Temps hi haurà per analitzar amb detall l’abast de la retallada, però a primer cop d’ull no cal ser un expert jurista per veure que les competències de la Generalitat queden molt per sota de les que preveia fa trenta anys l’Estatut del 1979. Catalunya és avui una infrautonomia incapacitada per autogovernar-se, per tant, abocada a un període de desestabilització a l’albur -més que mai- de les decisions foranes.
Els partits addictes a l’ordre establert fan veure que no n’hi ha per tant, sense voler adonar-se que a partir d’ara no hi ha pluja fina, ni gradualisme, ni peix al cove que valgui. Ni molt menys la impostura d’afirmar que des del Govern de la Generalitat s’està construint un estat propi. La contradicció entre legitimitat catalana i legalitat espanyola és més patent que mai. La manifestació de demà, preparada llargament pel sobiranisme cívic, està pensada com un acte d’afirmació nacional catalana, d’autodeterminació sense límits imposats al marge de la voluntat del poble català. No és aquesta la perspectiva des de la que la vol capitalitzar el govern tripartit, amb el president Montilla i els partits que li donen suport.
El PSC (PSC-PSOE) i els mitjans de comnunicació espanyolistes que li donen suport, intenten focalitzar en el PP la responsabilitat de la sentència quan la realitat és ben bé una altra. L’endemà mateix de l’aprovació del projecte estatuari per part del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, el PSC va esmenar -en nom del PSOE- el text que havia aprovat. Amb el pacte Mas-Zapatero, CIU va acceptar encara més rebaixes i Esquerra va consumar la seva involució presentant com un èxit l’acord de financament que volia el PSOE. Aquests partits són corresponsables de la degradació de l’Estatut i d’acatar les continuades vulneracions que ha anat imposant el govern de Rodríguez Zapatero. La sentència del Tribunal Constitucional només és el punt i final a la lletra de la cançó que entre tots han anat escrivint aquests darrers cinc anys.
El president Montilla, amb la col·laboració dels partits que li donen suport, ha aconseguit -apel.lant a una unitat fictícia i de conveniència-, col·locar-se al capdavant de la manifestació precisament perquè no comparteix el lema de la convocatòria. La representació institucional l’han concebuda com un dic de contenció de l’independentisme (que ben segur hegemonitzarà la marxa) més que com un acte simbòlic per liderar un poble. La seva prioritat és la unitat d’Espanya, i no se’n amaga, no la llibertat de Catalunya. Per això la manifestació de demà estarà, encara, a cavall de l’autonomisme espanyol en declivi i de l’emergent independentisme català.
Post Scriptum, 9 de juliol del 2021.
Demà farà onze anys de la magna manifestació de Barcelona convocada per rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional liquidant la reforma de l’Estatut del 2006. La marxa va ser convocada per Òmnium Cultural al capdavant d’una munió de partits i entitats aplegades al voltant del lema “Som una nació, nosaltres decidim”, i es pot considerar l’inici del procés independentista que va tenir el seu punt àlgid l’octubre del 2017 amb la celebració del referèndum d’autodeterminació. D’allavòrens ençà el capgirament manifest d’ERC, i en menor mesura del PDECat, banalitzant el sentit del Primer d’Octubre i desconstruint el procés han dut a l’atzucac actual on la manca d’unitat, el rebuig a la unilateralitat i a la prioritat de la independència derivada del sectarisme d’Esquerra ens aboquen a la recerca d’una solució negociada amb l’estat (que no pot ser altra que l’acceptació d’un nou règim autonòmic). La facilitat amb la qual ERC està aconseguint el seu propòsit, obligant a CUP i Junts per Catalunya a fer-ne seguidisme, s’explica per l’absència d’estructures d’estat bastides al marge del règim autonòmic durant els darrers onze anys (només conjuntural l’organització clandestina del referèndum i l’efímer Tsunami Democràtic responen a la necessitat de fer front al poder espanyol en termes de conflicte).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!