Josep M. Cervelló

Mireu-me: assegut al mig de la Diagonal de Barcelona, esperant amb cara espantada la càrrega policial contra una manifestació de mestres. Això de lluitar per l’escola pública em ve de lluny, devia ser l’any 1990 i la foto va sortir a portada del País. És difícil ser docent i no implicar-se en defensar l’educació més enllà d’allò estrictament laboral i en tots aquesta anys  he fet més vagues per defensar valors i condicionar polítiques educatives que no pas pel sou. És per això que em vaig sentir impulsat a anar abans d’ahir al matí davant del Parlament de Catalunya. A la cambra s’aprovava la Llei d’Educació de Catalunya i els meus companys diputats d’Esquerra anaven a donar el seu vot afirmatiu a una llei que ha estat contestada massivament per tota la comunitat educativa, que ha ocasionat milers de reunions i assemblees als centres de tot Catalunya, concentracions i quatre vagues massives acompanyades de les manifestacions més grans que mai s’havien vist en aquest país en materia educativa. Vaig plantar-me allà, prop de l’escultura del desconsol, a pensar en tanta dedicació militant per l’escola pública, on he treballat i on he portat els meus fills. Vet aquí que un partit d’esquerres, que havia liderat als anys trenta la gran obra de l’escola republicana, l’escola nova unificada que havia de construir una nova societat catalana, lliure, igualitària i democrática,  estava votant una llei que no aporta cap millora al nostre sistema educatiu, que col·loca a la xarxa pública en condicions de subsidiarietat, que consolida i augmenta el poder i la influència de les patronals religioses en l’àmbit educatiu, que destina més diners als centres privats sense cap obligació ni cap mecanisme per evitar la distribució desequilibrada de l’alumnat, que permet la segregació per sexes, fet que implica que no hi ha cap voluntat de rescindir els concerts en aquells centres d’elit que, a més, escolaritzen de manera separada nens i nenes, que amplia els concerts a noves etapes educatives: 0-3, Batxillerat i Formació Professional, el que implica més diners públics gestionats per centres privats i un augment de la segregació social a l’educació, que estableix mecanismes a través dels quals es pot destinar diner públic per a la nova construcció de centres privats concertats, que consolida el camí obert cap a la privatització de determinats sectors, a partir de la municipalització i altres vies: 0-3, educació de persones adultes, serveis educatius, extraescolars, que estableix un model d’autonomia basat en la diferenciació dels centres segons els resultats escolars, que afavoreix l’autofinançament dels centres públics que conduirà a incrementar les diferències segons el seu entorn social, que no comporta  cap compromís de dedicar més recursos als centres públics que són els que tenen més mancances…

La fotografia Montilla-Mas, hores abans de començar la sessió parlamentària ho diu tot: una llei que ha fugit del consens amb la comunitat educativa i que ha cercat l’acord polític amb una CiU, especialment amb Unió Democràtica que té molts interessos patronals i ideològics que defensar. La LEC és una llei per a l’alternança política en clau sociovergent i Esquerra, que no ha estat convidada a la foto, malgrat l’entusiasme en defensar la llei, no compta.  El premi de consolació són unes portades als diaris de la dreta espanyolista que fixen la seva crítica a la LEC només en el títol lingüístic i això sempre dóna aire a qui vol justificar tota la llei amb el blindatge de la immersió lingüística. Als inicis de l’aventura de retornar el català a les aules, a mitjans/finals dels anys 70, persones extraordinàries com en Joaquim Arenas, en J.M Pascual, l’Enric Larreula o la Carme Alcoberro, de la DEC d’Omnium, ens feien provar als centres un material d’aprenentage del català per a no catalanoparlants basat en el conte de “El Castell d’Iràs i no Tornaràs” que després es va editar i va ser el llibre de referència dels primers anys de català a l’escola. Un home imprudent juga i perd tota la fortuna i el seu fill ha d’anar a recuperar el seu patrimoni a un desconegut “Castell d’Iràs i no Tornaràs” fent un viatge llarg i ple d’incerteses. Ves que no hàgim de fer aviat un viatge semblant,  per a recuperar un llegat polític acumulat amb molt de sacrifici i per molta gent des d’aquells ja llunyans finals dels setanta!