Ahir es va fer pública la Nova Crida Nacional a ERC impulsada per un seguit de militants encapçalats per Josep Andreu que demanen a la direcció d’Esquerra un canvi de capteniment en pro de la unitat estratègica independentista, la unilateralitat respecte al poder espanyol i una candidatura de país a les eleccions europees del maig vinent:
“Els sotasignats, militants i simpatitzants d’ERC, el darrer partit que queda de la tradició republicana a Catalunya, amb més 80 anys d’història, ens veiem en la necessitat de reformular les estratègies de l’independentisme després del primer aniversari dels fets d’octubre de l’any passat. ERC ha de liderar aquest nou full de ruta amb tota consistència i, si s’escau, amb la celebració sempre que sigui factible d’un congrés nacional extraordinari o un d’ordinari que clarifiqui aquesta nova estratègia.
«El repte és decisiu: apostem perquè entre tots fem possible el retorn d’Esquerra Republicana de Catalunya al tremp i a la confiança popular que en foren l’origen. Seria el millor servei cívic que la nostra nació –al nostre entendre i estem segurs que a l’entendre de molts– exigeix» (Extret de la primera Crida Nacional a ERC, 18-12-1986). Per això exigim:
1. Unitat independentista
Es fa necessari un acord entre tots els grups independentistes per tal que la República Catalana sigui una realitat reconeguda internacionalment. Cal fer una planificació, no pas a partir d’acords puntuals, sinó a partir d’una estratègia compartida a curt i mitjà termini. En aquest sentit, demanem una àmplia candidatura republicana i unitària a les properes eleccions europees, així com una coordinació clara i contundent dels grups parlamentaris a Madrid del PDECAT i ERC (sobretot després de les greus penes demanades als nostres presos polítics per un Estat espanyol que no vol negociar i que només sap reprimir), sense descartar una eventual retirada dels diputats catalans de les Corts espanyoles com a mesura de pressió. És necessari també recuperar la unitat d’acció dels partits independentistes al Parlament de Catalunya per tal de preservar la majoria absoluta i assegurar una acció de govern que impulsi, amb l’aval del Parlament, la implementació de la República. I, finalment, cal prioritzar en tots els municipis on sigui factible la unitat d’acció amb la resta de forces amb l’objectiu d’assegurar el màxim d’alcaldies independentistes.
2. Vigència del 1-O i de la República proclamada
Cal reconèixer la vigència del referèndum del dia 1-O i del mandat que se’n va derivar: la proclamació de la República catalana. Aquests foren els actes de sobirania més importants del segle XXI, perfectament equiparables al realitzat per Francesc Macià el 14 d’abril de 1931. Prou de desmerèixer els més de dos milions de persones que hi van participar. El referèndum de l’1-O va demostrar que som majoria democràtica i que vam guanyar. No tenir com a objectiu prioritari implementar la República Catalana quan es té la majoria social i parlamentària seria una renúncia inadmissible al mandat democràtic assumit pel Govern de fer efectiu el resultat del Referèndum «sense dilacions ni excuses». El fet que l’Estat espanyol no accepti el joc democràtic no és motiu per dir que «que no som prou i que cal una majoria inapel·lable». Espanya mai no negociarà per voluntat pròpia, sense una pressió popular catalana.
3. Mobilització popular i unilateralitat
No es pot renunciar de cap manera a la mobilització popular i a l’adopció de mesures de caràcter unilateral, via avalada per la Ponència Política de la darrera Conferència Nacional. Com acceptarà l’Estat espanyol cap solució política sobre el repte català si no es troba pressionat per la majoria del poble i pels seus legítims representants? Com diuen la majoria d’advocats, els presos polítics i els exiliats només sortiran de la presó i retornaran a Catalunya amb la implementació de la República Catalana.
4. Condicions de tota negociació
Qualsevol negociació que s’emprengui amb l’Estat espanyol s’ha de fer amb unes condicions mínimes: sense presos polítics que fan d’ostatges i en condicions de bilateralitat i d’igualtat entre les dues parts, Catalunya i l’Estat espanyol. Sense això, no hi ha pròpiament negociació, sinó imposició de mesures polítiques que una part obliga a l’altra a complir. La negociació no l’han de dur en cap cas ni els diputats catalans a Madrid ni els líders polítics cadascun per la seva banda i sense tenir en compte la resta. Cal un bloc negociador independentista que tingui com a principals referents els màxims representants legítims del poble de Catalunya.
5. Convertir el recent creat Consell per la República en un veritable govern a l’exili
Cal convertir el Consell per la República en un Govern a l’exili, que funcioni com a institució referencial de la República Catalana a nivell internacional. En no tenir una dependència legal amb l’Estat espanyol, és l’única instància política que pot actuar d’una manera més lliure que no la mateixa Generalitat. Naturalment, no ha d’actuar al marge de la resistència a l’interior, sinó que ha de fer-ho de manera coordinada amb els moviments socials i els partits polítics, i també amb la Generalitat i la majoria parlamentària independentista. Només així s’explotarà al màxim la circumstància actual d’una actuació política interior i una acció política exterior i tindrem una eina per fer front al nou embat amb l’estat que segurament es produirà més aviat que tard.”
Enric Pujol, un dels promotors, és entrevistat ahir a Vilaweb exposant els propòsits de la iniciativa: “Volem que ERC retorni al rumb que havia tingut tots aquesta anys”. No ho tindran fàcil ja que el duet Junqueras/Sol dirigeixen de facto Esquerra al marge dels processos deliberatius dels òrgans de govern del partit (la conferència nacional d’enguany és paper mullat) i han imposat la seva conversió en una còpia del PSC dels capitans.
Junqueras reprodueix els mateixos errors que Puigcercós però en un moment crucial per al futur de Catalunya, i en lloc de demostrar voluntat i capacitat de lideratge ERC esdevé un factor de bloqueig del procés independentista tot deixant-se instrumentalitzar pel poder espanyol. Com va escriure fa pocs dies Ramon Sargatal (que fou militant d’ERC) les sigles del partit ja no tenen el significat originari.
Post Scriptum, 13 de gener del 2019.
Malgrat els esforços dels promotors d’aqueixa crida no han arribat a aplegar gaires signatures de suport atès que l’actual Esquerra és un partit semblant al PSC dels capitans on ni hi ha debat efectiu ni obertament honest. La direcció d’ERC articulada pel nucli Junqueras/Sol ha menyspreat els seus plantejaments sense entrar a debatre’ls. La visita d’aguns dels capdavanters d’aqueixa enèssima iniciativa per situar Esquerra a l’avantguarda de l’independentisme en lloc de la rereguarda a Marta Rovira a Suïssa no ha donat resultats efectius tot i la predisposició al diàleg de l’encara secretària general del partit.
Alguns militants, com Gerard Sesé, han optat per donar-se de baixa d’ERC cansats d’esperar un canvi d’estratègia que no arribarà mai mentre la prioritat sigui un front d’esquerres amb el progressisme espanyolista per davant d’un front patriòtic independentista. Ahir, Joan Puig, un dels impulsors de la crida ha optat, des del mateix mitjà, per apel·lar inútilment a persistir: “Per què segueixo militant a ERC ?”.
Post Scriptum, 10 de març del 2020.
Jordi Galves publica avui a La República.cat aqueix punyent article: “Crida per refundar Esquerra”:
“Ara en són fora, però així en deien el 1987, Josep-Lluís Carod-Rovira i Àngel Colom quan van encapçalar la famosa Crida Nacional a Esquerra Republicana. I és que ara passa tres quarts del mateix. S’acosta el moment, l’esperat moment, en què caldrà rejovenir i dinamitzar el venerable partit, convocant les noves generacions d’independentistes a sumar-s’hi. En els nostres dies són uns independentistes que no només se senten traïts per la decebedora Transició espanyola, sinó més directament per l’enèsima aventura federalista, per la frustrant col·laboració entre el separatisme i l’esquerra retòrica de Podem i del PSOE. Quan l’estratègia d’Oriol Junqueras dugui Esquerra Republicana a l’inevitable desastre electoral, tornant a errar el càlcul, com quan ja va errar el càlcul en lliurar-se a la policia espanyola, caldrà salvar immediatament els mobles. Caldrà tornar a convocar els independentistes perquè no deixin morir el partit republicà i progressista, d’esquerra liberal, més identificat amb l’anarquisme i el llibertarisme que no pas amb les cadenes totalitàries del marxisme ultra. El partit de Macià i Companys hauria de poder sobreviure al junquerisme, que en realitat no és amor sinó por. O hipocresia, que ve a ser el mateix. Avui fa una mica de pena veure com tots els dirigents d’Esquerra, un dels partits històrics més importants del Sud d’Europa, subordinant qualsevol iniciativa política a aconseguir la llibertat de moviments del president del partit i màrtir in pectore. Que no s’hagués lliurat a la policia i tot això que ens hauríem estalviat, pensem uns quants. Perquè o bé va fer bé Marta Rovira o va fer bé Oriol Junqueras, però les dues coses alhora no poden pas ser.
L’estratègia populista dissenyada per Joan Manuel Tresserras i Eduard Voltas és tan mimètica de la de Pablo Iglesias, tan de gastat manual universitari del Maig del 68, com insostenible al llarg del temps, avui, en el món contemporani, tan divers, complex, escàpol i contradictori. La gran qüestió és la identitat, la personal, la nacional, i no pas la confrontació entre dreta i esquerra, sobretot avui, en el marc d’una Unió Europea, en la qual, després de les àcides confrontacions electorals, tots els partits siguin quines siguin les seves proclames polítiques, acaben fent la mateixa política al final. Sempre. Afavorint les mateixes receptes econòmiques, consolidant les mateixes desigualtats, fent els mateixos errors. Tanta dicotomia entre dreta i esquerra per acabar tots fent sempre el mateix. La gran qüestió que fa palpitar la gent és consolidar la identitat personal, sexual, emocional, ecològica i, també, específicament, la cultural i nacional. No fer més experiments amb l’economia.
Continuen essent vàlides les paraules de Carod-Rovira quan afirmava en un seu famós article a favor de la refundació d’Esquerra que cal anar sempre amb compte amb els arribistes polítics: “…amb els vots ja és sabut que ve el poder. I els càrrecs. El carnet del partit és avui l’arma que legitima mediocres, esquerranitza franquismes, catalanitza oportunistes. És la clau que obre tots els panys.” I ser conscient que la tossuda divisió entre dreta i esquerra pot ser només una excusa per fer bullir l’olla de la gestoria d’interessos personals, de l’agència de col·locació en la que s’han convertit els partits: “Ser d’una banda, deia Carod-Rovira, és fonamentalment anar contra l’altra banda”. Una dinàmica molt poc patriota, que afebleix el conjunt de la nació. I és que l’Esquerra que propugnava el vell dirigent continua essent vàlida. Continuo citant-lo: “Un partit amb política pròpia —que vol dir alternativa—, independent dels partits espanyols i dels que no ho semblen, que modernitzés i actualitzés el pensament nacionalista de manera que un dia fos assumit per la majoria de la societat catalana”. En l’afany per substituir el PSC i Iniciativa per Catalunya, Esquerra perd la seva essència, ser la defensora de les classes populars catalanes. No les dels colons que ens volen esborrar del mapa. Dit així perquè s’entengui.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!