Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

9 de maig de 2018
0 comentaris

26 de maig del 2019: eleccions europees

Avui s’escau el dia d’Europa, una bona ocasió per repensar-la en aqueixa època de crisi del projecte comunitari per causa de l’elitisme de la classe política dirigent de la UE, desconnectades de les problemàtiques nacionals i la fractura dels principis democràtics a estats com Polònia, Hongria, Malta i el Regne d’Espanya. El cas català és hores d’ara un conflicte de dimensió europea i com a tal ha de ser present a les eleccions europees de l’any vinent on a més de presentar candidatura pròpia els independentistes catalans haurien de ser presents a llistes de partits arreu d’Europa.

Post Scriptum, 30 d’octubre del 2018.

L’anunci d’Oriol Junqueras afirmant que serà el candidat d’ERC a les properes eleccions europees confirma la persistència en l’error: no hi haurà llista unitària republicana a Europa malgrat els esforços de Junts per Catalunya oferint-li encapçalar una candidatura unitària. Al punt actual del conflicte amb l’ordre estatal espanyol els independentistes han d’anar a Madrid i a Brussel·les en un sol bloc, representant un poble que esdevenir estat i per tant els dirigents s’han de comportar amb aqueixa mentalitat. Les llistes pròpies són per a les eleccions al Parlament de Catalunya i les municipals, no pas quan la qüestió de l’estat propi és la que està en joc. Josep-Lluís Carod-Rovira, entre altres personalitats referents de l’independentisme, tots aconsellen anar a Europa amb una candidatura de país, justament el contrari que ofereix Oriol Junqueras que planteja una llista oberta als republicans espanyols, que no és altra cosa que una variant de l’operació reformista intentada per Miquel Roca fa trenta anys, i com tothom reconeix, fallida.

Post Scriptum, 13 de novembre del 2018.

Arnaldo Otegi a partir de l’obvietat històricament demostrada que sense unitat estratègica no és possible l’alliberament nacional ha plantejat una llista galeusca per a les eleccions europees de l’any vinent. És una iniciativa pròpia d’un dirigent que analitza la realitat política en termes de conflicte amb l’Estat no pas de politicastres addictes al peix al cove i no és incompatible amb una candidatura unitària catalana que, com explica aqueix vespre Pere Martí a Vilaweb, seria la fórmula per superar el 50% dels vots sense fer un referèndum. El president Puigdemont ha mostrat avui la seva predisposició a ser el número dos d’Oriol Junqueras i ha convidat la CUP a afegir-s’hi. El cabdill d’Esquerra i la direcció dels anticapitalistes han reaccionat amb els automatismes sectaris que els desqualifiquen per liderar un procés d’independència. Ara està per veure la capacitat integradora del president Puigdemont i la Crida per fer realitat aqueixa aposta.

Post Scriptum, 6 de desembre del 2018.

Després d’argumentar que no s’esqueia fer una llista unitària per a les eleccions europees per tal de poder atreure el vot republicà espanyol, ERC ha tancat una candidatura amb Bildu i BNG excloent expressament tot allò que podríem dir “espai Puigdemont”. Abans d’ahir, una colla de militants amb patriotisme i dignitat han plantat cara a la impostura, el sectarisme i la mediocritat de Junqueras/Sol amb un manifest apel·lant a la unilateralitat i la unitat. Avui l’ANC ha fet una crida a una llista unitària per a les eleccions europees recollint signatures de suport.

Post Scriptum, 24 de febrer del 2019.

Les declaracions d’avui del conseller Comín al periòdic El Món “Em sembla un delicte d’alta traïció als catalans no treballar per la unitat” referint-se explícitament a les eleccions europees encerten en els termes escaients als qui no prioritzen la independència emparant-se en el sectarisme i el personalisme.

Post Scriptum, 12 de març del 2019.

La decisió de Carles Puigdemont de presentar-se a les eleccions europees és un encert estratègic com ho demostra l’hostilitat política i mediàtica que aixeca l’espanyolisme a Madrid i Barcelona (en contrast amb el tractament que atorguen a Junqueras), com avui explica Pere Martí a Vilaweb, “Objectiu: abatre Puigdemont” perquè representa la voluntat de plantar cara al poder espanyol.

Post Scriptum, 4 d’abril del 2019.

Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí signen conjuntament l’article “Anem junts al Parlament Europeu” que avui publiquen Vilaweb i El Punt/Avui en un darrer intent d’argumentar la necessitat estratègica d’una candidatura unitària a les eleccions europees del maig vinent, “l’única llista independentista que pot superar el 50% dels vots”, com remarca Pere Martí. Evidentment, ERC ho refusarà immediatament i dels seus líders seran les responsabilitats que se’n puguin derivar:

“El conflicte polític entre Catalunya i Espanya és això, un ‘conflicte’ i ‘polític’. Eludir la realitat no la canviarà, ni resoldrà res; no es tracta de delinqüència, ni de criminalitat, ni de codi penal, presons i exilis. La necessitat d’una solució política és inexcusable; és el deure dels demòcrates.

Des del primer dia d’exili, a més de defensar els nostres drets, hem continuat fent política, treballant per cercar solucions. La feina feta amb les eines i recursos limitats de què hem disposat és en part coneguda per l’opinió pública, i en part es manté encara en la necessària discreció. Però és una feina que té tan sols un objectiu: contribuir a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Amb la dosi d’autocrítica i l’anàlisi més reposada que cal, en la distància a vegades reparadora i a vegades limitadora, amb la consciència plena de totes les mancances i de tots els actius que hem acumulat en aquesta fase de la nostra història. I amb la mirada posada cada dia damunt els efectes de la repressió que persisteix amb una tossuderia malaltissa, que té empresonats amics i companys, jutjats per delictes inexistents, i que persegueix electes, activistes i ciutadans compromesos en general.

En el cicle electoral que comença amb les eleccions espanyoles del 28 d’abril, la necessitat de fer política s’accentua i serà determinant en les decisions que ha de prendre el moviment independentista català. Som conscients d’una banda que una gran part de la societat catalana reclama persistentment la unitat política, i d’una altra de les dificultats que troben determinats actors polítics per a fer-la realitat. Des de la perspectiva de la responsabilitat assumida fins ara, i davant els desafiaments que presenta aquest nou cicle, aquesta demanda d’unitat ens compromet i ens interpel·la a tots. La unitat s’expressa amb claredat a la societat civil, que continua mobilitzada amb força i determinació malgrat dificultats i adversitats. Difícilment afrontarem els envits que tenim ara davant, si no responem a la unitat de la gent, també amb la màxima unitat política.

L’anomenada ‘crisi catalana’ és ja un afer europeu. Aquella Europa que no ens feia cas i voldria mirar cap a una altra banda quan el Regne d’Espanya vulnera drets i violenta principis democràtics ja no té més remei que parar atenció i mirar amb rigor tots els aspectes d’aquesta crisi, i de fer-ho conscient que la concerneix directament. Els catalans ens hem fet visibles, hem guanyat el dret de ser reconeguts; som una realitat política de fet. S’ha trencat el pacte de silenci que hi havia a Europa envers el conflicte entre Catalunya i Espanya. Van sorgint iniciatives inimaginables fa tot just un parell d’anys, vinculades a la necessitat de defensar principis fonamentals contra vulneracions flagrants per un estat membre de la Unió.

És l’hora que la veu d’aquesta Catalunya que es manté mobilitzada, que se sent representada per les idees de radicalitat democràtica, de progrés social i llibertat nacional en una Europa dels pobles, es faci sentir alta i clara al nou Parlament Europeu. De totes les eleccions que vénen, en cap no hi ha tanta necessitat d’actuar units com als comicis europeus. Ara que a Europa es comencen a alçar veus llargament esperades, ara que la internacionalització del conflicte entre Catalunya i Espanya és un fet incontrovertible, ara que l’estat espanyol es troba forçat a donar explicacions per actituds i decisions que incomoden molts ciutadans europeus, ara és el millor moment perquè la Catalunya que vol la seva llibertat nacional irrompi al Parlament Europeu.

Proposem, per tant, amb més convicció que mai, una llista conjunta a les eleccions al Parlament Europeu del dia 26 de maig. Una candidatura que reculli tota diversitat del moviment independentista, que pugui guanyar amb claredat les eleccions i enviar un missatge inequívoc a Europa i al món. Una candidatura que posi el dret d’autodeterminació dels pobles al centre de l’agenda política europea i faci créixer la solidaritat internacional que l’exercici d’aquest dret necessita.

Fem-ho, en tenim més raons que mai. Fem un darrer esforç per a aconseguir que la veu de Catalunya –que tant el Partit Popular, com el Partit Socialista i els populistes de Vox i Ciudadanos voldrien silenciar a Europa– tingui la força històrica que aquesta hora demana. Ens hi juguem el futur com a república, com a nació de llibertats, com a nació europea. En aquest esforç ens necessitem tots, no hi sobra ningú. I l’hem de fer amb tota la generositat que el moment ens exigeix. Per això reiterem els oferiments que, per tal de facilitar aquesta llista unitària al Parlament Europeu, hem fet de fa mesos. Encara hi som a temps.”

Post Scriptum, 8 d’abril del 2019.

Avui s’ha fet públic que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí encapçalaran la llista de Junts per Catalunya a les eleccions europees. La divergència amb Esquerra és de caràcter estratègic: ERC està enfocant el cicle electoral que comença el 28 d’abril amb uns plantejaments que devaluen el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació sinó d’encaix a Espanya. Ho mira d’explicar confusament Joan Tardà en l’entrevista a Vilaweb del proppassat divendres “Jo vull l’hegemonia” però no sap concretar què. Significativament reprodueix les cabòries del subdirector de l’Ara, Ignasi Aragay “Vull guanyar” (què exactament ?), ambdós coincideixen en una veritable impostura que encobreix la inversió de la realitat política continguda als seus missatges que haurien de titular efectivament “Vull claudicar”.

Potser ERC sigui la força més votada en el cicle electoral que va del 28 d’abril al 26 de maig, (amb l’ajut del règim espanyol amb el qual volen pactar no saben ben bé què), però en cap cas liderarà la lluita per la independència ja que ha renunciat a assumir aqueixa responsabilitat. Junts per Catalunya i Carles Puigdemont personifiquen l’esperit de l’1 d’octubre i per això són l’objectiu a abatre pel poder espanyol amb la complicitat d’Esquerra (que ha desfermat una veritable campanya d’intoxicació mediàtica en contra seva).

Post Scriptum, 26 de maig del 2020.

Un any després de les eleccions eeuropees guanyades a Catalunya per la candidatura encapçalada pel President Carles Puigdemont sembla com si no s’haguessin celebrat, cap mitjà de comunicació en parla per reconèixer l’èxit de la seva estratègia. Certament, el fet constatble que al mateix dia fos ERC la força més votada a les eleccions municipals ha contribuït a que hom atorgui sense qüestionar-ho que Esquerra és el primer partit de Catalunya. La confluència organitzativa al voltant del referent de persistència que representa Carles Puigdemont està pendent de materialitzar-se i és més necessària que mai atès el pragmatisme màgic que aparenta practicar el partit d’Oriol Junqueras, amb resultats estèrils i contraproduents per a la causa nacional catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!