De res, massa

Sempre hi ha una primera vegada. Avui ha estat la primera vegada -que jo recordi- que he trencat algun objecte de propietat aliena en un establiment públic de restauració. En un bar de primera línia de mar de la costa catalana, a peu de rua de Carnaval, m’han servit un tallat a la barra. Tenia el diari -La Vanguardia- obert per la pàgina de la columna d’en Monzó -que, per cert, parlava de Land Rovers, de Maçanet de Cabrenys i del meu estimat autor Jaume Ministral- i l’emoció em deu haver jugat una mala passada.

Amb la part superior del diari he impulsat accidentalment el platet amb el vaset de cafè i la cullereta -només n’havia ingerit un glopet-, que ha caigut sobre un reretaulell, amb fractura irreparable del gotet de vidre. Ha estat la primera vegada -també- que l’amo del local -francès i francòfon- m’ha etzibat un més que aïrat “¿Qué esta hasiendo usted, señogggg?” proferit amb decibels superiors als d’una Harley accelerant. Dec haver quedat vermellós però he presentat excuses ipso-facto i he fet comanda d’un altre talladet, que m’ha estat servit sota mirada assassina, essent jo conscient de ser l’epicentre de les mirades del xiringuito.

Ha estat la primera vegada que, en anar a pagar, he demanat que em dupliquessin el cost de la meva consumició, conscient i responsable de la meva naturalesa maldestra. Només me n’han cobrat un (1,40€). He passat comptes amb un cambrer perquè l’amo -le patron- havia sortit al carrer a fumar. Em sembla que serà de les primeres vegades que renuncio a freqüentar un establiment per tan malament com m’hi he sentit tractat. Amb aquesta santa dona que fa més de vint-i-cinc anys que m’acompanya vam prendre uns capuccinos a les gal·leries Vittorio Emanuele de Milà fa dècades. Ens van cascar més de mil peles de l’època per dos cafetons servits amb cullereta de plata, que vam pagar religiosament i sota un somriure de satisfacció. Quina diferència!

L’altre dia, a El foraster de TV3 hi sortia una mossa de la fonda Ca la Paula de Castellfollit de la Roca. Es caracteritzava per no fer estalvi de trencadisses a cada servei: plats, gots, copes i escombres. La pròxima vegada que vulgui fer un tallat agafaré la moto i desfilaré cap a la Garrotxa. Sense ànim de trencar res més, allí sí que -arribat el cas- penso que em comprendran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!