Josep M. Cervelló

La inauguració ahir dels nous cinemes de Can Castellet a Sant Boi, després de vint anys d’absència de cinemes a la nostra vila, no és un fet intrascendent, és l’aposta per un model contrari al de les grans superfícies comercials dels afores, un model tipus “cinema Paradiso” al bell mig de la ciutat, propietat municipal i gestionat per una empresa que farà arribar el cinema comercial d’estrena però amb suficient control públic per a poder fer altres activitats culturals, projeccions de documentals o concerts, garantir presència de català, cinema d’autor, versions originals, oferta permanent de cinema infantil, etc.

Ho dèiem ahir a la porta del cinema: les ciutats mitjanes de l’àrea metropolitana han passat anys competint per qui la feia més grossa. Els equipaments, els serveis, l’atracció d’ inversions, anaven sempre lligats a projectes grandiloqüents. Si a Viladecans feien un gran auditori o a Esplugues es concentrava indústria audiovisual, a Sant Boi havien de fer “La ciutat del Cinema”, amb grans sales per fer estrenes mundials, grans congressos i parcs temàtics ambientalitzats en el món del cinema. Era pretenciós i sempre va comptar amb l’oposició d’Esquerra que preferia una ciutat amb cinemes abans que una fantasiosa “Ciutat del Cinema” .

L’obertura dels cinemes de Can Castellet és el triomf d’una manera d’entendre la ciutat a partir de les necessitats de les persones i no de la vanitat dels governants que volen deixar empremta. És la ciutat de la proximitat i de les relacions humanes, una ciutat que prefereix tenir de tot i aprop que no pas ser tan única que acaba sent solitària.

A les sales de can Castellet segur que veurem moltes batalles cinematogràfiques, avui n’hem guanyat una. Veurem grans històries d’amor, però ara cal que totes i tots expressem una història d’amor amb la ciutat incorporant aquest espai a les nostres vides, que no acabi tot plegat com aquell mític “cinema Paradiso” que abans citava.