cerdà

Joan Pinyol és un home tenaç. Dissabte 10 de setembre en donà testimoni a la vila de Llívia amb el seu batle, Elies Nova, d’introductor en un acte inclòs a la commemoració de l’11 de setembre. Des que es proposà treure les despulles del seu avi del tètric Valle de los Caídos, Pinyol començà la seva lluita en saber que les restes del seu avi havien estat profanades pel franquisme i aquesta lluita té dues fites: el ‘Sense ficció’ de TV3 en el qual Pinyol en fou protagonista i el llibre presentat a Llívia, ‘Avi, et treuré d’aquí!’.
Pinyol, amb el seu llibre i la seva lluita, ha aconseguit quelcom que pareix simple però que no ho és: fer un discurs des de l’emoció i la proximitat, emperò, donant-li caire universal. Contra la guerra; contra la ignomínia i deixant palès que el franquisme i els seus adlàters mantenen, a hores d’ara, el càstig a les seves víctimes de la rebel·lió de 1936 en la forma tan cínica alhora que eficaç com la que Pinyol descriu al seu llibre: ni les despulles del perdedors poden eludir el càstig i, per extensió, la família no pot tancar el dol. Ni, en aquest cas, la tragèdia que suposa que un pare de família de 40 anys (la “quinta del sac”) sigui cridat a defensar la legalitat republicana quan la guerra ja estava perduda.
Emperò, el picar pedra de Pinyol i el seu darrer episodi a Llívia, té la virtut de la perseverança. Com ell mateix explicà, les grans qüestions -i la que ell palesa ho és- tenen grans moments; però el més important és que, amb constància, no les deixem caure en l’oblit. I això també és un missatge universal.

L’entrevista d’Esperança Camps a Bernard Guasch -l’’amo’ de la carn i el rugbi a la Catalunya Nord- serveix per a trencar tòpics respecte la catalanitat. Diu Guasch en ser preguntat sobre la situació política catalana: “El meu pare va imposar una regla a la família. Deia que quan un és comerciant com nosaltres, amb el nom que tenim, no hem de fer mai cap comentari”.
Algú podria confondre aquesta posició de Guasch amb l’allunyament de la política que tan be va saber propiciar el franquisme. Però no; no és així. Cal posar en valor la tasca d’un home que popularitza les quatre barres en el seus productes càrnics o al món del rugbi; per no parlar d’incorporar amb tota naturalitat Els Segadors com a himne dels Dragons Catalans. Penseu en la contenció en el símbols imperant i confronteu-la amb la realitat de l’acció social, esportiva i empresarial de Guasch.
Fa uns dies, Jordi Pujol exaltava la figura i la tasca de Josep Espar Ticó en lamentar la seva mort: “No ha estat ben bé ni un polític, ni un empresari, ni un home incorporat a plantejaments intel·lectuals”.
Espar, guanyant-se la vida amb un negoci carrincló, exhibia un compromís amb el país inqüestionable. Guasch, que defensa que un comerciant no ha de fer comentaris polítics, és el responsable de que dotzenes de camions circulin per les carreteres de la Catalunya Nord amb la senyera, o que el seus productes amb les quatre barres estiguin a les petites tendes o als lineals de les grans superfícies. Per no parlar de que Els Segadors, como a himne d’un club de Perpinyà, soni a la lliga anglesa de rugbi.
I sense donar-li i donar-se importància. Un homenot de la catalanitat.

PS. Un luxe tenir Esperança Camps a Vilaweb.

“Une certaine idée de la Cerdagne” és un llibre en edició bilingüe francesa-catalana amb el qual ens ha sorprès l’amo de Can Planes de Sallagosa, Henri Planes. I constitueix també la constatació i un bon exemple de que un llibre amb poques fulles i caràcters pot ser ric en contingut alhora que plaent de llegir.
Qui hagi estat a Can (Chez) Planes (127 anys d’història) gaudint de la seva cuina i submergit en un ambient sòcio-gastronòmic estrany i encisador alhora, entrarà de forma més directa al llibre, emperò, no es tracta d’un text per a iniciats ni tant sols per aquells que coneixen l’Alta Cerdanya, tota vegada que hi ha escrits amb regust d’universalitat.
No es tracta ara i aquí de fer un ‘spoiler’. Si que cal dir que les reflexions d’Henri Planes són les d’un home del segle XX preocupat pel com es configurà en el segle XXI l’Alta Cerdanya i, si realment, la “ratlla” -és a dir la frontera que divideix la comarca- finalment es diluirà.
Planes parla d’èxits però, sobretot, reflexiona sobre fracassos i els analitza per a que les generacions que el seguiran no protagonitzin el mateixos errors, per exemple, amb el model de la indústria de l’esquí. O fonamenta la importància de les comunicacions per a una vall pirenaica i ofereix una visió molt realista sobre la integració d’aquells que s’estableixen a la Cerdanya.
Especialment destaca la projecció de futur que fa del fracàs de l’escola Jordi Pere Cerdà, el projecte que, a unes passes de Can Planes, volgué ser capdavanter en la formació dels cerdans. I és aquí un Henri Planes llança el dard en preguntar-se perquè si a la Cerdanya hi ha un hospital transfronterer no hi pot haver també una escola que superi la “ratlla”.

Potser sigui un núvol d’estiu, però coneixent l’emprenedoria dels andorrans i la decisió del seu Govern, en cap cas pot descartar-se que, com estableixen les previsions de treball, el 2030 un tren uneixi Barcelona amb Andorra en 2 hores i mitja amb estació a Alp.
El projecte -concebut per la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura (FMSS) passa per modernitzar la línia Barcelona-Puigcerdà, la qual cosa inclou el desdoblament de Vic a la capital cerdana i la renovació del tram Ripoll-Puigcerdà. De nova construcció només hi hauria el tram Alp i Andorra la Vella, amb un cost previst de 280 milions d’euros.
Pel Principat seria resoldre de forma sostenible el seu tradicional embús d’entrada i sortida cap a la Seu. I, així d’entrada, només sembla que el projectat mitjà de transport pot tenir conseqüències negatives pels guanys de la concessionària del túnel del Cadí, qüestió ara mateix poc preocupant per la immensa majoria.
El que sobta -i molt- és que des de la Cerdanya no s’hagi reclamat que el tram entre Alp i a Tor de Querol no sigui part essencial del projecte. Les raons d’aquesta indiferència poden ser moltes, i abasten des de la simple incompetència dels electes a una conjunció d’interessos. Perquè, així com està concebut el projecte, sembla només enfocat a les comunicacions amb Andorra i a donar un nou impuls a l’estació d’esquí de la Molina facilitant-ne l’accés.
Altra cosa, posats a fer, es que aquesta arribada a la Tor d’un mitjà de transport del segle XXI fos revulsiu per a que el Tren Groc -l’estimat Canari- agafés l’embranzida que li garantís el futur tot retrobant el sentit de mitjà de transport articulador de l’Alta Cerdanya que va tenir en el seu moment. Per això caldria trobar l’equilibri entre mantenir l’essència i garantir unes velocitats que el fessin competitiu, tot un atzucac no només tecnològic.