Del 28 d’abril al 26 de maig

En menys d’un mes, entre el 28 d’abril i el 26 de maig, hi haurà un seguit d’eleccions (espanyoles, autonòmiques al País Valencià i les Balears, municipals i europees) la conjuntura de les quals cal analitzar en funció del conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català. Del costat del poder hi ha l’integrisme d’estat dividit entre els neofranquistes i el PSOE (Podemos representa un progressisme abstracte i banal que no arriba a ser una tercera via). Els primers volen imposar a Catalunya un 155 CE permanent mentre que el PSOE malda pel manteniment de l’ordre estatal i autonòmic amb alguns retocs que permetin encaixar el cas català.

Del costat català hi ha els qui tenen la independència com a prioritat immediata, (que són els qui cerquen la unitat estratègica per a fer-la possible), i els que la supediten a altres objectius intermedis. El fet que no hi hagi des de l’endemà del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017 una direcció política col·legiada i un full de ruta creïble desdibuixa les posicions d’uns i altres, però les conteses electorals d’aqueixa primavera poden resultar clarificadores.

En primer lloc els presidents Puigdemont i Torra lideren la causa independentista al món institucional i promouen instàncies innovadores com el Consell per la República i projectes polítics com Junts per Catalunya i la Crida Nacional per la República que són congruents en aqueixa direcció però que no aporten, ara per ara, un suport organitzatiu efectiu. Junts per Catalunya va ser una iniciativa electoral exprés al 21-D que no s’ha desenvolupat com a organització essent una marca propietat del PDECat que ara es reactiva com a fórmula de compromís, mentre que la Crida Nacional per la República és l’embrió d’un front patriòtic (en terminologia un xic antiquada) que, de moment, no té projecció en uns comicis.

Pel que fa al PDECat hi ha sectors que segueixen els actuals presidents i d’altres que en dissenteixen sempre a l’espera d’una obertura des del poder estatal que permeti una solució transaccional del conflicte en curs encara que sigui provisional. El PDECat no pot, però, presentar un projecte electoral d’aqueixes característiques confrontat al tàndem Puigdemont-Torra mentre aquests liderin el procés. De tot plegat en resulta que la precària cohesió estratègica de l’espai post-convergent-Junts per Catalunya-Crida Nacional pot tenir costos electorals que donin l’hegemonia d’ERC i, per tant, nou aire als partidaris de plantejaments coincidents amb Esquerra d’aparcar la via unilateral front a l’Estat.

En segon lloc, cal tenir present que al si de la CUP hi ha una divergència substancial entre Poble Lliure que participa al Consell per la República i aposta per acords transversals i Endavant que prioritza l’anticapitalisme (entès com a solució per a tota la humanitat) al nacionalisme (entès com a supervivència del poble català). La inhibició electoral de la CUP a les eleccions espanyoles i europees afavoreix l’opció d’Esquerra de refusar la unitat d’acció del conjunt de l’independentisme, una actitud que en paraules del conseller Comín: “Em sembla un delicte d’alta traïció als catalans no treballar per la unitat”.

En tercer lloc, la direcció d’ERC no vol la unitat estratègica imprescindible per culminar la ruptura amb el poder estatal espanyol perquè no té aqueix objectiu com a prioritat immediata sinó com un referent a llarg termini tot i que no ho expliciti encara obertament de manera oficial però sí que ho demostra amb paraules i fets. La direcció d’Esquerra va acceptar les esmenes crítiques a la passada conferència nacional que precisament incloïen la vigència del mandat del primer d’octubre, la via unilateral i la unitat independentista però no té cap intenció d’aplicar-les. ERC fa veure que dóna suport al Consell per la República però no fa res per impulsar-lo i ho fa tot per erosionar el lideratge del president Puigdemont, esdevingut el símbol de la resistència a la dominació espanyola.

El tàndem Junqueras/Sol té la desactivació del conflicte amb l’Estat com a prioritat i la negociació amb el PSOE d’una solució neo-autonòmica com a programa a mig termini (encobert fins que no surtin guanyadors del cicle electoral vinent), deixant la independència per a una eventual etapa posterior. Aqueix era el plantejament latent a la campanya del 21-D que no es va poder explicitar després en no ser la força més votada i és la raó que explica el refús a tot plantejament d’unitat d’acció entre les forces independentistes. Una unitat d’acció que si es donés propulsaria la causa independentista a tots nivells amb renovada energia però que és deliberadament bloquejada en funció de les previsions pròpies del nucli dirigent i dels seus gregaris (Esquerra és una versió actualitzada del partit dels capitans que fou originàriament el PSC).

ERC cerca ser l’eix d’un nou tripartit d’esquerres, absorbint els Comuns (i el seu ideari) en declivi i pactant amb el PSC, si surt com a força més votada del cicle que va del 28 d’abril al 26 de maig per acabar-lo forçant noves eleccions autonòmiques a la tardor per descavalcar els presidents Puigdemont i Torra i cloure el procés independentista amb un pacte d’estat (espanyol) amb el PSOE. A aqueixa finalitat serveix l’afalac mediàtic a Junqueras per part del règim (amb visita del president de la CEOE a la presó inclosa) i la bonior induïda a favor d’ERC de les enquestes dels mitjans del règim. Per aqueixos motius ERC es negarà a la candidatura unitària independentista pel 28-A i també per les europees malgrat els arguments irrefutables de Josep-Lluís Carod-Rovira: “Una llista per guanyar“.

Com va escriure el proppassat 17 de desembre Marta Rojals a Vilaweb: “ja sabem el paper estratègic que té Esquerra per a l’estat espanyol, i ja sabem què li està oferint la cúpula en correspondència, des de les cadires i des de la presó. Però si és cert que l’independentisme ve de baix –si més no, als de baix no ens ho han d’explicar–, alguns observadors benpensants tenim interès per a saber com respondrà el conjunt de bases, simpatitzants i resta de votants d’aquell programa electoral que es comprometia, copio i enganxo: ‘Treballar per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre’, un punt fulminat per la nova consigna, copio i enganxo: ‘Aixecarem la bandera del diàleg per fer possible una negociació. Tenim com a objectiu prioritari fer inevitable el referèndum.’

L’aturada del procés en pro d’una eventual negociació amb el PSOE (que ja es va intentar a canvi de votar els pressupostos de l’Estat) no serà un objectiu fàcilment acceptat per la resta del moviment independentista malgrat que els plans electorals d’ERC es vegin confirmats a les urnes. Potser el PDECat voldrà coparticipar en aqueix restabliment de l’ordre autonòmic (on ERC farà neo-pujolisme d’esquerres) però no pas la CUP, l’ANC, ni la Crida Nacional per la República ni bona part del sobiranisme cívic que es veurà abocat, això sí, a la desmobilització fruit del desencís que arribat el cas es produirà.

La ruptura del front independentista, però, serà un fet consumat difícilment reversible a curt termini si ERC és la força més votada a les espanyoles, municipals i europees (on Bildu aporta credibilitat independentista que li serveix a Esquerra per compensar el seu pragmatisme excessiu). El manteniment de Junts per Catalunya com a força més votada al llarg d’aqueix cicle electoral podria evitar aqueix atzucac però hauria de recuperar l’impuls inicial i la pèrdua de credibilitat per haver-se avingut a no reinvestir Puigdemont i cedir a les ingerències fàctiques del jutge Llarena. També el desgast i les contradiccions de governar la Generalitat en unes condicions tan adverses perjudica més Junts per Catalunya que no pas ERC que pot presumir d’haver-los reconduït a vers el pragmatisme de la “gestió efectiva”.

Però, pot resultar que aqueixes previsions no reeixissin si el president Puigdemont, un cop més, fa valdre el seu lideratge moral i amb el suport de la Crida Nacional és capaç d’obrir noves perspectives creïbles de donar nova embranzida a la lluita per la independència que desmenteixin les previsions d’ERC i permetin a Junts per Catalunya mantenir l’equilibri electoral amb Esquerra.

I, finalment, res garanteix que el PSOE estigui en condicions de poder tornar a formar govern a Espanya i menys encara a respectar uns termes d’acord com els que els dirigents d’Esquerra creuen poden assolir. En cap cas hi haurà autodeterminació pactada amb els partits espanyols, només si el conflicte esdevé crònic i amb dimensió europea per la resistència de l’independentisme si es dota (malgrat l’obstrucció d’ERC) d’una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat de sostenir el pols amb el poder estatal.

Post Scriptum, 27 de febrer del 2019.

La intervenció de Jordi Cuixart ahir davant l’espanyola justícia és la pròpia d’un líder emergent que en un futur proper pot donar el pas a la política tot reforçant les propostes unitàries i debilitant el sectarisme d’ERC i les reticències del PDECat. La seva gestió al capdavant d’Òmnium ha convertit aqueixa entitat en un baluard moral del país enmig de les maltempsades.

Per altra banda, el moviment participatiu de les Primàries republicanes és en general positiu pel caràcter regenerador de l’acció política que incorporen les seves propostes que deixen en evidència l’obsolescència del model de partit de quadres i els lideratges unipersonals autoritaris que tan negativament estan influint en l’actual procés d’independència.

Post Scriptum, 6 de març del 2019.

L’entrevista d’avui de Joan Tardà a La Vanguardia confirma les anàlisi contingudes en aqueix apunt.

Post Scriptum, 27 de març del 2019.

A un mes vista de les eleccions espanyoles del 28 d’abril totes les enquestes apunten a una victòria a Catalunya d’ERC i del PSC. Aqueix fet suposarà la liquidació del referèndum del primer d’octubre, només un any i mig després de la seva celebració, com a fonament d’una eventual estratègia independentista que Esquerra no està disposada a seguir amb l’argument que el resultat és un fracàs que cal assumir, com escriví fa uns dies Ignasi Aragay a l’Ara el seu adjunt a director, “Vull guanyar“, (exactament què ?) amb l’aplaudiment dels gregaris mediàtics del partit d’Oriol Junqueras.

Post Scriptum, 8 d’abril del 2019.

L’article conjunt de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín a Vilaweb “Anem junts al Parlament Europeu” fou un darrer intent sabent del cert que ERC no s’avindrà de cap manera a una única candidatura independentista. Avui s’ha fet públic que tots tres encapçalen la llista de Junts per Catalunya a les eleccions europees.

ERC està enfocant el cicle electoral que comença el 28 d’abril amb uns plantejaments que res tenen a veure amb els aprovats a la conferència de l’any passat: devalua el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació sinó d’encaix a Espanya. Ho mira d’explicar confusament Joan Tardà en l’entrevista a Vilaweb del proppassat divendres “Jo vull l’hegemonia” però no sap concretar què. Significativament reprodueix les cabòries del subdirector de l’Ara, Ignasi Aragay esmentat més amunt, ambdós coincideixen en una veritable impostura que encobreix la inversió de la realitat política continguda als seus missatges que haurien de titular efectivament “Vull claudicar”.

Potser ERC sigui la força més votada en el cicle electoral que va del 28 d’abril al 26 de maig, (amb l’ajut del règim espanyol amb el qual volen pactar no saben ben bé què), però en cap cas liderarà la lluita per la independència ja que ha renunciat de fet a assumir aqueixa responsabilitat. Junts per Catalunya i Carles Puigdemont personifiquen l’esperit de l’1 d’octubre i per això són l’objectiu a abatre pel poder espanyol amb la complicitat d’Esquerra (que ha desfermat una veritable campanya d’intoxicació mediàtica en contra seva).

Post Scriptum, 8 de maig del 2019.

El veterà dirigent de Poble LLiure, Carles Castellanos, publica avui una anàlisi representativa del capteniment de bona part de l’esquerra independentista en aqueix article aparegut a Llibertat.cat: “26-M: Cal un vot segur per la independència i la República”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *