Jaume Renyer

Llegeixo, amb retard, l’editorial d’abans d’ahir de Vicent Partal on apuntava el que jo crec que és una obvietat: ERC vol ser el PSC, però no des d’ara arran de la incorporació de militants procedents del Partit Socialista, sinó des de fa molts anys, abans i tot del pacte de primer tripartit l’any 2003.

Vaig viure en directe la deconstrucció des de la pròpia direcció d’ERC de l’impuls electoral -i de legitimitat política- que la coneguda com a “reunió de Perpinyà” amb dirigents d’ETA va suposar i que podria haver donat una capacitat d’iniciativa estratègica en pro de l’exercici del dret d’autodeterminació en aquella etapa quan encara no s’havia iniciat el procés de reforma estatutària. Els dirigents d’Esquerra -sense excepció- van optar per prioritzar l’eix esquerra/dreta, el governar a qualsevol preu i un fals gradualisme cap a la independència amb estacions federals fictícies.

La reducció del republicanisme a una funció simbòlica i inoperant per assumir la definició encara vigent com a partit socialdemòcrata és una prova més de la degradació conscient de la pròpia identitat i de la concepció del paper que hom aspira a assolir entre les altres forces polítiques: la d’actor secundari, primer respecte del PSC, i ara respecte de CIU amb qui manté un vincle necessari tot i la rivalitat aparent per justificar la manca de voluntat i capacitat per liderar un conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Quan els resultats electorals van anar demostrant la falsa ruta d’ERC fins a les nefastes -per a ells- eleccions municipals del 2011, els dirigents van lliurar el timó de la nau sense rumb a Oriol Junqueras, que va pactar el passi a segona línia de tots els  responsables de la desnaturalització del projecte consistent a retornar al patriotisme republicà l’hegemonia política que va obtenir a la dècada de la Generalitat republicana.

Però Junqueras no ha aportat cap canvi significatiu a la línia estratègica d’una Esquerra esdevinguda un component més del progressisme abstracte i banal que hegemonitza des de fa dècades el pensament polític català. Hores d’ara, com després de l’èxit electoral d’ERC a les eleccions espanyoles del 2004, Esquerra més que no pas CIU, torna a ser el principal agent desactivador de la mobilització cívica pro independentista dels darrers quatre anys assumint l’argumentari i el model d’organització de partit del PSC, tot i que haurien de saber que només condueix al fracàs.

Quan vaig abandonar ERC l’abril del 2009, vaig escriure un apunt que considero encara vigent “Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat“, dissortadament les opcions per bastir un relleu a Esquerra -primer, Reagrupament i després, Solidaritat- no han prosperat, però la reacció d’ERC després del 9-N, el sectarisme estèril contra CIU i el rebuig a tota candidatura que prioritzi la declaració unilateral d’independència fan necessària la construcció -comptant amb la CUP- d’una alternativa independentista amb voluntat i capacitat per sostenir i guanyar un conflicte amb l’ordre estatal espanyol.

Post Scriptum, 16 de desembre del 2019.

El congrés del PSC d’aqueix cap de setmana ha consolidat el seu paper de garant de l’ordre estatl establert sobre Catalunya absorvint el vot espanyolista de Ciudadanos i el socioconvergent orfe de referent atesa la definitiva desactivació del PDECat en pro de Junts per Catalunya. La renúncia d’ERC a aglutinar i liderar l’independentisme el converteix en el soci subaltern -governi o no- la Generalitat amb un pacte tripartit per desconstruir el procés engegat al 2010 i consolidar la dominació i l’espoli estructural del nostre país. Un impostor mediocre com Iceta parla d’ERC amb una displicència que demostra el grau de submissió al qual ha arribat Esquerra en la seva fallida intenció de substituir el PSC, al final s’hi ha acabat assemblant tant que són intercanviables.

Post Scriptum, 21 de desembre del 2019.

El 28è congrés nacional d’ERC acabat avui ha confirmat amb un resultat a la búlgara les tesis de la direcció posteriors -i liquidadores- del referèndum del Primer d’Octubre, però significativament els vots dels assistents (558 a favor, 20 en contra i 19 abstencions) estan molt per sota dels 1.700 incialment previstos com a participaants. Malgrat la meritòria causa dels membres crítics del Col·lectiu Primer d’Octubre els dissidents ja no assisteixen als concilis d’Esquerra, on no hi ha debat intern obert i honest, com al PSC. Això sí, uns mantenen el socialisme com a anhel abstracte, els altres fan el mateix amb la independència, i tots plegats canten amb el puny alçat els respectius himmnes.

Post Scriptum, 25 d’abril del 2020.

Vicent Partal ha reaccionat a la deriva d’Esquerra contra el nacionalisme català amb un editorial titulat: “L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme”, que comparteixo totalment. La raó de fons d’aqueix despropòsit és la manca de voluntat i capacitat de la direcció encapçalada per Oriol Junqueras per aplegar i liderar l’independentisme, ans al contrari forçant-ne la divisió dreta/esquerra en uns paràmetres aliens al conflicte entre poder espanyol i nacionalsme català. La confluència amb PSC i Comuns és a tots nivells, també al diguem-ne “ideològic” en ek camí de fer seva la frase de Joan Raventós “Catalunya és una nació, però jo no sóc nacionalista”, (quan deia nacionalista, volia dir independentista).

Post Scriptum, 12 de juliol del 2021.

Els elogis a Iceta provinents dels gregaris d’ERC, (Eduard Voltas per exemple), responen a l’anhel de copiar el model del partit que ha imposat al PSC, sense fisures, ni debat, ni valors reals, només un instrument de dominació i mitjà per a la promoció personal. Que Iceta sigui un lector i un piulador compulsiu no significa que sigui un intel·lectual, de fet, no ha escrit cap assaig polític que mereixi els elogis que se li atribueixen. No passa de ser un servent de l’imperi espanyol coneixedor de les febleses dels catalans, prescindible quan el conflicte català ha estat desactivat, i com ho serà la taula de diàleg promoguda per ERC.

De fet, Esquerra ha esdevingut -de fa anys- però ara de manera evident un partit que només aspira a “l’hegemonia” dis de l’ordre autonòmic, que no cerca ni la unitat, ni la unilateralitat, ni la independència. Per tant, no promou cap mesura realment transformadora que posi en qüestió l’ordre establert, només postureig en matèries que no alterin la dominació dels poders fàctics espanyols i subalterns. Per això malda per desactivar les potencialitats latents de l’independentisme, com va assenyalar Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb del proppassat 4 d’aqueix mes: “Cinc detalls clau, ara que torna la idea del referèndum. Em pregunte si aquestes maniobres que veiem, especialment dels partits polítics, no responen també a la idea i la necessitat de mantenir el control social: Hi ha una hipòtesi que no em puc traure del cap, però que ara per ara no és sinó una hipòtesi. Sempre he explicat, invocant Wollin, que el Primer d’Octubre no era solament una votació sobre la independència de Catalunya, sinó també un desafiament popular al model, tan limitat i encarcarat, de democràcia que tenim. I, partint d’això, em demane si aquestes maniobres que veiem, especialment de les cúpules dels partits polítics, no responen també a la idea i la necessitat de mantenir el control social. De tancar la democràcia dins una cleda delimitada. És a dir, que, vist que no sembla possible de frenar la independència de Catalunya, si més no es miraria si, pactant uns pocs per dalt i evitant així el desbordament des de baix de les institucions catalanes, es frena la revolució democràtica. Com ja va passar el 1976.”

Post Scriptum, 23 de març del 2022.

Abans d’ahir, Vicent Partal publicà aqueix editorial a Vilaweb, “PSOE: la traïció com a manera permanent de viure. Impressiona veure com milions i milions de persones, una vegada i una altra, han llançat els seus vots a la paperera donant suport a un partit que és amoral des del bressol, a un grup de desvergonyits que han enganyat una vegada i una altra el seu electorat”. Aqueixes reflexions que comparteixo són aplicables també a ERC, que ha adoptat des de fa dècades la manera de fer (interna i externa) del PSC-PSOE i l’ha aplicat contra la causa que aparenten defensar, contra la independència, que traicionen reiteradament fent seus els arguments de les clavagueres de l’estat contra Puigdemont, contra l’1 d’Octubre, contra el sindicalisme català, contra el Consell per la República que van contribuir a crear…

Des del mateix moment que Carod-Rovira assumeix la secretaria general, i Jordi Carbonell la presidència, s’estructuren dos clans al si del partit , el de «avellana», amb els seus afins Josep Bargalló i Ernest Benach, i el tricèfal integrat per Joan Puigcercós, Xavier Vendrell i Josep Vall, que es fa fort a l’aparell del partit adoptant el model dels capitans propi del PSC, amb el propòsit de desplaçar els primers però pactant-hi provisionalment una versió peculiar del principi del laborisme israelià «pau per territoris» pel repartiment dels respectius àmbits d’influència. L’aproximació a les tesis reformistes de Pasqual Maragall fan que Carod-Rovira el consideri un aliat per una estació federal, en canvi en Joan Puigcercós és un emmirallament orgànic i estratègic envers el PSC que es tradueix l’any 1997 amb un primer pas pactant amb José Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, que militants de les JERC creïn Avalot com a joventuts del sindicat espanyol. La finalitat és crear un espai d’intersecció sociopolític i una escola de professionals del sindicalisme i la partitocràcia.

En el congrés d’ERC del juny del 2004, Josep-Lluís Carod-Rovira s’avé a ser president del partit i Joan Puigcercós secretari general, assolint el darrer el control absolut de l’aparell i dels càrrecs electes, marcant la línia a seguir mentre el primer resta circumscrit a la gestió governamental. Aqueix pas enrere no aturarà l’encalçament envers seu, transformarà la cultura política del partit envers un sectarisme intern (de la direcció cap als dissidents) i extern (envers CIU). Al congrés del 7 de juny del 2008, del qual sortí guanyador el tàndem Puigcercós/Ridao a la presidència i secretaria general, respectivament. Carod-Rovira ja no hi va concórrer però va donar suport al tiquet fallit Benach/Niubó. Aqueix resultat provoca una fugida de militants crítics, (per exemple els del Col·lectiu 1 d’abril, integrat per antics membres del FAC), afavorida per la direcció que fomenta una neteja ètnica que transforma substancialment la cultura i la composició del partit: el partit esdevé una mena de corporació, un objectiu en si mateix i en pro dels qui l’integren, per damunt dels principis que hom aparenta defensar, la cooptació i el nepotisme es generalitzen i les primàries que subsisteixen només tenen candidats únics, sobre aqueixes bases es fonamenta el monolitisme intern que Esquerra exhibeix des d’allavòrens, esdevenint una eina de control social més que transformadora, com el PSUC va ser durant els anys setanta.

Post Scriptum, 5 de desembre del 2022.

Vicent Partal, a Vilaweb, el proppassat 13 de novembre: “L’allunyament d’Esquerra Republicana: dades per a entendre’l. El pacte de la reforma de la sedició arriba perquè ERC va canviant de pell cada dia més de pressa i hi ha dades que ho expliquen molt bé”. val la pena retenir aqueixos paràgrafs que expliquen quina ha estat la involució promoguda des de la direcció d’Esquerra:

“Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels qui es defineixen com a votants d’ERC responen que volen “un estat independent”. Un 58,2% que, clarament, contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP que volen la independència. Concretament, prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’autonomia, de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.

Però encara hi ha més. Quan es demana als votants d’ERC quin partit votarien si no poguessen votar el seu, resulta que l’opció majoritària, un 15%, diu que votaria el PSC. Abans que els altres partits independentistes. Després ve el 13% a Junts i la CUP, però la primera opció del votant d’Esquerra és votar el PSC. Com que aquesta pregunta tan interessant és nova en el baròmetre del CEO, no podem saber com ha evolucionat en el temps, però, siga com siga, és evident que trenca la línia de votar independentista.

Post Scriptum, 28 de juliol del 2023.

Abans d’ahir, Vilaweb entrevistava el politòleg Toni Rodon: “El partit que més vots dóna al PSC és Esquerra Republicana”.  ER ha interioritzat el vot dual (ER al Parlament, PSC a les Corts espanyoles) perquè hi comparteix volgudament  un espai socio-polític-sindical i mental hispanocèntric contraposat al nacionalisme català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!