Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

19 de febrer de 2020
0 comentaris

De l”Spain sit and talk” al “diálogo para el reencuentro”

Originàriament, el lema “Spain sit and talk” era un plantejament encertat: era -i és- el poder espanyol (l’institucional i el fàctic) qui no vol negociar i només reprimeix l’independentisme, a més internacionalitzava al conflicte català. En pocs mesos la situació s’ha capgirat: el PSOE ofereix “diálogo para el reencuentro”, tot mantenint la repressió, a un independentisme dividit entre ERC (com a aliat incondicional de Pedro Sánchez) i Junts per Catalunya i la CUP, persistents a parlar d’autodeterminació amb la garantia d’un mitjancer. A la pràctica, és el PSOE qui imposa les condicions unilateralment: data, agenda i interlocutors, cercant erosionar encara més el president Torra, com ahir explicava Pere Martí a Vilaweb.

Aqueixa situació feble i a la defensiva del govern català és el resultat d’un plantejament deliberadament equívoc d’ERC, obcecada a desconstruir el procés independentista per retornar a l’estadi autonòmic via tercer tripartit amb Comuns i suport extern del PSC. Esquerra ha fet veure que el Sit and talk és aqueix diàleg fictici i ningú li ho ha desmentit argumentadament. Pocs ho han descrit tan encertadament com Carles Castellanos en un article publicat a Llibertat.cat el proppassat 10 d’aqueix mes titulat, “Un fals cicle tancat en fals“.

Pel camí queda la l’aturada (induïda ?) del Tsunami Democràtic com a revulsiu contra la repressió i els centenars de detinguts, ferits i investigats per les protestes de les setmanes posteriors a la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents del procés. Només una resposta política amb sentit estratègic, no solament electoral, pot revertir la tendència adversa a la causa independentista que va començar el 30 de gener del 2018.

Post Scriptum, 2 d’abril del 2020.

La crisi del coronavirus ha desgavellat les previsions dels partits que miraven de desactivar el conflicte català amb una negociació aparent i ha fet aflorar la crua mentalitat de l’integrisme espanyol, que en una reacció atàvica ha optat per la recentralització encara que sigui al preu de fer evident la incompetència dels gestors del règim. La inconsistència dels plantejaments dialogants del govern PSOE/Podemos la descriu avui Pere Martí a Vilaweb, i estronca tota viabilitat futura a una entesa amb l’independentisme català, el conflicte s’agreujarà en uns termes que ni gosem imaginar hores d’ara.

Post Scriptum, 28 de setembre del 2020.

La sentència del Tribunal Supremo d’avui inhabilitant al president Joaquim Torra té una magnitud equiparable a la del Tribunal Constitucional liquidant la reforma de l’Estatut d’Autonomia després de ser referendat pel poble de Catalunya: no hi ha marge possible per a un govern autònom des de les institucions catalanes i, també, liquida la ficció del diàleg amb el govern de Pedro Sánchez. Només queda la via del conflicte permanent amb l’ordre estatal amb la República catalana com a objectiu.

Post Scriptum, 5 de maig del 2021.

Els resultats de les eleccions autonòmiques madrilenys d’ahir són un cop definitiu a l’efímera Spanish Revolution que Podemos volia representar després del moviment social del 15-M, de l’esquerra espanyola només restaran el PCE (o com es digui ara) en posició residual i la colla d’Errejón com a marca blanca del PSOE, i ambdós fora del govern ben aviat. Com escriu avui Vicent Partal a Vilaweb: “Adéu Madrid, adéu Sánchez, adéu diàleg, adéu Espanya“. La fallida de Podemos fa evident la via morta d’ERC però no per això canviaran d’estratègia, ans al contrari intentaran sumar els Comuns al seu projecte “d’esquerres” i contra-independentista: “ERC creu que el 4-M reforça la via de la negociació perquè el PSOE s’ha afeblit. Per contra Junts i la CUP pensen que els resultats encara dificulten més les possibilitats de la taula de diàleg.”

Post Scriptum, 20 de juny del 2021.

D’ençà l’octubre del 2017 els actors polítics i socials que van interpretar que el referèndum d’autodeterminació havia estat un fracàs han menat tota mena d’actuacions per esberlar la unitat de l’independentisme, bandejar la unilateralitat i banalitzar els termes essencials del conflicte amb el poder espanyol (espoli, minorització lingüística, repressió judicial…) per tal d’arribar a una entesa amb els components de l’integrisme espanyol (PSOE i Podemos) que donaria per liquidat el procés independentista a canvi del restabliment del règim autonòmic sobre la base de l’Estatut del 2006.

L’operació “Conde de Barcelona” ha estat pactada entre ERC i el PSOE, Junts i la CUP, només fan seguidisme acrític, i Junqueras encara té la barra de dir que els indults “són un triomf“, (en una mostra més de perversió personificada i inversió de la realitat), ja que com afirma Lluís Llach, avui a Vilaweb, “són bons per als presos i fatals per al moviment”. Els indults contraresten deliberadament les reeixides actuacions dels exiliats davant les instàncies judicials europees que obren expectatives reals de fer efectiva la declaració d’independència, si hi hagués un bloc de partits republicà amb capacitat i voluntat d’assumir aqueixa responsabilitat.

Demà Pedro Sánchez escenificarà al Liceu el “reencuentro” amb la Catalunya sotmesa un cop indultats els dirigents que han claudicat de la lluita per la independència. Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Pere Aragonès i els altres còmplices de l’operació haurien de seure a primera fila si fossin conseqüents amb els seus fets, però s’omplen la boca de paraules buides per no assitir-hi. L’estratègia de confrontació democràtica que fa anys va proposar Heribert Barrera possibilitaria que els partits catalans a Madrid bloquegessin la governabilitat de l’Estat fins que s’avingués a negociar un referèndum d’autodeterminació, però prefereixen la col·laboració per apuntalar Espanya i fer impossible la llibertat de Catalunya.

Post Scriptum, 21 de juny del 2021.

Extractes de l’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb: “Venim d’un parell de setmanes en què el desencís s’ha instal·lat en el moviment independentista, a causa del comportament dels partits que el representen al parlament i de la nova onada de repressió. El pacte de govern aigualit; les tribunes primer d’Oriol Junqueras –segons El País pactada amb el PSOE fins al més mínim detall, fins i tot el diari on l’havia de publicar– i després de Jordi Sànchez, que coincidien tots dos a desprestigiar el Primer d’Octubre; la sentència contra Marcel Vivet, en què hem vist que els partits que, en tant que membres del govern, fan d’acusadors contra ell, al parlament es permeten de fer declaracions tan grandiloqüents com buides; el robatori premeditat contra Mas-Colell, Royo i tots els altres; o ahir, encara, la darrera giragonsa del dirigent d’Esquerra –capaç de dir, sense que li caiga la cara de vergonya, que aquells indults que havia dit que ja se’ls podien posar on els cabessen ara resulta que són una victòria de l’independentisme!

El dubte del ciutadà del carrer és normal, en veient aquesta manca de lideratge i tanta estultícia. Però els independentistes faríem mal fet si ens deixàssem endur sols per aquest sentiment i no ens situàssem col·lectivament en el punt exacte on som. O, més ben dit, si no entenguéssem el punt just on és la metròpoli.

Perquè, mentre a casa tot això passava, hi ha un seguit de fets que han colpit profundament Espanya i la seua visió sobre què pot fer i què no pot fer amb Catalunya. Amb conseqüències molt importants. El 52% de vot independentista a les eleccions, per exemple. Però també la concreció, que tant ha costat de veure, de la llarga batalla judicial europea empresa el 2017. El retorn de la immunitat per la via judicial al president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, per exemple. I sobretot la constatació que ja no poden frenar la condemna europea per allò van fer ells aleshores, no pas per allò que vam fer nosaltres.

No és cap casualitat, doncs, que Sánchez faça el míting hores abans que el Consell d’Europa vote un document que, com explicava ahir Josep Casulleras, deixa Espanya al caire d’una condemna escandalosa per la violació reiterada de drets fonamentals i exigeix oficialment la fi de la repressió. Perquè és en açò, i en tot allò que implica, on hi ha la clau de la sobtada pressa pels indults i de l’improvisat canvi de guió del govern espanyol.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!