Del BrasiL al RavaL

Molt esquemàticament es pot considerar que la figura mítica de Sant Jordi com a sant llegendari, es difongué al llarg de la història en tres ones expansives. Al primer mil.leni, el mite es desenvolupà i es mantingué viu entre les comunitats cristianes primitives de tot l’Orient de l’Imperi Romà. Ja a l’època medieval, a la primera meitat del segon mil·leni, amb les creuades a Terra Santa, occident recuperarà el sant guerrer, se n’apropriarà el mite i el difondrà.

Finalment, amb el descobriment del nou món, el mite de Sant Jordi atravessarà l’oceà de la mà dels portuguesos, al 1500, i s’arrelarà en la cultura i religiositat brasileres, tant en la versió catòlica dominant, com en les formes sincrètiques de les religions de matriu africana: la umbanda i el candomblè. I d’aqui, es difondrà encara més al segle XX através de diversos músics, com per exemple, Jorge Ben, que inmortalitzà l’oració a São Jorge, en la seva música “Jorge da Capadócia“.

Malgrat la seva popularitat mundial, al 1969 Sant Jordi fou defenestrat del santoral catòlic romà, i fou relegat a sant de tercera categoria, en que se’n deixà el culte com a opcional. Val a dir, però, que altres religions del vell món, com les branques cristianes ortodoxa i anglicana, així com l’islam, també reconeixen la figura de Sant Jordi.

1. SANT JORDI, UN SANT SENSE FRONTERES AL MON ANTIC

Sant Jordi nasqué l’any 270 d.C., probablement a Lydda (avui Israel), poble d’on certament fou originària la seva mare. La tradició catòlica situa Sant Jordi com un militar romà que es convertí al cristianisme i es recusà matar altres cristians i adorar els déus romans pagans. Després d’un prolongat martiri, per no renegar de la seva fé davant Dioclecià, emperador de Roma, morí decapitat al 23 d’abril del 303 d.C., a Nicomedia (a l’oest de l’actual Turquia).

Al 350 d.C., l’emperador romà Cosnstantí I, ja convertit al cristianisme, bastí una esglesia a la ciutat de Lydda (avui Israel) a on encara hi ha la cripta amb la tomba del martir. La ciutat estava en la ruta del pelegrinatge a Terra Santa i aviat es convertí en l’epicentre del culte a Sant Jordi, que s’expandí per moltes altres ciutats del proxim orient.

Les gestes que s’atribueixen a la irreductibilitat de Sant Jordi en el seu martiri, aviat es barrejaren amb una mite pagà que es repeteix recorrentment en les civilitzacions del mon antic (a l’antic Egipte, Síria, Messopotamia, Pèrsia, etc). El registre més antic és un mite sumeri, amb més de 5 mil anys d’antiguitat, el qual sembla calcat el guió de la llegenda de santa Jordi: un drac que rapta una deessa i un altre déu intercedeix per a alliberar-la.

Al 494 d.C. Sant Jordi fou canonitzat, en plena propagació del seu culte. La seva historicitat, però, aviat fou discutida. Al 496 d.C., un decret papal considerà apòcrifs els documents sobre els que es sustentaria la seva biografia. En part degut als tons fantàstics que anaven adquirint les seves gestes, en part a que estava documentat que Jordi vivia en pecat, el qual era mal vist per l’Església. El papa Gelasi pontificà: «Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu». Així, la figura de Sant Jordi i la seva llegenda foren incoporats al repertori d’una església catòlica en expansió, que necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador”.

Val a dir que algunes fonts apunten l’origen de Sant Jordi a Capadòcia (al centre de l’actual Turquia), això es deu sobretot a la confusió que hi ha de la seva figura i història amb la de Jordi de Capadòcia. Aquest es tracta d’un altre personatge, sòrdid i tirànic, que visqué al segle IV d.C. (Sant Jordi visqué al III d.C.)  i arribà a ser bisbe d’Alexandria (Egipte). La seva història fou ben convulsa, promovent diversos enfrontaments contra ortodoxos primer, i contra pagans després, en una ciutat dividida per faccions religioses. Finalment, morí linxat en una revolta popular, al 361 d.C.

No és d’extranyar, que les històries, els mites i les llegendes de Sant Jordi i de Jordi de Capadòcia es barrejessin o es confonguessin, més o menys interessadament, al llarg de la història, especialment en moments d’exacerbació religiosa. Tanmateix, ha contribuït a la confusió el fet que la Capadòcia és una regió plagada de coves naturals i que fou refugi de cristians, tant en l’època de l’imperi romà com en la de l’otomà. Així, al petit municipi de Göreme, hi ha un fresc del segle XI, en no massa bon estat de conservació, on apareix Sant Jordi matant el drac, al costat de Sant Teodor (vegeu la imatge), en la turística església anomenada de la serpent (Y?lanl? kilise), excavada en una cova.