cerdà

Joan Pinyol és un home tenaç. Dissabte 10 de setembre en donà testimoni a la vila de Llívia amb el seu batle, Elies Nova, d’introductor en un acte inclòs a la commemoració de l’11 de setembre. Des que es proposà treure les despulles del seu avi del tètric Valle de los Caídos, Pinyol començà la seva lluita en saber que les restes del seu avi havien estat profanades pel franquisme i aquesta lluita té dues fites: el ‘Sense ficció’ de TV3 en el qual Pinyol en fou protagonista i el llibre presentat a Llívia, ‘Avi, et treuré d’aquí!’.
Pinyol, amb el seu llibre i la seva lluita, ha aconseguit quelcom que pareix simple però que no ho és: fer un discurs des de l’emoció i la proximitat, emperò, donant-li caire universal. Contra la guerra; contra la ignomínia i deixant palès que el franquisme i els seus adlàters mantenen, a hores d’ara, el càstig a les seves víctimes de la rebel·lió de 1936 en la forma tan cínica alhora que eficaç com la que Pinyol descriu al seu llibre: ni les despulles del perdedors poden eludir el càstig i, per extensió, la família no pot tancar el dol. Ni, en aquest cas, la tragèdia que suposa que un pare de família de 40 anys (la “quinta del sac”) sigui cridat a defensar la legalitat republicana quan la guerra ja estava perduda.
Emperò, el picar pedra de Pinyol i el seu darrer episodi a Llívia, té la virtut de la perseverança. Com ell mateix explicà, les grans qüestions -i la que ell palesa ho és- tenen grans moments; però el més important és que, amb constància, no les deixem caure en l’oblit. I això també és un missatge universal.