GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

[Dedicat a Emili Darder.]

Quan t’has barallat amb algú o hi tens molt mala relació, però vols resoldre el conflicte i reconciliar-t’hi, sincerament o, potser, només per interès, la darrera cosa que fas és provocar aquest algú, tallar els ponts que encara hi pugui haver i burxar en ferides obertes. No seria intel·ligent, no et beneficiaria en res, t’allunyaria del teu objectiu. És tan obvi que fa un xic d’angúnia i tot d’escriure-ho.

Ara el Govern espanyol vol reintroduir el castellà com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya; ara el Govern espanyol vol que hi torni a haver toros a Catalunya; ara la justícia espanyola imposa una multeta ridícula als feixistes que van atacar la seu a Madrid de la Generalitat de Catalunya; ara el Govern espanyol condecora els policies que, durant la darrera campanya electoral, van voler desprestigiar el president de Catalunya. La supèrbia els encega: si no, no s’entén.

Quin menyspreu per als qui s’afanyen desesperadament a trobar terceres vies. L’Estat espanyol, a Catalunya, és en via morta.

[Dedicat a Avel·lí Artís Gener.]

Pensava escriure sobre Letònia: els boscos; l’ample Daugava que travessa Riga; els edificis modernistes; tot escrit en letó i tanta gent parlant en rus (almenys el 1998); l’ambre; els fusellers rojos; la minúscula nació dels livonians; aquella mena de ratafia; l’escultura de Milda, la noia símbol de la llibertat; Daugavpils tan russa; Aglona tan catòlica; el parc natural de Sigulda; els hangars que fan de mercat; el cap de Kolka, on s’ajunten les onades; la independència encara recent… Un d’aquells tres països oblidats, que la mare recordava haver estudiat a escola, que van saber renéixer i tornar a ser lliures.

Però vet aquí que a can Financial Times ens escriuen un editorial que m’estimo més veure com un got mig ple que no pas com un de mig buit. Perquè és clar que no diu el que voldríem llegir-hi -encara-, però diu unes quantes coses que Déu n’hi do. Repassem-les.

Parla el diari anglès dels catalans i de “llurs drets com a nació”, que l’any passat els “separatistes catalans van prendre físicament Barcelona sense trencar ni un vidre”, dels “pobles distints culturalment i lingüísticament” d’Espanya, i que aquests pobles tenen una identitat “profundament arrelada i secular”. És a dir, que som una nació amb una identitat real i no una regió enrabiada per la crisi que es treu de la màniga un nacionalisme artificial. Encara repassa la sentència del Tribunal Constitucional, el problema fiscal i les darreres eleccions, en què “els separatistes van treure la majoria”, abans d’esmentar “espanyols, catalans i bascos” com a pobles diferents d’una “Espanya plurinacional”.

I la perla, tants anys d’esforços blavers liquidats amb dues paraules: la cadena humana va arribar a la frontera de Catalunya “with (Catalan-speaking) Valencia”, és a dir, “amb (la catalanoparlant) València”. “Catalan-speaking”, sens dubte, i entre parèntesis, volent dir que és un detall que cal tenir en compte!

I moltes gràcies, senyor Dombrovskis! Que bonica que recordo Letònia!

[Dedicat a Antoni Rovira i Virgili.]

Quan era petit, hi havia només dos canals de televisió, en blanc i negre i en castellà. El número de telèfon el marcaves amb un disc giratori i havien aparegut unes maquinetes que es deien calculadores que multiplicaven i dividien instantàniament. Feien moltes pel·lícules de l’Oest, i a casa em van ensenyar que, malgrat les aparences, els indis eren els bons. I que els indis érem nosaltres. Perquè un fil subterrani unia aquella gent que anava a cavall amb aquesta que anava amb sis-cents.

Compartien una cosa que s’anomena de moltes maneres. Potser alguna branca de la sociologia, no ho sé pas, en diu no voler que la teva societat deixi de ser autocentrada. Les revolucionàries parlaran de la lluita contra l’imperialisme. Qui té tirada a l’ètica parlarà de la defensa de la dignitat. O, segons els romàntics, del combat per l’alliberament de la pàtria. Els uns diran que justícia i els altres, que llibertat. Compartien una cosa.

La mateixa que compartim amb els sards (que a l’edat mitjana vam oprimir) i els bascs que ens vindran a fer companyia a la Via Catalana; o amb els irlandesos (del nord) i els tirolesos (del sud) que organitzen consultes a l’estil català. La mateixa que compartim amb l’home d’Albi, de l’Ofici de Torisme d’Occitània, que em va confessar que, quan va saber que l’occità havia estat declarat oficial a Catalunya, en virtut de l’Estatut del 2006, es va posar a plorar. O amb tots els països celtes, la solidaritat dels quals ens va enviar per una pantalla televisiva un militant que no vaig arribar a llegir qui era, el vespre del Concert per la Llibertat. Fins amb els castellans que es volen fills dels comuneros. Amb aquests kurds que coneixen el president Pujol.

Estic segur que alguna noia o algun noi d’algun racó d’Europa, o de més enllà, llegeix amb avidesa les notícies que li arriben de Catalunya. Ho sé perquè fa més de vint anys un noi de Barcelona llegia amb la mateixa avidesa les notícies d’aquells tàtars de Crimea que volien tornar a la seva terra, o les d’aquells lituans que feien cua a les benzineres per comprar gasolina abans l’agonitzant poder soviètic no els en tallés el subministrament. Perquè aquell noi d’aleshores i aquests d’ara compartim una cosa, i la compartim amb els tàtars i els lituans, les peripècies dels quals descrivia tan bé en un llibre sobre els pobles de la Unió Soviètica un tal Vicent Partal (“em sembla que és valencià…”).

Perquè nosaltres, per acabar, no lluitem per la nació catalana, que el meu avi poeta delimitava així: “Dels llindars d’Oc a la gentil València, de les daurades Illes a Aragó.” Nosaltres lluitem per la humanitat sencera. Per la humanitat sencera des del nostre indret.