El pols de la llengua als Països Catalans

Doncs passava que el meu fill (i altres companys) estaven fent allò que haurien d’haver fet altres persones amb responsabilitat en un centre educatiu: recordar quina és la llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya.

S’havia adonat que molts professors canviaven de llengua i continuaven les classes en castellà quan un alumne els preguntava en aquesta llengua. Aleshores, per redreçar la situació, preguntaven en català i el professor, sense adonar-se, tornava a fer les classes en català…

Un anècdota si voleu divertida, si no fos perquè és dramàtica i ens ajuda a entendre per què l’ús de la llengua entre els joves cau a l’ensenyament secundari (entre d’altres causes, és clar): el model del professorat s’atansa cada cop més als usos dels carrer, on impera la norma de convergència al castellà… Ës el que he anomenat, en altres ocasions, un ús no professional del català… El missatge és clar: és igual una llengua que una altra -i, si aquest és el missatge, no ho dubteu que a la llarga o a la curta fins i tot la llengua que s’imposarà serà la llengua dominant, que és el castellà a bona part del país….

Potser a partir d’aquesta anècdota ens sigui més fàcil d’interpretar dades com les que ens oferia l’article de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró, que vaig comentar fa uns dies…