Josep M. Cervelló

Mentre escoltava avui l’Oriol Junqueras al palau de congressos a Barcelona, especialment en la darrera part del seu discurs , sublim i encertadament resolta amb una cita del meu admirat Salvat-Papasseït,  em venia al cap una comparança entre el que és Esquerra i un dels productes geològics més ben coneguts per mi.

Hem definit l’Esquerra com un punt de trobada de gent diversa, com un partit d’al.luvió, cosa que ens permet un ventall ampli d’esquerres, no sempre ben resolt pel que fa a la circulació d’idees i debats polítics interns. Esquerra  es pot comparar amb una roca, abundant a Catalunya i que forma alguns dels relleus més originals del nostre paisatge: els conglomerats – penseu en Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montsant, la serra d’Oden, Collegats…

Els conglomerats están formats per fragments de roques preexistents. N’hi ha de mida gran, blocs i còdols amb una historia prèvia de transport i rodament per lleres i torrenteres, de petrologies diverses: uns procedents de roques magmàtiques, granítiques, nascudes de l’interior de la terra, altres tenen un origen més tranquil sense tants cataclismes, sedimentades pausadament en conques marines al llarg d’anys i panys, altres són metamòrfiques, transformades a partir d’altres roques prèvies que han canviat la seva mineralogia. Hi ha una matriu fina que aglutina els còdols, que amoroseix el seu contacte que permet un cert ordre, una estructura del volum rocós. I finalment hi ha un ciment que no es veu a cop d’ull, però que dóna al conjunt la seva solidesa. El ciment no procedeix d’aportacions terrígenes sinó de la cristal.lització de fluids interns que circulen per la porositat i que la segellen. A diferència de les graves no cimentades, els conglomerats poden formar relleus molt altius i formes de gran bellesa i originalitat. A Catalunya en tenim de ben genuïns,  però aquestes acumulacions, de gruix i extensions quilomètriques, responen a procesos extensos de la tectònica global. Els conglomerats marquen sovint els límits entre unitats geodinàmiques,  a cavall d’orogènies que alcen muntanyes.

Som així: al.luvionars, de fonts diverses, amb trajectòries rodades, amb components molt magmàtics però d’altres resultat de la pluja fina, i units per un ciment intern producte del trànsit d’idees per l’interior orgànic. El resultat, quan el ciment consolida, és la solidesa I la resistència a la dissolució interna i a l’erosió dels agents externs.

No sé si ha quedat clar que allò responsable de la solidesa de la roca, de la seva resistència al desgast no són els còdols, que, un a un, poden ser granítics, de pedra picada diríem, però que també están presents en les graveres que els rius disgreguen, s’emporten aigües avall i que resedimenten disperses. No, la fortalesa del conjunt està en el ciment, que no ha arribat com a component individual més,  sinó que és el producte de circulacions de fluids interns, quan ja eren junts  còdols, sorres i llims i que els fa solidaris al cop del martell de geòleg. No sé si m’explico…