Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

14 de novembre de 2020
0 comentaris

14-F: persistir fins a la independència o marxa enrere vers el reducte autonòmic

D’aquí a tres mesos hi haurà eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya, (de fer-les plebiscitàries res de res), en un context ben diferent a les del 21-D de fa tres anys, que havien de ser una resposta nacional a la reacció espanyola post 1 d’octubre. Les que venen estaran condicionades per un context procliu a la reculada forçada per la repressió de l’estat i la claudicació interna de partits com ERC, PDECAT que han optat per la preservació de l’autonomia com a objectiu prioritari amb la complicitat dels poders fàctics espanyols i subalterns.

La feblesa de les candidatures independentistes, Junts per Catalunya i la CUP, sense entesa entre elles, les situa en una posició de partida desavantatjosa. Potser aqueix cop el factor Puigdemont, és a dir, la legitimitat i la persistència, no serà prou fort per capgirar els plans de “normalització” de la qüestió catalana dels enemics de la independència. Si el 21-D, Ciudadanos era la seva opció predilecta, aqueixa vegada ho és Esquerra, que es deixa instrumentalitzar per tal d’assolir una hegemonia de partit dins de l’ordre autonòmic fins al punt de fer col·lapsar des de dins el procés independentista (així ho vaig exposar en un apunt de fa gairebé dos anys sobre el previsible èxit d’ERC).

Faré tot el possible per evitar aqueixa possibilitat ben real i per això avanço algunes reflexions sobre les bases d’aqueixa “victòria” del contra-independentisme i les conseqüències que pot tenir sobre la supervivència en un futur immediat de la nació catalana.

La primera, és l’obcecació per forçar una normalització més aparent que real del conflicte català, obviant la repressió estatal (de fa unes setmanes) que no impedeix negociar els pressupostos amb el PSOE com si no hi tingués res a veure. En general, consisteix en revifar l’eix esquerra/dreta (d’àmbit estatal) per negar la confrontació entre el poder espanyol i l’independentisme català, tan real com l’espoli i la dominació que s’exerceix sobre el conjunt dels Països Catalans. La culminació d’aqueixa falsa normalització serà el tripartit Comuns/ERC/PSC a la Generalitat.

La segona, és la ficció del govern efectiu en detriment de la realitat del conflicte, com si l’experiència governamental del 2017 ençà no aportés prou proves de la minva en la qualitat del servei públic en àmbits com la política d’immigració, la inhibició respecte de la llengua catalana, la gestió mediambiental (amb propostes suïcides com la moratòria de la incineració de residus), i la gestió sanitària en temps de la Covid. La factoria JERC/Avalot (Pere Aragonès, Chakir El-Homrani, Laura Pelay) aspira a dirigir el país amb l’únic bagatge de la formació de quadres de partit i sindicals a l’estil UGT, de fet un versió del model PSC tan admirat pel nucli dirigent d’ERC. La destitució de Mònica Terribas o les crítiques a Oriol Mitjà són dos exemples de la dictadura de la incompetència que imposaran a l’engròs si el tripartit suma, com si el nefast balanç dels anys de govern Colau a Barcelona fossin el preludi del que ens espera.

La tercera, certament un projecte de reconstrucció nacional com el que Junts per Catalunya hauria de representar ha de tenir dos nivells d’actuació: l’immediat augment de la qualitat de l’acció de govern en àmbits com TV3 (deslliurant-la de les productores extractives nostrades estil Polònia que l’espanyolitzen), recuperant els Mossos com a policia nacional, relligant govern local i Generalitat, reactivant la funció pública.. I reprenent la iniciativa del conflicte fora del reducte autonòmic, fent trellat amb les entitats cíviques i sindicals nacionals, situant el Consell per la República a l’avantguarda de la internacionalització del cas català. En cas de no aconseguir liderar el govern de la Generalitat Junts no hauria de participar en una versió ampliada del tripartit (que ho faci el PDECAT) i preparar-se per resistir des de fora de les institucions autonòmiques els anys de degradació nacional i social a venir.

Post Scriptum, 18 de novembre del 2020.

Excel·lent anàlisi de Francesc Abad: “La vergonya de l’enquesta pre-electoral del CIS i els elements d’alt voltatge polític que trobem a l’enquesta de l’ICPS.

Post Scriptum, 23 de novembre del 2020.

Francesc Abad aporta abans d’ahir una anàlisi imprescindible del “BOP del CEO novembre 2020: UNDER PRESSURE”.

Post Scriptum, 29 de novembre del 2020.

La victòria contundent de Laura Borràs a les primàries per escollir candidat a la presidència de la Generalitat de Junts per Catalunya mereix diverses valoracions: la primera, que ha estat una elecció realment oberta i democràtica que acredita el nou partit de manera coherent amb els principis que propugna i que contrasta amb la designació “a la búlgara” de Pere Aragonès i les altres candidates, les úniques que l’aparell d’ERC ha permès (Esquerra ha esdevingut una còpia del PSC). La segona, que de cap manera es pot designar Junts per Catalunya com a post-convergent, ni pel fons ni per les formes, ERC que fa d’aqueixa desqualificació el seu principal argument es troba ara desautoritzada. I, la tercera, que obre la porta a unes llistes integradores amb candidats provinents del sobiranisme cívic -com Joan Canadell- i d’altres formacions -com Demòcrates o Solidaritat-, per fer una opció guanyadora que tregui el país de l’atzucac post 21-D.

Post Scriptum, 7 de desembre del 2020.

L’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “El feixisme com a espantall per a sostenir el règim”, explica de manera brillant la maniobra d’ERC per desviar l’atenció de la seva responsabilitat en l’apuntalament del règim estatal sobredimensionant el perill d’un “feixisme” autòcton. Com encertadament ha denunciat Demòcrates, l’actual direcció d’Esquerra és un instrument del poder espanyol per desestabilitzar l’independentisme català.

Post Scriptum, 3 de gener del 2021.

Junts per Catalunya i Demòcrates es presentaran plegats a les eleccions del 14-F, i també amb la incorporació del Moviment d’Esquerres (que també havia anat a la candidatura d’ERC al 21-D) i Solidaritat. Això converteix la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont com l’enemic a abatre per part del poder espanyol i els partits retro-autonomistes, com assenyala avui Jordi Barbeta al Nacional.cat: “La gran amenaça”.

Post Scriptum, 25 de gener del 2021.

Francesc Abad contrasta, en un apunt de fa tres dies al seu bloc “Dies de fúria”, les dades demoscòpiques pre-electorals amb rigor excepcional i un cop més les seves anàlisi deixen en evidència la pressió mediàtica espanyolista pro-PSC i pro ERC. Avui, Vicent Partal dedica un editorial punyent a l’operació d’estat per concentrar el vot espanyolista en la candidatura del PSC(PSC-PSOE) per descavalcar l’independentisme del Govern de la Generalitat: “Junts pel No: ells sí que saben que és una qüestió de nació contra nació“.

Post Scriptum, 10 de febrer del 2021.

Comparteixo plenament l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “Unes eleccions que van molt més enllà del govern que n’eixirà”.

Post Scriptum, 9 de novembre del 2021.

Comparteixo el contingut de l’article de Joan Ramon Resina, abans d’ahir a Vilaweb, “El neoautonomisme“, però trobo que la definició més escaient és retroautonomisme ja que no apareixen elements novedosos respecte del restabliment de la Generalitat l’any 1977, ans al contrari, avui l’Estatut escapçat del 2006 és una simple infrautonomia de règim comú especialment intervinguda des de l’Administració de l’Estat.

Post Scriptum, 14 de novembre del 2021.

Avui que es constitueix l’assemblea de representants del Consell per la República catalana els qui n’havien avalat inicialment el naixement ara prediquen la desfeta i el retorn al reducte autonòmic, a mesura que la seva claudicació sigui cada cop més eixorca i si el Consell fa via, serna cada vegada més resentits i col·laboracionistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!