Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

15 d'abril de 2019
0 comentaris

Després del Primer d’Octubre, un altre referèndum ?

El programa electoral d’ERC envistes a les eleccions espanyoles del 28 d’aqueix mes incorpora la proposta de realitzar dos referèndums: un sobre l’autodeterminació de Catalunya i l’altre sobre monarquia o república a Espanya. Aqueixes iniciatives són assumides també pels Comuns i rebutjades per Junts per Catalunya i el Front Republicà. Cal analitzar les opcions estratègiques que se’n deriven d’aqueixes posicions divergents.

Cal partir de la valoració jurídica que va fer el Col·lectiu Maspons i Anglasell sobre el resultat del referèndum d’autodeterminació celebrat el Primer d’Octubre del 2017: “La violència desfermada pels cossos policials en la repressió del referèndum ha suposat un punt d’inflexió en el debat sobre la independència de Catalunya. La violació sistemàtica de drets fonamentals de ciutadans col·loca el cas català dins el grup de secessions que es qualifiquen de “remeieres” i d’acord amb determinades teories de filosofia política com les presentades per Allen Buchanan justifiquen moralment la secessió. Però és que també d’acord amb dret internacional i la doctrina desenvolupada per les institucions de Nacions Unides, de l’Assemblea General a la Cort Internacional de Justícia, la violació sistemàtica de drets contra una població per raó del caràcter nacional del seu grup habilita a invocar el dret a l’autodeterminació externa, això és, a la creació d’un estat independent. La previsible continuïtat en la violació d’aquests drets per part de les autoritats espanyoles és susceptible de legitimar encara més la causa catalana en el marc del dret internacional.”

Aqueixa argumentació jurídica ha estat desenvolupada per Hèctor López Bofill al seu assaig publicat recentment titulat “Sobre la República catalana. Escrits de Dret Constitucional i Dret Internacional” (llibres del Segle, 2019), però, de moment, no ha estat assumida pel conjunt de forces parlamentàries que van aprovar la llei 19/2017, del Parlament de Catalunya, que va servir de base per a convocar el referèndum.

Comparteixo l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb el proppassat 8 d’aqueix mes, “Torna el referèndum ?“: “Però el referèndum, la idea de fer-lo servir com a eina, sembla que torna. ERC l’ha inclòs novament en el programa electoral, segons que vàrem saber ahir. I les altres forces independentistes sembla que comencen a estudiar la possibilitat que la resposta a la sentència judicial torne a passar per les urnes referendàries.

La decisió és complicada i serà polèmica, sens dubte. Perquè es fa difícil de parlar de la convocatòria d’un nou referèndum sense desautoritzar d’alguna manera l’esforç heroic de la població en aquell dia de porres i violència policíaca. I sense desautoritzar, per tant –si se’n desautoritza el resultat–, la declaració d’independència posterior.

Però, dit això, alhora hi ha dues raons potents que obliguen a no refusar d’entrada i sense contemplacions una opció que, segons que em diuen, pot ser la que concite més unitat estratègica. L’una és que, amb una previsible victòria de Pedro Sánchez, seria molt interessant de veure quina reacció tindria un estat que ha vist la reputació intensament tacada a conseqüència precisament de la violència desencadenada contra la població.

La segona raó és la que em sembla interessant, a condició que després del referèndum se sàpiga què cal fer i com. Imaginem que la hipòtesi d’un nou referèndum apareix en l’horitzó com a resposta a la sentència. Imaginem que, quan Espanya haja culminat solemnement la seua reacció demòfoba, els catalans tornem a votar unilateralment, de manera que qüestionem de què ha servit tanta agressió. Un ‘votarem quan voldrem i com voldrem, tant hi fa què feu vosaltres’ seria un missatge molt difícil de pair per a Espanya, que segurament entraria en una crisi encara més intensa que l’actual.

Mirant això, mirant-ho d’aquest punt de vista diguem-ne utilitari, acceptar la proposta d’un possible tercer referèndum unilateral, després del Primer d’Octubre i d’haver proclamat la república, podria ser una opció a estudiar. Però insistesc que, si més no en el meu cas, sempre que anàs acomboiada d’una unitat estratègica real i granítica i sempre que el govern, els partits i les associacions ens explicassen com es podria fer aquest tercer referèndum sense fer marxa enrere respecte del Primer d’Octubre. I explicant per què i de quina manera seria l’ariet que afirmen que podria ser.”

Però, personalment, la interpretació de la realitat sempre positiva que fa Vicent Partal no veig que sigui la mateixa que tenen al cap els partits que proposen el nou referèndum, d’entrada perquè el d’autodeterminació de Catalunya és incompatible amb el de reformar Espanya. En segon lloc perquè el PSOE ja els ha rebutjat reiteradament i no hi ha cap símptoma que canvii d’actitud a mig termini. I tercer, perquè no respon a cap estratègia unitària del conjunt de l’independentisme català, ni tant sols ERC s’ha pres la molèstia d’intentar compartir-ho.

La disjuntiva en aqueix cicle electoral està entre els confusos plantejaments d’ERC i els Comuns i els de Junts per Catalunya i el Front Republicà de manteniment de la unilateralitat (és a dir la voluntat de portar la iniciativa en el conflicte), revalidar la legitimitat del referèndum del Primer d’Octubre, la conversió del Consell per la República en un veritable govern català a l’exili i la intensificació de la internacionalització del cas català. Els dos primers opten per desconstruir el procés independentista engegat fa nou anys, mentre que Junts per Catalunya i Front Republicà (i també la CUP i l’ANC) assumeixen el repte de sostenir el conflicte en curs amb el poder espanyol, ja que aqueix no cerca pas la negociació sinó la claudicació. Per això, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb, apartar Puigdemont és l’objectiu de tots els que volen liquidar el Primer d’Octubre.

La intensificació de la repressió i la imposició a Catalunya d’un règim d’excepció legitimarà la reivindicació del dret d’autodeterminació a escala internacional fins al punt que una mediació per gestionar la secessió sigui imposada a les parts. Això si la pressió social interior a Catalunya és creixent i costosa pel poder espanyol. Espanya és forta però està en declivi, l’independentisme català té una enorme potencialitat però haurà superar el cost de la persistència. No hi ha altra opció.

Post Scriptum, 19 d’abril del 2019.

La conferència de premsa d’ahir de Jordi Sànchez des la presó estant demostra que mentre siguin ostatges els dirigents no poden exercir aqueixa funció ja que actuen condicionats per la situació repressiva que l’Estat els imposa. El seu discurs va ser divergent amb l’estratègia de Junts per Catalunya (compromís i validesa jurídica del Primer d’Octubre, unilateralitat, Consell de la República i internacionalització liderada pel president Puigdemont), una circumstància que l’Ara (que fa campanya per l’entesa PSC i ERC) ha aprofitat per titular que Junts per Catalunya s’fereix al PSOE sense condicions, quan no és ben bé allò que va dir Jordi Sànchez. Insistir en un nou referèndum, quan ahir mateix Pedro Sánchez el va tornar a descartar per sempre, no pot ser l’únic punt del full de ruta sinó que l’estratègia s’ha de desenvolupar a partir dels elements que s’han esmentat anteriorment. Però, com va escriure abans d’ahir Josep Lluís Carod-Rovira a Nació Digital, cal “Guanyar o dir la veritat ?” en una referència implícita a l’actitud adoptada per Oriol Junqueras proclamant voler “guanyar” esquivant concretar exactament “què” i amb “qui”.

Post Scriptum, 2 de maig del 2019.

Pere Martí explica clarament avui a Vilaweb que malgrat l’exit electoral de l’independentisme a les eleccions espanyoles del 28 d’abril els vint-i-dos diputats d’ERC i Junts per Catalunya no condicionaran en res el govern de Pedro Sánchez que ja havia demostrat fins ara que no està disposat a negociar un referèndum d’autodeterminació. Per tant, l’única estratègia per sotenir el conflicte amb el poder espanyol és la internacionalització del cas català convertint el Consell per la República en un veritable govern a l’exili liderat pel president legítim Carles Puigdemont. Les eleccions europees del 26 de maig vinent seran clau per això hom intenta apartar-lo com sigui.

Post Scriptum, 27 de novembre del 2020.

La CUP presenta com a proposta estrella al seu programa electoral en vistes a les eleccions al Parlament del 14 de febrer vinent fer un altre referèndum d’autodeterminació abans del 2025, com si això per si sol fos una alternativa. No diuen res atorgar el valor estratègic que mereix al celebrat el Primer d’Octubre de fa tres anys, projectar-lo internacionalment, fer del Consell per la República un veritable govern a l’exili, bastir un front republicà d’alliberament nacional entre totes les forces a l’interior, en canvi aposten per fer un front “antifexista” per aillar Vox i mentrestant adopten una posició equidistant entre ERC i Junts per Catalunya. La desorientació ideològica i estratègica de la CUP els impedeix adoptar plantejaments integradors capaços de co-liderar el moviment independentista, dissortadament.

Post Scriptum, 23 de març del 2021.

El preacord entre ERC i CUP fa majoritària la tendència reformista al si de l’independentisme i deixa Junts per Catalunya en la posició solitària d’haver de persistir en el conflicte amb el poder espanyol que avui mateix ja ha reiterat que no negociarà mai el referèndum pactat que demanen Esquerra i els anticapitalistes nostrats. L’editorial de Vicent Partal d’ahir a Vilaweb és clarificadora sobre la disjuntiva estratègica a la qual està confrontat l’independentisme català: L’engany del procés. La catxa del Consell per la República. Que el Consell per la República mantingui el lideratge estratègic per damunt del Govern de la Generalitat reduït a l’ambit autonòmic és vital per la causa del poble català, allò que proposen els signants del pre-acord és just el contrari. Però allò més significatiu és que donen per liquidat el referèndum de l’1 d’octubre per retornar a l’autonomisme, com alerta Vicent Partal. De fet, aqueix document cerca aïllar Junts per Catalunya i és l’excusa per obtenir el suport del PSC a la investidura de Pere Aragonès divendres -o més endavant-, ja que el PSOE és el destinatari d’una oferta de negociació que ja ha rebutjat a l’avançada. El punt i final al procés independentista serà un referèndum, però de caire autonòmic d’aquí a dos anys.

Post Scriptum, 5 de juliol del 2021.

De l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb, “Cinc detalls clau, ara que torna la idea del referèndum”, cal retenir aqueixos cinc punts:

1. El referèndum pot ser l’instrument, però per si sol no és res. L’objectiu no és fer un referèndum, sinó exercir l’autodeterminació. No s’ha de confondre mai el mètode amb l’objectiu.

2. Hi ha moltes maneres de fer referèndums, però un referèndum d’autodeterminació no és un referèndum qualsevol. El problema no és com fer el referèndum, quantes respostes té la pregunta o quin percentatge de vots cal per a validar-lo. La qüestió és molt més simple: un referèndum únicament és d’autodeterminació si pregunta a la població afectada si vol esdevenir un estat independent o no. Tota la resta és xerrameca.

3. El referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre no pot ser aparcat i negat sense més ni més. Això seria una contradicció essencial, que negaria el procés d’autodeterminació. Si volem exercir l’autodeterminació no podem passar per alt que ja es va exercir el Primer d’Octubre. Altrament, el negarem des de la base. A banda que és evident que qualsevol referèndum acordat que es puga fer, si mai es fa, els anys vinents es farà precisament perquè es va fer unilateralment el Primer d’Octubre.

4. L’autodeterminació és legal, fins i tot sense necessitat de referèndum. Torne al primer enunciat. No confonguem el mètode amb l’objectiu. L’autodeterminació –per tant, la constitució del Principat en una república independent– es pot fer amb referèndum o sense referèndum. I, no cal ni dir-ho, es pot fer a partir de l’acord però també, perfectament, a partir de la decisió unilateral. Perquè l’autodeterminació sempre és un acte vàlid, d’acord amb la llei internacional. És millor per a tots si hi ha un referèndum acordat, sí. Però no és obligatori, ni de bon tros.

5. L’autodeterminació és un instrument legal de la societat internacional, pensat sols perquè nosaltres, i no ells ni ells amb nosaltres, decidim si volem ser independents. El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No és res més que això; no pressuposa la voluntat ni obliga cap nació a fer-se independent. Es limita a afirmar que qualsevol poble o nació té el dret de decidir-ho. En termes jurídics, és el dret de qualsevol país de “triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes ni interferències”. I, per tant, per definició, el dret d’autodeterminació en si ja identifica l’existència d’un subjecte polític autònom, que és aquell que vol exercir l’autodeterminació i que no es pot condicionar amb “compulsions externes ni interferències”. Així doncs, tot allò que no es faça partint del reconeixement de l’existència d’aquest poble o nació i assumint que Catalunya té el dret de resoldre el seu futur polític sense interferències externes és negar el dret d’autodeterminació. Diguen què diguen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!