviment tàctic de Junts desmarcant-se momentàniament de l’acord quatripartit acatant la imposició del 25% de castellà a les escoles ha estat de curta volada, la justa per tancar l’acord Borràs/Turull cara al congrés de retorn a l’autonomisme. Vicent Partal, a l’editorial d’aqueix vespre a Vilaweb titulat: “Una conxorxa de quatre partits que no és cap acord favorable al català“, assenyala que “l’acord és també extremadament dolent pel que té de menysteniment de tot allò que no siguen els aparells dels partits. I això és especialment evident en el cas de Junts. De primer, van signar un acord encara pitjor que aquest. Tot seguit, arran de la pressió de les bases, es van retirar del consens i han passat setmanes fent equilibris. Però ara, calmats els militants i recuperat el timó del partit pel sotagovern professional, no han tingut cap mirament a humiliar-les públicament.”
Post Scriptum, 28 de maig del 2022.
Comparteixo plenament l’article de Vicent Partal, ahir, a Vilaweb: “ERC i Junts enterren el procés. “Aquesta setmana hem vist el final d’un cicle de la vida política catalana. El pacte sobre la llengua que ERC i Junts han signat amb el PSC i els comuns és una fi d’etapa. Sobre el pacte en concret i, per tant, sobre la situació en què acaba la llengua catalana a les escoles, crec n’hi ha prou si dic als lectors de Berria i Nós que tot el sindicalisme nacional en bloc hi és en contra i que totes les associacions de defensa de la llengua, també. Solament Òmnium, com més va més irreconeixible, és a favor del govern.
Més enllà d’això, em sembla definitori el pas significatiu que fan, bo i trencant la unitat independentista i la separació de blocs polítics. D’ençà de l’any 2012, al Parlament de Catalunya, Convergència/PDECat/Junts, ERC i la CUP havien anat sempre plegats i al marge dels partits espanyols. En unes altres institucions, com ara la Diputació de Barcelona i el congrés espanyol, havien fet de més i de menys, però al parlament, no, i encara menys en una qüestió tan important. Amb diferències, a voltes amb discussions volcàniques, sempre s’havia mantingut una línia clara de separació entre els que volien un estat independent per a Catalunya i els que no.
I ara s’ha esberlat. Ho han trencat ERC i Junts quan han fet fora de l’acord la CUP i han abraçat el PSC. El mateix PSC que va mentir els catalans per boca de Zapatero quan va prometre que a Madrid aprovaria l’estatut que enviés el Parlament de Catalunya. El PSC que amb Montilla va apartar el president Maragall i va raspallar el seu estatut. El PSC que va criminalitzar el debat polític i va acudir al Tribunal Constitucional espanyol després de les jornades històriques del setembre del 2017, quan Catalunya va eliminar legalment el franquisme al parlament. El PSC, actor indispensable per a proclamar el 155 i portar a la presó mig govern català i a l’exili l’altra meitat –el PP no s’hi hauria atrevit tot sol. El PSC, finalment, de l’espionatge amb Pegasus contra els dirigents independentistes, aplaudit per Pedro Sánchez aquesta mateixa setmana en seu parlamentària.”
Post Scriptum, 3 de juny del 2022.
La previsible victòria del PP/Vox a les properes eleccions espanyoles situarà el fet diferencial català en mans del PSOE que preservarà la seva hegemonia a les tres comunitats autònomes nostrades, amb el suport dels partits nacionalistes de cadacun dels tres territoris aplicant l’eterna cantarella del “mal menor”. El conjunt Euskadi/Navarra serà l’altra excepció, però amb hegemonia nacionalista i el suport del PSOE a l’inrevès del que passarà als Països Catalans. L’article d’avui d’Ot Bou a Vilaweb ja apunta en aqueixa direcció: “La centralitat d’Illa i la reconciliació convergent. No m’estranyaria que el PSC acabés adoptant una forta retòrica d’encarament a Madrid si Alberto Núñez Feijóo guanya les eleccions”.
Post Scriptum, 8 de juny del 2022.
Ot Bou resumeix avui a Vilaweb el resultat del congrés de Junts per Catalunya: “La patacada de Borràs i el destí amarg de la fornada rupturista”.
Post Scriptum, 29 de juliol del 2022.
Hi ha tres coses “sorprenents” en els esdeveniments polítics a casa nostra els darrers dies: la primera, el monolitisme “a la búlgara” d’ERC per tal d’assolir l’hegemonia amb la restauració autonòmica esdevenint un partit col·laboracaionista del règim espanyol i activament contra-independentista. El segon, com diu Partal:”És impressionant de comprovar que Junts ni així no abandona el govern que comparteix amb ERC. Això deu ser un rècord mundial d’agafar-se a la cadira…”. I, el tercer, la impunitat de la traïció de la CUP contra Puigdemont i aliant-se amb ERC tancant files amb Anna Gabriel com a preludi del retorn de Marta Rovira. Dissortadament, el cas català és una vergonya inèdita en la desconstrucció dels moviments independentistes contemporanis.
Post Scriptum, 1 d’agost del 2022.
Nació Digital: “Els impulsors de la consulta interna a Junts: «Continuar al Govern és inassumible». Héctor López Bofill, regidor a Altafulla, assegura que el partit no pot seguir formant part de la coalició després de la decisió d’ERC de suspendre Laura Borràs com a presidenta del Parlament.” Jordi Turull no vol consulta de cap mena, liquidada Laura Borràs, Jaume Giró vol ser el candidat postconvergent de Junts i no vol sortir del Govern perquè no està disposat a assumir una estratègia rupturista i prefereix ser aliat subaltern d’ERC en la restauració autonòmica.
Post Scriptum, 13 de setembre del 2022.
Avui, a Vilaweb: “Giró pressiona Junts perquè continuï al govern” i “El govern rebutja de ple la proposta de l’ANC per a fer la independència. Vilagrà ha dit que ara com ara la taula de diàleg és l’única estratègia definida i que la resta són “proclames”.
Post Scriptum, 9 d’octubre del 2022.
La decisió de la militància de Junts per Catalunya de sortir del Govern de la Generalitat s’explica per la rendició del mateix al poder espanyol, fonamentalment, i per la manca de capacitat de gestió d’ERC. Vicent Partal ho explica també a Vilaweb: “Les tres consideracions sobre la crisi del govern Aragonès que no es poden esquivar. També, la decisió de la militància salva el partit de la seva dissolució com un sucedani d’ERC, dóna un oportunitat per retornar al propòsit fundacional de ser un referent transversal de l’independentisme rupturista i clarifica el paper dels dirigents que han maldat pel retro-autonomisme en nom de la governabilitat: poden sumar-se al PDECat o a la Lliga del Nord-Est d’Espanya.
La composició del nou govern d’ERC representa el retorn de la sociov-erc-gència, aplegant politicastres provinents dels sectors contra-independentistes d’antics PSC, CDC i Podem (Nadal, Ubasart i Campuzano). És també la ruptura explícita amb la majoria independentista del 14-F del 2020. I, significativament el retorn a l’etapa dels tripartits (2003-2010), amb consellers que ja ho van ser en aquella etapa i amb el propòsit de que sigui ERC qui en lideri la reedició, si el PSC es deixa guanyar en pro de l’operació d’estat per desactivar l’independentisme català facilitant l’hegemonia a Esquerra. Per això discrepo de l’anàlisi editorial que fa Vicent Partal: “El nou govern de Pere Aragonès: focs d’artifici per a salvar el moment. La nova política no té fons, només té forma, i tant se val el projecte i cap on vas; sols importa l’efecte immediat, el foc d’artifici”.
Post Scriptum, 5 de febrer del 2023.
Ot Bou, a Vilaweb fa tres dies, clar i català: “El partit dels límits i l’autèntic tripartit. El PSC subcontracta Esquerra i Junts perquè menteixin sobre la independència, i Esquerra i Junts deleguen en el PSC la feina de marcar els límits”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sociov-erc-gència
El congreso de Junts per Catalunya del próximo junio culminará la fase de reordenación del subsistema autonómico en el Principado, liquidando las veleidades fundacionales de hace dos años que apuntaban a un cambio estratégico independentista como alternativa a la claudicación sin escrúpulos de PDECat y ERC posterior a Octubre de 2017. El largo periplo de la transición nacional iniciado por CDC, pasando por ‘Democracia y Libertad’ y PDECat, finaliza definitivamente en Junts por Catalunya como fórmula de participación en la centralidad política retroautonomista que comparten con PSC y ERC. La operación de estado para liquidar el proceso independentista catalánestá dirigida por el PSOE con la colaboración interesada e imprescindible de Esquerra y Junts, encargados de deconstruirlo desde dentro aparentando que no renuncian a la independencia, pero banalizándola en unos términos similares hasta los que actualmente se ha reducido el “socialismo” o la “república”.
Una vez desactivado el independentismo, el PSC recupera el papel de principal garante del orden estatal en Cataluña, y el tándem ERC/Junts se reparte el rol de socio subalterno que CIU representaba. El proceso independentista, puesto en marcha como respuesta a la sentencia del Tribunal Constitucional liquidando el Estatut del 2006, resquebrajó temporalmente ese bipartidismo imperfecto, (manteniéndose el PSC junto al régimen que impuso el recorte). Resquebrajar, no romper, porque ERC ya había consolidado con el PSC, -vía la integración de parte de las JERC en UGT en 1997 para formar Avalot (1)-, un espacio sociopolítico y electoral compartido que se ha mantenido intacto hasta la actualidad. Las turbulencias de la transición nacional de CDC y los casos de corrupción que han aflorado (periféricos respecto a la corrupción estructural de escala estatal) asociados a ese partido, más la implicación efectiva en la preparación del 1 de Octubre durante la presidencia de Carles Puigdemont, han desconectado parcialmente ese sector respecto a los espacios de influencia alcanzados por ERC y PSC dentro del subsistema socio-económico y mediático que se ha ido construyendo durante las décadas de autonomía.
Una característica singular del caso catalán en contraste con otros nacionalismos en la Europa contemporánea es que en el presunto “estado mayor” del proceso han coincidido los dirigentes fácticos de los dos principales partidos que lo apoyaban, que son a la vez los gestores de los respectivos “sector negocios”. La presión policial y judicial sobre ese núcleo explica el retroceso político -a ritmos diferentes- posterior a 2017, que busca restablecer un marco autonómico (sin necesidad de ningún referéndum) similar al existente hasta 2006. La tecnocracia nuestra de las “puertas giratorias” ha ocupado el vacío dejado por la burguesía nacional de antaño, pero es mucho más dependiente de la pervivencia del régimen español de turno (ahora el del 78) que la hace posible. Los pactos con el PSC a escala local y provincial, y el acuerdo parlamentario para acatar el 25% de castellano en la enseñanza pública son dos muestras de esa voluntad de restauración (claramente perceptible en el tratamiento mediático favorable que reciben de los medios colaboracionistas, como La Vanguardia o Ara).
La conversión del éxito nacional del 1 de octubre en una derrota es la clave del arco que los estrategas de la no-confrontación y el diálogo con el poder español utilizan para imponer su relato. Un discurso que ahora Junts per Catalunya asume plenamente por boca de quienes -como Jordi Turull- fueron las caras visibles del referéndum de autodeterminación. Jordi Sánchez ha sido un empleado diligente de quienes le colocaron al frente de la ANC (cobrando un sueldo de la Caixa vía la UPF), y posteriormente al frente de la Crida Nacional por la República y Junts, siempre amortiguando las iniciativas populares que se canalizaban a travé suyo, hasta reducirlo todo a una estructura en manos y al servicio de los profesionales del “sottogoverno”. Laura Borràs representaba el aire nuevo dentro de ese espacio, (mayoritario entre los afiliados, como se vio en el resultado de las primarias frente a Damià Calvet), que ahora es absorbido por una nueva dirección que tendrá como misión propulsar a Jaume Giró como nuevo candidato a la Generalitat. Josep Andreu ha sido desterrado (y Héctor López Bofill ni siquiera ha podido aspirar a formar parte de ella), desprendiéndose así del sector independentista de izquierdas que había apoyado (anteriormente ya habían hecho lo mismo con Jordi Pesarrodona, descartándolo de la candidatura electoral después de haber estado entre los más votados entre la militancia).
El eje de conflicto Cataluña-España que debería permitir articular bloques sociopolíticos contrapuestos, (por un lado, los que se benefician -de forma real o imaginada- de la dependencia y por otro, los que son realmente perjudicados en tengan conciencia o no de ello), es deliberadamente desdibujado para priorizar el ficticio derecha/izquierda, coincidiendo ERC con Junts/PDECat que adopta la misma actitud desde el ideario centro-derecha. Las municipales del próximo año serán la ocasión propicia para reintegrar a Junts los electos del PDECat en premio a su contribución a la pérdida de la ventaja respecto de ERC en las elecciones del 14-F. Los pactos locales con el PSC se normalizarán por todas partes como forma de compactación de un bloque político cuatripartito (Comunes incluidos) que comparte el acatamiento en el orden español como principio y la desvinculación respecto de los términos reales de la dominación política y expoliación económica que éste ejerce sobre el pueblo catalán. A pesar del “catalangate” y la liquidación judicial de la inmersión lingüística, la sumisión al gobierno español de turno se mantendrá y la interiorización de la represión contra las expresiones del independentismo persistente se seguirá asumiendo con naturalidad.
La retirada del president Puigdemont al reducto del Consell por la República no significa ninguna contradicción para Junts dado que las actuaciones y declaraciones desde el exilio simplemente son descuidadas en el interior. Fuera del bloque cuatripartito anteriormente descrito queda la CUP, que aunque en algunos temas puntuales como la oposición al acatamiento del 25% de castellano mantiene un posicionamiento coherente, globalmente es incapaz de liderar una alternativa independentista transversal, anclada en los prejuicios ideológicos de un anticapitalismo abstracto (como es el caso de su inhibición en el conflicto Rusia/Ucrania en nombre de un pacifismo quimérico). La posibilidad de un cuarto espacio político, y eventualmente electoral, apuntada por la ANC es poco probable a corto plazo, vistas las recientes experiencias fallidas de Primarias por Cataluña y el Frente Republicano.
Así pues, entramos en una etapa de degradación política y social sin respuesta gubernamental efectiva dada la carencia de voluntad, la empobrecida infraautonomía subsistente y la intervención estatal a todos los niveles. También la pérdida de conciencia de identidad nacional y lingüística se acelerará dada la renuncia explícita a hacerle frente desde las instituciones autonómicas. El proceso independentista ha resultado ser retráctil, limitado a expresiones puntuales de afirmación nacional (diadas masivas, referéndum de autodeterminación, tsunami), sin una dirección política colegiada con voluntad y capacidad para sostener el conflicto con el poder ocupante. Construir una nueva creíble y viable es una tarea que no se puede abandonar, pero que a partir de ahora será aún más difícil.
(1) https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/entre-avalot-i-els-esvalotadors/