En ple conflicte entre l’independentisme català i el poder espanyol els catalans pro-espanyols (inclosos alguns que diuen voler la independència) malden per tots els mitjans per tal que el candidat del PSOE a la presidència del govern de Madrid Pedro Sánchez sigui investit i estabilitzar l’ordre estatal passat el mal tràngol del Primer d’Octubre quan Catalunya es va autodeterminar. Per això fan el discurs que els fets d’octubre de fa dos anys han estat un fracàs, que cal reconèixer la derrota i procurar la reconciliació amb el bloc del 155 CE com si la repressió no existís. I tot això en nom del realisme contraposat a l’independentisme màgic, (quan veritablement no fan cap esforç per analitzar els esdeveniments i extreure’n conclusions per poder avançar), com Ignasi Aragay del diari Ara, diuen voler guanyar (sense especificar què ?).
L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb defineix el moment amb claredat meridiana: “Perspectiva: ajudar a investir Pedro Sánchez és ajudar Espanya”. ERC i els sociovergents de dins i de fora del PDECat s’estimen més el retorn a l’estadi anterior al Primer d’Octubre, fent acte de contricció, i lliurar-se al PSOE a canvi de res (com si l’episodi de Barcelona Colau/PSC no tingués cap importància) per tal de liquidar l’únic referent que dóna continuïtat a la causa de la independència del poble català: Carles Puigdemont. De fet, ja van impedir que fos reinvestit president de la Generalitat el 30 de gener de l’any passat en un acte de traïdoria executat per Roger Torrent però amb el vist i plau de Pascal, Xuclà i Campuzano, entre d’altres.
Veient com, aqueix mateix vespre, alguns del gregaris mediàtics d’ERC se’n alegren de la desestimació per part del Tribunal de Luxemburg de les mesures cautelars demandes pel president Carles Puigdemont i el conseller Antoni Comín, Esquerra és un partit perdut per a l’independentisme malgrat alguns patriotes honestos intentin corregir el rumb demanant a darrera hora una consulta interna sobre la investidura de Sánchez. Encara està per veure el posicionament de Junts per Catalunya malgrat la carta dels diputats presos Turull, Rull i Sánchez, que mereixen tot el respecte per la seva honestedat i sacrifici, però no poden condicionar l’estratègia de persistència en el conflicte que Puigdemont representa.
Hom pot discrepar sobre com s’ha menat el procés independentista des del 2010 ençà, evidentment, però és una impostura inadmissible que els que deien “tenir presa” per fer la independència si els donaven “68 diputats” (Junqueras dixit), ara desconstrueixin el camí seguit en plena repressió estatal i sense perspectives de negociació amb el poder espanyol, i sense fer cap mena d’autocrítica ni proposar res creïble. Aqueix estiu serà clarificador pel que fa a l’estratègia d’ERC (impertorbable vers la seva satel·lització del PSOE) i de Junts per Catalunya (sociovergents o Puigdemont) de tal manera que a la tardor les divergències (inclosa la CUP) seran clares, la condició prèvia i necessària per a la represa de la causa independentista.
Post Scriptum, 2 de juliol del 2019.
L’èxit de participació a la manifestació d’avui a Estrasburg i la repercussió internacional assolida arran de les intervencions solidàries de diputats de diferents països europeus demostren l’eficàcia del lideratge del president Carles Puigdemont i la potencialitat política que acumula. L’article d’aqueix vespre de Pere Martí a Vilaweb: “A qui molesta Puigdemont ?” encerta plenament i coincideix amb les opinions expressades en aqueix apunt:
“Curiosament, aquest fet l’ha convertit en el destinatari de crítiques a Catalunya, no tan solament de sectors unionistes, que seria normal, sinó també d’aquells que voldrien un independentisme domesticat, compatible amb l’existència d’una Catalunya autonòmica. Puigdemont trenca la coartada de la renúncia dels qui camuflen de pragmatisme una frenada del procés. Mentre sigui actiu, qualsevol tomb estratègic que no sigui unitari i acordat, comptarà amb un contrapès i això causa incomoditat. Amb tot, la seva principal debilitat és no tenir ara com ara una força política a Catalunya prou cohesionada i estructurada políticament per a rendibilitzar la seva tasca política. Però el milió de vots a les europees, aconseguit amb Toni Comín i Clara Ponsatí, li dóna una transversalitat i una autoritat que cap formació política no pot eludir si no es vol suïcidar políticament.”
Post Scriptum, 5 de juliol del 2019.
El pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona és un error injustificable des del punt de vista independentista i és el resultat nefast de la manca d’unitat posterior al Primer d’Octubre, imputable principalment a ERC que ho ha rebutjat tot per tal d’assolir l’hegemonia i que ara critica allò que estava (i està) disposada a fer des del 21-D ençà: un tripartit a la Generalitat amb Comuns i PSC. ERC no té estratègia republicana: ni unitat, ni unilateralitat, ni Puigdemont, pacte amb el PSOE, sí (i fer caure el president Torra per forçar eleccions autonòmiques a la tardor, com fa dies demanen Joan Tardà i Camil Ros).
El mal pas d’avui té diverses conseqüències adverses: afebleix el president Torra que ha demanat no pactar amb els partits del 155 CE, acaba amb el discurs pro-unitat de Junts per Catalunya i reforça l’aposta sociovergent del PDECat en detriment de la línia Puigdemont. Només un pas endavant dels presidents Puigdemont i Torra pot fer-nos sortir de l’atzucac on ERC i els sociovergents han dut el procés independentista. Junts per Catalunya queda hipotecada per aqueix pacte i ja no podrà ser l’aposta organitzativa integradora de l’espai liderat pel president a l’exili. Només un no a la investidura de Pedro Sánchez pot corregir el rumb i, posteriorment, activar la Crida Nacional per la República com a partit al marge de Junts per Catalunya/PDECat.
Post Scriptum, 11 de juliol del 2019.
Malgrat manifestacions convocades per l’ANC davant les seus d’ERC i PDECat, i els editorials de Vilaweb i altres mitjans com promesos amb la causa de la independència, avui Junts per Catalunya ha renunciat a liderar la causa independentista, com anteriorment ho ha fet ERC. El poble català, malgrat l’exemple patriòtic d’alguns presos (Cuixart, Turull, Rull, Forn) i els exiliats, es troba nou anys després del començament del procés independentista sense direcció política front a un poder espanyol que només cerca la nostra desfeta com a poble. La inhibició del president Puigdemont en l’episodi clau de la Diputació de Barcelona devalua l’esperança que pugui exercir el lideratge nacional que molts esperàvem.
Post Scriptum, 25 de juliol del 2019.
Avui, Gabriel Rufián ha fet de Miquel Roca prioritzant l’estabilitat del poder espanyol que la persistència del conflicte per la independència de Catalunya. S’han esmerçat tot el possible per fer president Pedro Sánchez a canvi de res i no van dubtar ni un minut a impedir que Carles Puigdemont fos restituït com a president de la Generalitat. Dissortadament, el no de Junts per Catalunya manca d’esma i, després del malpas del pacte amb el PSC a la DIBA, no tenen capacitat per liderar el rebuig al PSOE.
Post Scriptum, 25 de novembre del 2019.
Joan Puig descrivia el moment actual de la pretesa investidura de Pedro Sánchez a l’editorial del 17 d’aqueix mes a La República.cat: “ERC necessita que JxCat també s’abstingui”. Però després de la consulta a la militànacia d’avui té les mans lliures per abstenir-se només que el PSOE s’avingui genèricament a una mena de diàleg genèric dins de l’ordre constitucional i ja no li cal la complicitat de Junts per Catalunya (potser ja té de franc dels membres del PDECat contraris a la línia Puigdemont).
Post Scriptum, 25 de desembre del 2019.
Aqueixa setmana serà clau per culminar el pacte PSOE-ERC (amb el suport dels sociovergents del PDECat) per presentar l’abstenció a Pedro Sánchez com un pas positiu per Catalunya. Jordi Xuclà i Felip Puig han obert el foc contra la línia Puigdemont plantejant la disjuntiva entre partidaris del “pacte” (claudicació) i els “irredemptistes” (independentistes) i les plumes mediàtiques del tardo-pujolisme, com Francesc Marc Álvaro reviuen el miratge de Bolívar-Bismarck aplicat a Oriol Junqueras. La realitat és com la descriu ahir Cristina Sánchez Miret al Nacional.cat: “De què serveix negociar si és evident que no compliran“.
Post Scriptum, 26 de juny del 2020.
El rebuig de la direcció del PDECat a integrar-se en un nou moviment polític liderat per Carles Puigdemont al·legant que volen preservar el seu ideari i model de país per davant de la lluita per la independència. De fet, avalen les crítiques dels desertors Pascal, Xuclà i Campuzano que titllen al president exiliat de populista auto-atorgant-se la qualitat d’homes de govern (autonòmic). El PDECat no s’ha presentat mai amb les pròpies sigles a unes eleccions, ara tindrà ocasió de fer-ho al cost d’esberlar encara més el moviment independentista fent el joc a ERC i a la desconstrucció del procés encetat al 2010 i fins al 2017.
Post Scriptum, 16 d’abril del 2021.
La visita de Pedro Sánchez a Amer és un acte de provocació propi del caràcter fatxenda que el preident del govern espanyol exhibeix contra l’independentisme català, ahir per exemple fent befa de la Identitat Republicana promoguda pel Consell per la República al Congreso de los Diputados. Aqueixes ofenses a Carles Puigdemont són compartides per ERC, com ho prova l’acompanyament de la consellera Alba Vergés a l’operació mediàtica i política espanyolista a la vila nadiua del nostre president exiliat.
Post Scriptum, 24 de setembre del 2021.
La detenció del president Puigdemont ahir a l’Alguer és un episodi més del conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català, cal emmarcar-lo en l’operació d’estat per liquidar el procés pactada entre el PSOE i ERC, amb la estultícia de Junts i la CUP. És d’una hipocresia màxima que Oriol Junqueras, que ho fa tot per apunyalar Carles Puigdemont, ara se’n solidaritzi preservant de les crítiques a Pedro Sánchez, com si no hi tingués res a veure, i persistint en la impostura de la taula de diàleg. La repressió és de veritat, la negociació és una farsa.
Post Scriptum, 14 d’octubre del 2021.
ERC està disposada a tot per tal de liquidar l’independentisme i qui n’és el principal referent, Carles Puigdemont, fins i tot a demanar al PSOE que l’indulti contra la seva voluntat, com ell mateix ha denunciat en aqueix article al Punt Avui: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult.”
Post Scriptum, 20 de juliol del 2022.
Amb el pas donat avui per Anna Gabriel (Endavant) s’afegeix al front anti-Puigdemont i es fa còmplice de la desconstrucció del procés independentista, tal com assenyala avui Vicent Partal: “L’exili d’Anna Gabriel o com passar d’un combat col·lectiu a una peripècia personal. Qui pot pensar que hi ha cap mena de conflicte polític a Catalunya, si els presos ja són al carrer i els exiliats van tornant un per un i reconeixen aquella autoritat que el 2017 van proclamar i anunciar solemnement al món que ja no reconeixien?”
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2022.
La composició del nou govern d’ERC representa el retorn de la sociov-erc-gència, aplegant politicastres provinents dels sectors contra-independentistes d’antics PSC, CDC i Podem (Nadal, Ubasart i Campuzano). És també la ruptura explícita amb la majoria independentista del 14-F del 2020. I, significativament el retorn a l’etapa dels tripartits d’esquerres (2003-2010), amb consellers que ja ho van ser en aquella etapa i amb el propòsit de que sigui ERC qui en lideri la reedició, si el PSC es deixa guanyar en pro de l’operació d’estat per desactivar l’independentisme català. Ahir, Vilaweb ho resumia així: “Consellers no independentistes perquè el govern d’Aragonès faci el tomb. El nomenament de Nadal, Campuzano i Ubasart reforçarà l’estratègia per la taula de diàleg i la necessitat de tornar a votar”. El problema pels còmplices aplegats al voltant del govern de Pere Aragonès és que un nou referèndum sobre un nou estatut ja es va fer el 18 de juny del 2006 i el poder espanyol no el va respectar, per què ho hauria de fer a partir d’ara ?
Post Scriptum, 18 de maig del 2023.
Avui, a Vilaweb: “La força de l’exili deixa en evidència l’estat”: les reaccions a la resolució de l’ONU sobre Puigdemont. De moment les principals reaccions polítiques provenen únicament de Junts per Catalunya”. Al telenotícies migdia de TV3 han obert amb la informació judicial sobre el Tsunami Democràtic, sobredimensionant-ho, per devaluar la notícia sobre el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides sobre la vulneració dels drets polítics de Carles Puigdemont com a diputat electe i aspirant a la reelecció al capdavant de la Generalitat.
Post Scriptum, 25 de setembre del 2023.
El discurs del proppassat 5 d’aqueix mes del president Puigdemont marca la diferència entre un home d’estat, català evidentment, i un politicastre sectari com Junqueras, que reacciona -com els sociovergents- fent costat a Pedro Sánchez contra l’independentisme que aparenten propugnar. Un si altres aixequen falses expectatives sobre les possibilitats d’arribar a un acord “històric”, equiparable al de Divendres Sant ara fa 25 anys a Irlanda del Nord. Tot per fer claudicar Carles Puigdemont i convalidar les seves desercions irreversibles. Però, hores d’ara un pacte d’aqueixa transcendència no és possible perquè ni Pedro Sánchez és hegemònic dins el bloc integrista espanyol (ni té cap projecte plurinacional), ni Carles Puigdemont ho és dins l’independentisme institucional. I per arribar a acords estratègics cal que els interlocutors ho siguin, per tant, el més probable és que hi hagi noves eleccions que validin les posicions antagòniques prèvies a una veritable negociació
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!