Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 de juny de 2021
0 comentaris

Del 28 de juny del 2010 al 22 de juny del 2021

El 28 de juny del 2010 el Tribunal Constitucional dictava sentència liquidant l’Estatut reformat i referendat al 2006 sense tenir competència per a fer-ho i actuant al servei del PP i el PSOE que l’havien impugnat per diferents vies. El del 18 de juny del 2006 sí que va ser un referèndum acordat, com ara demana el president Pere Aragonès, i no va ser respectat pel poder espanyol. D’aqueix precedent ningú sembla en recordar-se’n ara que tothom parla de taula de diàleg i “reencuentros” ficticis.

El 10 de juliol del 2010 es va convocar a Barcelona una magna manifestació de rebuig, amb el lema “Som una nació i nosaltres decidim“, que pot considerar-se com el punt de partida del procés independentista que s’enlairaria decididament arran de l’Onze de Setembre del 2012. Significativament, a la primera fila de la manifestació del 10 de juliol hi eren José Montilla i Ernest Benach, aleshores presidents de la Generalitat i del Parlament respectivament, que ahir seient displicentment a les butaques del Liceu per acompanyar Pedro Sánchez. També hi va ser Heribert Barrera, que poc abans havia propugnat una via de confrontació democràtica amb el poder espanyol consistent en fer valer la representació parlamentària catalana a Madrid per bloquejar la governabilitat de l’Estat fins que no s’avingués a negociar l’exercici del dret d’autodeterminació. Ni allavòrens, ni ara que seria factible fer-ho, els partits catalans contemplen aqueixa possibilitat, perfectament legal i a recer de la repressió que tant condiciona les seves decisions.

Avui, 22 de juny, onze anys després d’aquells esdeveniments i una llarga “revolució dels somriures” i de fictícia “construcció d’estructures d’estat” sense moure’s del règim autonòmic, ERC i rere seu Junts per Catalunya i la CUP, s’avenen als indults pactats amb el govern espanyol en una operació d’estat per liquidar el procés independentista català. De la (falsa) confrontació amb el poder estatal, hom ha passat a la col·laboració a l’estabilitat del règim espanyol, del qual s’espera un “referèndum pactat” sobre què ?, doncs, sobre retornar a l’estadi autonòmic del 2006. El fet que Junqueras s’hagi conxorxat amb Pedro Sánchez per facilitar els indults abans que les institucions parlamentàries i judicials europees rebreguin les actuacions polítiques i judicials espanyols contra els exiliats Puigdemont, Comín i Ponsatí, només s’explica per la voluntat deliberada de neutralitzar la projecció internacional del cas català i retornar-lo a un conflicte intern. La premsa internacional així ho interpreta avui.

El següent pas d’ERC serà avenir-se a un referèndum autonòmic amb tres preguntes, cap d’elles explícitament sobre el dret d’autodeterminació. Esquerra ja fa anys, abans i sobretot després del Primer d’Octubre, que treballa per desconstruir el procés independentista per reconduir-lo a una segona transició espanyola. De fet, com anunciar ahir Pedro Sánchez, s’ha bastit un nou bloc polític integrat per PSOE, Comuns i ERC, constitucionalista i autonomista, que ocupa el centre de l’ordre establert a Madrid i a Barcelona, deixant fora els extrems espanyolistes de PP i Vox i els independentistes de Junts/CUP.

La majoria del 52% independentista és un miratge, ja que el govern efectiu de la Generalitat respondrà a l’entesa estratègica entre PSC+Comuns+ERC, essent Junts per Catalunya una simple comparsa sense capacitat de resposta. Per molt que el president Puigdemont contraposi l’esperit del Liceu al del Primer d’Octubre, mentre faci seguidisme d’Esquerra via Jordi Sànchez, no hi haurà resposta independentista d’estat a l’operació espanyolista “Conde de Barcelona”.

Post Scriptum, 23 de juny del 2021.

Només Albano Dante-Fachín, (ningú de la CUP, ni de Junts per Catalunya), gosa posar el dit a la nafra, només La República.cat hi para compte: Picabaralla a la xarxa entre Roger Heredia i Fachín pel paper de Junqueras i ERC davant l’informe del Consell Europeu. Fachín opina que la carta de Junqueras ha ajudat a “tapar l’hòstia europea amb l’acte del Liceu” i Heredia li replica que viu en una “bombolla crispada”.

Post Scriptum, 19 de juliol del 2021.

Encertat elditorial de Vicent Partal ahir a Vilaweb, “Els pilars de la terra. A Madrid, i segurament alguns a Barcelona, comptaven que amb l’alliberament dels presoners la gent ho deixaria estar, però no, ni parlar-ne”, del qual val la pena reproduir aqueix paràgraf:

“D’ençà del 2006, el Principat ha viscut una epopeia extraordinària, el moment més vibrant de la nostra vida i pense que algunes lliçons ja les hauríem d’haver apreses. Entre el 2006 i el 2012, polítics de partits diversos van creure que aquest país era un país dòcil que podia ser conduït per les avingudes que ells pensaven que els afavorien. Fins que es van trobar arrossegats, de baix estant, per la rierada que havien construït quatre clarividents a Arenys de Munt i per allò que havien fabricat discretament milers i milers de dissidents –de gent que dissentia i dissenteix i dissentirà sempre de la política professional i professionalitzada. Allò que vam viure entre el 2015 i el 2017 és difícil de descriure, perquè per primera volta vam caminar junts, també amb els polítics, i vam fer allò que no hauríem somniat mai. I després, sí, els partits han tornat a fer política de part. Obsedits i encegats. I com a societat hem tornat enrere. Tant, que podem interpretar que els polítics professionals, al govern i a l’oposició, encara espantats per la llum del Primer d’Octubre, intenten de tancar la revolució per dalt, malden per donar per acabada la revolta catalana i volen tornar a sentir-se com si fossen els propietaris del país, en compte de ser-ne els servidors.”

Post Scriptum, 1 d’agost del 2021.

Relectura escaient d’aqueix article de Germà Bel publicat a l’Ara el 14 de març del 2018: “Entendre els fets d’octubre“.

Post Scriptum, 11 de desembre del 2021.

Dos articles imprescindibles: Joan Ramon Resina, “La pregunta de Hamlet que cal respondre”, el proppassat 5, a Vilaweb: “Fa poc deia en un altre article que no és pas la independència que garantirà el futur del català sinó la salut del català que podria impulsar la independència. L’arrelament del derrotisme lingüístic ja feia preveure que el procés polític descarrilaria, no tant per la correlació, d’altra banda comprovada, entre identificar-se com a catalanoparlant i reivindicar la independència (la qual cosa implica la correlació contrària) com per manca de coratge per a afirmar-se en l’una voluntat i en l’altra.”

I, ahir, Ot Bou, també a Vilaweb: “El malalt imaginari.Cambray ni tan sols està espantat per la repressió, és una cosa molt anterior: creu de debò que no hi ha opcions de guanyar res”:

“Potser sembla una síndrome nova, però només ho sembla, perquè és precisament una cosa molt antiga, molt catalana, que la il·lusió del procés va semblar que demoliria per sempre. Hem de creure’ns que Espanya és molt més forta que no és en realitat, que no hi ha solució, que és impossible. Que pensem que no podem guanyar és un element fundacional de l’autonomisme. Pujol partia precisament d’aquesta base quan va dissenyar el seu discurs polític i moral: com que no podrem guanyar un torcebraç contra l’estat, és millor que ho disposem tot de la millor manera possible dins d’aquesta fantasia, i que mirem de no fixar-nos gaire en les coses que trontollen. Per això la major part del pujolisme es va fer independentista quan va intuir que podíem guanyar. Per això Oriol Junqueras, en un vídeo vell, del principi del procés, alertava que en aquest país “n’hi ha que ens venem abans que ens comprin” –la primera persona és d’ell. Es referia exactament a això. Hem permès que aquesta idea cristal·litzi. És així com hem deixat que funcioni aquest país, i per això no som lliures encara.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!