Josep M. Cervelló

STEPV va presentar el passat divendres 11 de març l’Informe sobre l’ensenyament en valencià 2011, que enguany du per títol Informe sobre l’ensenyament en valencià: de l’entrebanc a la involució, que des de l’any 1999 publica amb regularitat. Un dels objectius de l’informe és combatre l’opacitat amb que l’administració valenciana tracta aquest tema: nmo es coneix ni un sol informe, ni una sola valoració rigorosa i completa, ni una sola avaluació de la conselleria d’Educació sobre el valencià en l’ensenyament.

Les conclusions a què arriba l’informe no han variat respecte d’altres anys. Es continua constatant un lent desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Trenta anys després de ser aprovada per unanimitat en les Corts Valencianes, només un 29% de l’alumnat rep l’ensenyament en valencià, malgrat el creixement de la demanda. Denunciem també, en cada informe, el desequilibri amb què s’aplica (territorial, per titularitat pública o privada i per etapes educatives). La novetat d’enguany, i allò que justifica el títol de l’edició 2011 de l’informe, és el canvi d’actitud de la Conselleria d’Educació cap a l’ensenyament en valencià: modificacions de la normativa de desplegament de la LUEV, creació d’una xarxa de centres pretesament plurilingües a costa del valencià, amenaces de fer desaparéixer els programes lingüístics, retallades de les partides pressupostàries per ajudes al valencià, reducció del nombre d’assessors i assessores de valencià, etc.

La Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià marca com a objectiu que l’alumnat ha d’acabar l’ensenyament obligatori amb les mateixes competències en valencià i en castellà. Els programes d’ensenyament en valencià (PEV i PIL) garanteixen aquest objectiu, d’acord amb les avaluacions de la pròpia Conselleria d’Educació que no fa públiques.

L’ensenyament en valencià creix, però ho fa molt lentament, poc més d’un 1% anual. I no és per falta de demanda.

Continua la fragmentació entre etapes educatives: mentre que un 35’9% de l’alumnat en infantil s’acull a programes PEV/PIL, un 33’3% ho fa en primària, només un 27’3% pot continuar fent-ho en ESO. En batxillerat, un 18% en tindrà la sort i un 4’6% en formació professional.

I l’escletxa de l’oferta d’ensenyament en valencià entre la xarxa pública i la privada continua sense reduir-se: el 93’09% de l’alumnat escolaritzat en valencià ho fa en centres públics mentre que només un 6’32% ho fa en la privada concertada, i un 0’59% en la privada.

També es manté el desequilibri entre territoris: si 3 alumnes de cada 10 s’escolaritzen en valencià, ens trobem que quasi 2 ho fan a Castelló. L’alumnat escolaritzat a Castelló només són 90.641, mentre que València escolaritza 397.802 i Alacant 276.529. Els 55.000 que enguany s’escolaritzen en valencià a Castelló, si bé representen un percentatge alt, no deixen de ser ben poca cosa davant dels més de 500.000 de la resta del territori que ho fan en castellà.

En resum, aprendre en valencià és cosa, bàsicament, dels xiquets i xiquetes d’infantil, que assistisquen a l’escola pública i si viuen en el territori de Castelló. Com més al sud, menys valencià, com més edat, menys valencià. Com més escola concertada, pagada amb els diners de totes i tots, menys valencià.

Quasi dues generacions d’alumnat han passat pel sistema educatiu sense que la LUEV s’haja aplicat en tota la seua extensió. Amb dificultat trobaríem una persona que s’haja pogut escolaritzar en valencià des dels 3 anys fins acabar un cicle formatiu o una carrera universitària. Tanta demora en aconseguir uns objectius és una oposició d’amagat a la llengua. Hem de reclamar que el valencià és de llei, i que la llei s’ha de complir.