Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

20 d'abril de 2022
1 comentari

La (no)estratègia del (no)diàleg fa inviable la independència

La (no)estratègia del (no)diàleg només duu a la banalització del conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català, sense objectius, ni principis, ni determinació. La repressió judicial interioritzada al Parlament i al Govern fa que cada agressió resti sense resposta: ja sigui el 25% de castellà a l’escola, la connivència del CNI amb els jihadistes de Ripoll, l’espoli econòmic descomunal… Són les conseqüències d’haver claudicat després de l’1 d’Octubre que el fals diàleg no pot encobrir. Ahir, a Brussel·les, Junqueras hi va anar forçat i fins i tot el llenguatge no verbal mostra la seva manca absoluta de complicitat amb Puigdemont, una manera de neutralitzar el ressò internacional de l’escàndol. ERC és un satèl·lit del PSOE des de fa dècades i no sap imaginar-se autocentrat nacionalment, Esquerra ha fet tot el possible perquè no hi hagi unitat d’acció del conjunt de l’independentisme, impossibilitant per la via de fet tot plantejament d’unilateralitat, es desdiu de tot rupturisme, no es defineix en contraposició de res: ni denuncia l’espoli fiscal, (Espanya ja no ens roba), ni la dominació política (el PSOE pot ser un aliat), ni la minorització del català (bilingüisme per sempre), ni els agents socioeconòmics subalaterns (connivència amb Foment del Treball, la Caixa i els sindicats espanyolistes), abandonant la noció d’opressió/alienació nacional que ha caracteritzat l’independentisme des del 1968 ençà. L’esquerra “nacional” cerca compartir espais amb el progressisme que no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC i els Comuns la nació és Espanya).

L’eixamplament de la base sobiranista per aquesta via és una ficció, incapaç de concretar-se en un projecte de transformació social, que menysté el potencial del nacionalisme com alternativa transformadora capaç d’aglutinar els interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència econòmica i política del nostre país. L’eix Catalunya-Espanya que hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en tinguin consciència o no) es deliberadament desdibuixat per prioritzar el fictici dreta/esquerra, coincidint amb el PDECat que adopta la mateix actitud des de l’ideari centre-dreta. Junqueras sempre expressa la realitat invertida, quan diu no voler regalar la bandera del diàleg al PSOE està permetent que Salvador Illa, sobre el Catalangate, digui: “El govern espanyol no espia, dialoga”.

El president Puigdemont té -per la seva part com a referent del Consell per la República- el repte de fer creïbles les seves crítiques al PSOE amb fets per part de Junts. Però, cap dels acords amb el PSC i amb ERC sembla que hagin de deixar, a curt termini, de comptar amb el suport dels postconvergents. L’acatament al poder espanyol per evitar la inhabilitació dels gestors de la dependència és la prioritat davant la qual hom sacrifica tota altra qüestió per essencial que sigui (llengua, territori, valors). Aqueix és un camí que només mena a l’autodescontrucció de la causa nacional catalana, un cas excepcional entre els moviments d’alliberament nacional contemporanis.

L’independentisme cívic persistent té el repte d’invertir el capgirament dels partits (ERC, Junts i CUP) als darrers cinc anys, trencar la iniquitat, tot recuperant la credibilitat popular (ahir ningú es va mobilitzar al carrer) i la viabilitat del projecte d’alliberament nacional. Altrament, anem camí de l’extinció com a poble.

Post Scriptum, 21 d’abril del 2022.

Oriol Junqueras va reiterar l’exoneració del PSOE de qualsevol responsabilitat: “El govern espanyol també podria ser víctima del CatalanGate“, segons El Nacional.cat. És la manera de difuminar la contraposició entre repressors i reprimits, entre espanyolisme i independentisme, en definitiva, negar el conflicte entre poder espanyol i poble català, per reduir-ho tot a actuacions desconnexes imputables al CNI, al Tribunal de Cuentas, o a Vox i el PP. La va encertar Ot Bou quan, fa un mes a Vilaweb, va definir Junqueras com “el negacionista inevitable“, i ahir va estendre aqueixa actitud col·laboracionista i botiflera al conjunt de la classe autonòmica: “Pegasus o la indignació buida que estabilitza Espanya. Els partits independentistes acabaran acceptant la repressió personal com un preu a pagar natural per a mantenir el seu tall del pastís”.

Post Scriptum, 25 d’abril del 2022.

Vicent Partal descriu avui a Vilaweb una obvietat que el govern català i els partits que l’integren no volen veure: “Encarar el Catalangate des de la submissió al govern espanyol és frustrar una gran oportunitat. L’espionatge amb Pegasus no és l’espionatge del govern contra aquest partit o contra aquell: és un acte hostil d’Espanya contra Catalunya”. Ahir, un comunicat del Govern del Consell per la República sobre el CatalanGate demanava al Govern de la Generalitat que trenqui relacions amb amb l’Estat espanyol, una crida que demostra -dissoratdament- la poca influència que té en la política catalana.

Post Scriptum, 9 de maig del 2022.

La darrera visita de Pedro Sánchez resumeix la postració del país: ni una mobilització popular en contra seva, ni un gest de dignitat dels electes notrats, només banalització de la repressió i acatament al poder espanyol. Vicent Partal encerta a assenyalar: “Quina oportunitat tan gran que va desaprofitar divendres el president Aragonès. Enmig de la crisi pel Pegasus, la Generalitat va deixar passar una gran oportunitat de marcar perfil propi davant la Comissió Europea”, però oblida l’absència de protestes al carrer contra els manaires espanyols i comunitaris, ni CDR, ni ANC, ni CUP, ningú ha convocat res. Avui s’ha conegut la decisió del TSJC d’estendre el 25 de castellà a totes les escoles arreu de Catalunya, ara ja no cal ni modificar la llei del Parlament com pretenien el quatripartit (ERC,Junts,Comuns i PSC), aplicaran l’ordre judicial i prou. Els arguments ficticis: “no ens aixecarem de la taula de diàleg”, “cal preservar la capacitat de gestió de la Generalitat al preu de no enfrontar-se al poder espanyol”, s’han demostrat falsos, però ni així els estratèges de la desactivació del conflicte rectificaran, ni assumiran cap responsabilitat, ans al contrari seran cada vegada més col·laboracionistes i bel·ligerants contra els independentistes.

Post Scriptum, 20 de juny del 2022.

El resultat de les eleccions andaluses d’ahir és el preludi de l’hegemonia del PP arreu de l’Estat, llevat d’Euskadi/Navarra on es mantidrà el nacionalisme basc, i dels Països Catalans, on el fet diferencial serà que les sucursals del PSOE resistiran l’emabt amb la connivència dels nacionalistes mesells i fracasats que han dut l’independentisme català a una posició irrellevant. A diferència de Vicent Partal, no n’espero cap autocrítica ni restificació: “Espanya, doncs, camina amb pas ferm cap a un govern del PP. I, per tant, ha arribat el moment que els partits catalans es pregunten què caram han fet aquests anys, de que ha servit la seua política de submissió al PSOE i, sobretot, què pensen fer d’ara endavant.

Aquests cinc darrers anys els partits independentistes catalans no han aconseguit res de bo. De fet, no han aconseguit res de res acostant-se de manera suïcida al Partit Socialista Obrer Espanyol, ressuscitant-lo i regalant-li una centralitat que ja havia perdut. Podríem discutir sobre els indults als nou presos polítics, però això en tot cas seria una solució personal i no pas política i jo crec que en el gest hi va tenir molt més a veure l’informe demolidor del Consell d’Europa que no cap voluntat de fer res per part de la Moncloa. El balanç més que trist és lamentable.

En qualsevol cas fins ara les coses han anat així, però d’ara endavant, amb la perspectiva de l’hecatombe que ja s’albira per als socialistes a Espanya, la qüestió és que cal començar a preparar-se per a un govern del PP a Madrid i per a encarar, doncs, una nova etapa. Perquè si en l’etapa del PSOE no hi ha hagut cap diàleg polític de fons de cap mena sobre la situació de Catalunya –la taula ha estat només una enganyifa per a anar passant el temps i desgastar així l’independentisme– ja m’explicareu quin diàleg hi haurà ara amb un PP desbocat com el que comença a traure el nas -encara més si es veu necessitat dels vots de Vox. Això que nosaltres no ens mourem mai de la taula ben aviat haurà perdut tot el sentit.”

Post Scriptum, 19 de juliol del 2022.

Comparteixo l’anàlisi d’ahir a Vilaweb: “Com Espanya ha neutralitzat el Catalangate en tres mesos? Les pressions espanyoles a Europa han reblat la maniobra del govern de Sánchez per a ser vist com a víctima de Pegasus i no com a responsable”. Però hi vull afegir que l’actitud claudicant del Govern de la Generalitat i dels partits que hi donen suport té com a conseqüència la desacreditació del conflicte català -al país i arreu- que es tradueix en el reforçament del Regne d’Espanya i la legitimació de la repressió contra l’independentisme català.

Post Scriptum, 27 de juliol del 2022.

La reunió d’avui a Madrid de la taula de diàleg ha servit només per constatar la rendició del Govern de la Generalitat, la renúncia a la unilateralitat i la sobirania a canvi que ERC assoleixi l’hegemonia en la restauració autonòmica en curs. Les contradiccions de Junts els fan còmplices d’aqueixa infàmia amanida per la covertura mediàtica quen’afavoreix l’acceptació social a manca d’alternatives creïbles. El retorn imminent de Marta Rovira serà instrumentalitzat per reblar el clau de la submissió, com ja ha passat amb el cas d’Anna Gabriel, amb la cooperació necessària de la CUP, esdevingut un apèndix més d’Esquerra. Tots plegats actuant conscientment per col·laborar a l’encalçament del president Puigdemont i els altres exiliats que no estan disposats a rendir-se. Quina vergonya, quanta misèria ètica i política !!!

Post Scriptum, 1 d’agost del 2022.

Comparteixo plenament el Comunicat sobre el fals diàleg fet públic per l’ANC el proppassat 29 de juliol:

“L’Assemblea denuncia que el pretès diàleg que exhibeix el govern català és només una pantomima per aconseguir les engrunes autonomistes que està disposat a “atorgar” el govern espanyol de Pedro Sánchez per tal de blanquejar la repressió contra Catalunya i els independentistes, a nivell nacional i internacional. L’acceptació d’aquest marc és una rendició per part de l’actual Govern de la Generalitat.

L’anomenada taula de diàleg ha anat rebaixant plantejaments fins i tot abans de reunir-se. I és que, des d’un principi, el govern espanyol no ha volgut ni sentir a parlar d’autodeterminació, referèndum, amnistia, i encara menys d’independència de Catalunya. Només s’han avingut a fer la foto quan ha quedat clar que, per part del govern català, s’acceptava no parlar de res rellevant i, en canvi, es venia com un èxit la “pacificació” de Catalunya amb fotos on s’ensenyava al món que, amb un copet a l’esquena i quatre promeses vagues, ja estava tot arreglat i l’independentisme ja no existeix o és molt minoritari. Aquest és el discurs que es vol vendre.

Es diu que es parla de desjudicialització i ni es fa esment de l’espionatge massiu a l’independentisme amb Pegasus en el Catalangate, tot i haver estat admès per la ministra de Defensa. Res de la nova persecució als síndics de l’1 d’Octubre o de la desestabilització al Parlament de Catalunya. Tampoc no es parla de la insistència a executar les euroordres a l’exili, o dels més de quatre mil dos-cents represaliats ni de la reforma del delicte de sedició. Això sí, les mateixes promeses buides que ja havia fet el també president socialista J.L. Rodríguez Zapatero d’impulsar el català al Parlament Europeu o al Senat. I l’aplaudiment de la darrera reforma vergonyosa, al Parlament, sobre el català a l’escola. Com si això arreglés res.

Aquest fals diàleg no només no ens fa avançar, sinó que ens fa retrocedir. Respon a l’estratègia espanyola de fer-nos passar bou per bèstia grossa, i ensenyar al món que ja no hi ha problema a Catalunya. La imatge dolorosa que mostra que els representants legítims de Catalunya ja estan contents amb aquestes quatre promeses escarransides i que tampoc es pensen complir. Un govern espanyol que busca com passar els pressupostos a la tardor sense que li costi massa car, i deixant clar a la resta de forces espanyoles que no abandona la repressió contra l’independentisme amb actuacions dures de la fiscalia, però que ens tenen “controlats” i “tranquils”, com ja ha declarat ben orgullosament Pedro Sánchez en diverses ocasions al Congrés. I el pitjor és veure com el govern català juga a aquest joc de traïdoria any rere any.

Si volem la independència, i que el món ho sàpiga, hem de sortir al carrer. I ser tantes persones que no ens puguin amagar. Que no es pugui evitar que siguem notícia de la premsa lliure d’arreu. Fem-ho l’11S, i que el crit de la nostra manifestació desemmascari i enterri aquest trampós i fals diàleg. Ho hem fet en d’altres ocasions, i també ho farem enguany. No en el nostre nom. Que quedi clar el que volem: INDEPENDÈNCIA i l’aconseguirem!

Post Scriptum, 14 d’agost del 2022.

Comparteixo plenament l’apunt de Josep Pinyol Balasch abans d’ahir al seu bloc: “El “dialoguisme” sense estratègia”.

Post Scriptum, 9 de novembre del 2022.

Editorial de Vicent Partal a Vilaweb: “La taula de diàleg és una orgia de la desraó. ERC es troba atrapada en la seua fantasia, en la fantasia de la taula de diàleg. I ara no pot reconèixer el fracàs i ha de fer malabarismes per a justificar-la i justificar-se”.

Post Scriptum, 12 d’abril del 2023.

Vicent Partal, a Vilaweb: “Acord de claredat o com fabricar una no-notícia sobre un no-res. El govern català ha tornat a traure’s de la mànega un acord impossible, per a allargar el debat, però aquesta vegada no s’ha preocupat ni de fer un simple informe”. El govern espanyol respon a Aragonès que no pactarà cap referèndum d’autodeterminació i malgrat això, com diu Ot Bou, també a Vilaweb: “Aragonès i el parany de l’alternativa absent. En la lògica intel·lectual que exhibeix Esquerra, tothom sap que allò que es proposa és irreal, però es mira de convèncer la gent que cal provar-ho igualment”.

Post Scriptum, 2 d’octubre del 2023.

Les seves mateixes paraules són la constatació del seu fracàs, segons ressalta Vilaweb:  “Rovira diu a Sánchez que assumeixi allò que va acceptar el 2019: “Hem de parlar del referèndum”. La secretària general d’ERC diu que és més socialista que Illa i evita de respondre quant fa que no parla amb Puigdemont”.

  1. Luis Martínez Garate ha traduït aqueix apunt al castellà: La (no)estrategia del (no)diálogo hace inviable la independencia

    La (no)estrategia del (no)diálogo sólo lleva a la banalización del conflicto entre el poder español y el independentismo catalán, sin objetivos, ni principios, ni determinación. La represión judicial interiorizada en el Parlament y en el Govern hace que cada agresión quede sin respuesta: ya sea el 25% de castellano en la escuela, la connivenia del CNI con los yihadistas de Ripoll, el expolio económico descomunal… Son las consecuencias de haber claudicado después del 1 de Octubre que el falso diálogo no puede encubrir. Ayer, en Bruselas, Junqueras estuvo forzado e incluso el lenguaje no verbal muestra su carencia absoluta de complicidad con Puigdemont, una manera de neutralizar el eco internacional del escándalo. ERC es un satélite del PSOE desde hace décadas y no sabe imaginarse autocentrado nacionalmente, Esquerra ha hecho todo lo posible para que no haya unidad de acción del conjunto del independentismo, imposibilitando por la vía de hecho todo planteamiento de unilateralidad, se desdice de todo rupturismo, no se define en contraposición de nada: ni denuncia el expolio fiscal, (España ya no nos roba), ni la dominación política (el PSOE puede ser un aliado), ni la minorización del catalán (bilingüismo para siempre), ni los agentes socio- económicos (connivencia con FTN y la Caixa y los sindicatos españolistas) subalternos, abandonando la noción de opresión/enajenación nacional que ha caracterizado al independentismo desde 1968 hasta ahora. La izquierda “nacional” busca compartir espacios con el progresismo que no asumen el pueblo catalán como sujeto político (para el PSC y los Comunes la nación es España).

    La ampliación de la base soberanista por esta vía es una ficción, incapaz de concretarse en un proyecto de transformación social, que menosprecia el potencial del nacionalismo como alternativa transformadora capaz de aglutinar los intereses de la población que se ve perjudicada por la dependencia económica y política de nuestro país. El eje Cataluña-España que debería permitir articular bloques sociopolíticos contrapuestos: por un lado, los que se benefician (de forma real o imaginada) de la dependencia y por otro, los que son realmente perjudicados (tengan conciencia de ello o no) se desdibuja deliberadamente para priorizar el ficticio derecha/izquierda, coincidiendo con el PDECat que adopta la misma actitud desde el ideario centro-derecha. Junqueras siempre expresa la realidad invertida, cuando dice no querer regalar la bandera del diálogo al PSOE está permitiendo que Salvador Illa, sobre el Catalangate, diga: “El gobierno español no espía, dialoga”.

    El president Puigdemont tiene -por su parte- como referente del Consell por la República- el reto de hacer creíbles sus críticas al PSOE con hechos por parte de Junts. Pero ninguno de los acuerdos con el PSC y con ERC parecen tener que dejar, a corto plazo, contar con el apoyo de los posconvergentes. El acatamiento al poder español para evitar la inhabilitación de los gestores de la dependencia es la prioridad ante la que se sacrifica cualquier otra cuestión por esencial que sea (lengua, territorio, valores). Ese es un camino que sólo conduce a la auodescontrucción de la causa nacional catalana, un caso excepcional entre los movimientos de liberación nacional contemporáneos.

    El independentismo cívico persistente tiene el reto de invertir el vuelco de los partidos (ERC, Junts y CUP) en los últimos cinco años, romper la iniquidad, recuperando la credibilidad popular (ayer nadie se movilizó en la calle) y la viabilidad del proyecto de liberación nacional. De lo contrario, vamos camino de la extinción como pueblo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!