Els noms- també en gastronomia- no són innocents i, sovint, refleecteixen una ideologia de base colonial.
CHABRÒT , CONSOMMÉ AL XERÈS I COLONIALISME
Les actituds colonials suposen, a part de l´explotació econòmica, la persecució o negació de la història, la cultura i la llengua del país colonitzat. Espanya i França, com és ben sabut, són mestres en aquesta operació, que impregna la cultura oficial i aparentment més neutra i “normal” d’ aquests països. I això té a veure també amb la gastronomia. Heu begut mai un brou amb Xerès?. Si el cosommé és bo, l´afegit, al moment de sevir el brou, de mitja copa d’ aquest famós vi andalús, el plat esdevé d un gust nou i sorprenent. Sembla que aqueta pràctica és d’ origen francès (utilitzant un altre vi) si bé actualment on ha pres més carta de naturalesa és a Espanya. L´origen d’ aquesta combinació cal cercar-lo en una pràctica dels pagesos d’ Occitània, que consistia a afegir un raig de vi negre a la sopa un cop ja estava a punt d’ acabar-se; llavor el brou es bevia directament del plat. En occità aquesta pràctica se’ n diu faire cabro (Provença) o faire chabrot (Gascunya, Llemosí) expressió que voldria dir, si més no literalment, fer el “cabró” (o cabrot). En gascó també se’ n diu godala, mot que podria ser una metàstesi de golada (de gola), allò que ens empassem de cop. Tot plegat tan senzill com això: a França, però, si mireu qualsevol diccionari (del Larousse al Wictionnaire digital, obres de referència) veure que el mot és definit, d’ entrada, com a “francès” (no existeix la llengua occitana, ni el gascó, ni el provençal, ni el llemosí?) i de la següent faisó: “fer chabrot, al Sud-Oest, acabar-se la sopa tirant-hi vi un bevent-ho del plat”. Dir amb noms geogràfics els territoris ocupats és una típica practica colonial: tot Occitània és el Midi o el Sud, el País Valencià el Llevant i Catalunya el Nordest. Així doncs, paraules aparentment neutres, consagrades i utilitzades, amaguen, en realitat, la bomba de l´esperit colonial. “Sudoest” per no dir Gascunya, Llemosí o, simplement, Occitània. Naturalment, els qui, conscientment o inconscientment, utilitzen aquest llenguatge s’ autoanomenen “no nacionalistes”, i titllen els que ho assenyalem- simplement retornant a la realitat- dels pitjors crims “ètnic”.
El pitjor de tot és quan els “colonitzats” assumeixen aquestes visions. Això és particularment evident en el camp de la gastronomia: la denominació “Llevant” (que, contemplada des de Catalunya és, a més absurda: com dius la Núria Cadenes, si de cas, hem de parlar de sud)ha estat utilitzada per famosos gastrònoms com Néstor Lujan o Llorenç Torrado, i fins i tot la podem sentir a les emissores de la Corpo, o la podem veure a “El Periódico”.
A França, per no dir Catalunya (Catalunya Nord) es diu Pirineus Orientals; per no dir Occitània, Gascunya, Provença, Llenguadoc, etc., “Midi”, “Sud” i fins bestieses com “Garnd Sud”, “Sudoest”. A Espanya, a part de Llevant, també es diu “Norte” per no esmentar el nefand nom de País Basc o Euskadi: fins i tot a Catalunya hi ha enzes que fan servir aquesta expressió; “peix de Nord”, etc. Per a mi, evidentment, el Nord és la Catalunya Nord, que comprèn també el Rosselló- la part pel tot-.Igualment, des de Catalunya, hauríem de vigilar certes expressions: no és més correcte anomenar Illes Balears les dites , sovint, solitàriament, “illes”?.
En canvi- cal dir-ho clarament-, tenim un problema per a designar els països del llevant ibèric on es perla una mateix llengua, coneguda pels científics per català. Entenc que l´expressió Països Catalans pugui molestar alguns valencians, ja que pot tenir un contingut polític. Ara bé: és evident que valencians, balears, catalans i andorrans parlem la mateixa llengua- encara que es denomini també valencià, com el croata, que és serbi, també sigui croata-, però aquesta denominació única a diversos territoris no és cap problema en els països madurs i intel.ligents (o descolonitzats): així a Flandes el nom de la llengua acceptat és el de neerlandès; a Suïssa, Àustria , Alsàcia o Bèlgica, el dialecte germànic que s’ hi parla és anomenat alemany; el dialecte francès del Quebec és conegut com a francès i fins l´andalús o l´argentí- tan diferents del castellà- són denominats espanyol. I quedi clar que estem parlant de parlars molt més diferenciats de la llengua mare del que pugui ser el valencià del català; de fet, si escoteu al gent de Ponent, de la Franja o de la Regió de l´Ebre: a penes no hi notareu diferències- o no més que les que hi ha entre Castelló i Alacant-.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La realitat i situació catalana-valenciana des d’un punt de vista republicà, cultural, jurídic i politic és molt més pròxima, contemporànea i honònima de la galaico-portuguesa al marge de monàrquies senyorials i el ‘nodo oficial’ de les cases reials.
Quan l’important és el país i en segon terme la llengua per ser la pròpia del país, no reconèixer la doble denominació filòlogica de la llengua amb igualitat de condicions als seus respectius territoris és caure en el parany dels nostres enemics i d’aquells que fomenten l’enfrotament i una major divisió encara amb les gents del país valencià del País València per treuren tot el profit aventatjós.
I mentres es siga inconscient d’això, anem aviats.