La importància d’analitzar els casos sospitosos de la COVID-19 (4ª part): l’estructura sociodemogràfica

Aquest és el quart i últim d’una sèrie d’apunts en que tracto de demostrar amb dades l’encert del govern de la Generalitat d’incloure els casos sospitosos en la diagnosi global de la pandèmia de COVID-19 a casa nostra. Prosseguint amb l’anàlisi comparada, avui ens centrarem en les variables sociodemogràfiques clàssiques: el sexe i els grups d’edat.

D’entrada veiem com, en el conjunt de casos de la COVID-19 a Catalunya, les dones es veuen afectades sobre manera per la pandèmia, donat que representen el 64% de la casuística mentre que els homes tan sols suposen el 36%. És a dir, pràcticament 2 de cada 3 casos són dones. O bé, altrament, per cada cas masculí, n’hi hauria 1,8 de femenins. Gairebé el doble.

Si segmentem el nostre univers d’estudi, veiem com entre els casos positius la proporció de dones baixa fins al 59%, mentre que la d’homes puja al 41%. Ja en els casos sospitosos, les dones ascendeixen al 66% i els homes baixen fins al 34%. En ambdós casos, és una desproporció enorme, donat que en el conjunt de la població catalana, pràcticament hi ha paritat de sexes: les dones representen el 51% i els homes el 49%.

La disparitat de la prevalença epidèmica per gènere també es pot observar des d’un altre angle: la proporció de casos positius i sospitosos. Actualment ja s’ha ultrapassat la marca dels 210 mil casos, dels quals n’hi ha uns 60 mil positius i uns 150 mil sospitosos. És a dir, per cada cas positiu, n’hi ha 2,5 de sospitosos. Doncs bé, entre les dones, aquesta raó pràcticament es manté igual que en el conjunt (2,6), car els casos femenins representen pràcticament dos terceres parts del total. En canvi en el terç masculí tenen major pes els positius i aquí tan sols es registren 2,0 casos sospitosos per cada cas positiu.

No és l’objectiu d’aquest apunt entrar a discutir el conjunt de raons de gènere que poden estar condicionant aquests biaixos, però podria ser, entre altres motius, que la menor propensió masculina a procurar assistència a la salut estigués pel darrere d’una subnotificació de casos sospitosos. Així, aquesta actitud contrastaria amb una actitud més generalitzada entre les dones a no trigar tant a l’hora de buscar ajuda clínica i comunicar als professionals de salut els símptomes greus de la malaltia.

Fixant-nos ara en els grups d’edat, es constata com el nombre de sospitosos supera el de positius en tots ells. Entre els 20 i els 70 anys pràcticament no hi ha diferències significatives en les taxes de prevalença: de 5 a 13 casos positius per cada mil habitants de cada grup d’edat corresponent, mentre que els sospitosos oscil·len en la franja de 16 a 21 per cada mil habitants. Aquests valors presenten una lleugera tendència a l’alça a mesura que s’avança en el gradient d’edat. Però on la cosa es posa realment dramàtica és a partir dels 80 anys, quan els valors es disparen: 27 positius i 53 sospitosos per cada mil habitants en el grup de 80 a 89 anys; i 60 positius i 144 sospitosos per cada mil en el grup de 90 anys o més.

Amb diferència, aquesta és la franja d’edat més afectada per l’epidèmia. Si sumem els valors de les taxes de positius i sospitosos, veiem com ara mateix ja hi hauria 204 casos per cada mil habitants de de 90 o més anys. És a dir més d’un 20,4% del segment més envellit de la población ja hauria donat positiu en algun test o hauria manifestat símptomes greus compatibles amb la malaltia. En la franja de 80 a 89 anys, el paràmetre es situaria en el 8,0% mentre que en el conjunt de la població la taxa global estaria en el 2,7%. El biaix de gènere, per descomptat, també es manifesta en aquests càlculs: en el grup de 90 o més anys, la diagnosi de la COVID-19 atansaria el 22,4% de les dones i el 15,6% dels homes. Aquesta és la franja on trobem també major disparitat demográfica, doncs s’estima que al 2019 hi hauria 63,5 mil dones contra només 25 mil homes de 90 o més anys. En el grup de 80 a 89 anys, les taxes serien de 8,4% i 7,5% entre dones i homes, respectivament. I en el conjunt de la població, serien de 3,3% en les dones i 1,9% en els homes.

Però potser, la troballa més interessant que tinc per comentar és l’elevada similitud en el perfil de les piràmides demogràfiques de casos de positius i sospitosos al estratificar-les per sexe i edat. Quan comparem la piràmide de població catalana del 2019 (vegeu la figura a dalt de tot a l’esquerra) amb l’estructura sociodemogràfica que podem obtenir per als casos positius (centre) i els sospitosos (dreta), salta a la vista com la pandèmia tendeix a prendre la forma d’una piràmide invertida. I aquesta tendència es reprodueix tant en els casos positius com en els sospitosos. En aquest darrer cas, l’eix gravita més cap al segment femení, com ja s’ha comentat a l’inici, mentre que en els casos positius no es manifesta un desequilibri tan elevat per gènere.

Observant les gràfiques, crida poderosament l’atenció el “forat” que hi ha, coincidentment en els dos subconjunts de casos, en la franja de dones entre els 60 i els 80 anys. Per sobre hi trobem les dones de 80 a 89 anys, que representen al voltant del 10% del total de les dues piràmides, mentre que per sota hi ha les dones de 50 a 59 anys, que també representen un 9 o un 10%. Aquí, en canvi, el pes relatiu de les dones de 60 a 69 anys i de 70 a 79 anys cau per la meitat: 6% dels positius cada una, i 5% en els sospitosos. Noti’s que en el cas dels homes, tant entre els positius com els sospitosos, en aquestes franges no es dona l’esmentat forat,  els percentatges no sobresurten i es mantenen semblants als de les franges més velles i més joves.

No tinc prou elements per a poder explicar aquest fet, al meu parer, sorprenent. Seria doncs interessant si s’obrís un debat tècnic per tractar de discutir i esbrinar-ne les raons. En qualsevol cas, aquesta gran similitud en l’estructura sociodemogràfica dels casos positius i sospitosos la interpreto com una evidència empírica que dona força a la hipòtesi que per darrere dels casos sospitosos hi ha, en gran mesura, la mateixa etiologia que els positius: una causa vírica que actua poderosament i de manera semblant en ambdós casos, tot i haver-hi altres condicionants diversos.

Per acabar d’ampliar l’anàlisi sobre la piràmide invertida que suposa l’estructura de casos de la COVID-19, vegi’s com aquesta es percep enseguida al començar a observar pels extrems, sobretot en les dos franges d’edat superior i les dos inferiors. Per la part de dalt, el 6% de la població té vuitanta anys o més i concentra més del 25% dels casos positius i 23% dels sospitosos. Mentre que per la part de baix, el 20,5% de la població té vint anys o menys i concentra menys de l’1% dels casos positius i 2% dels sospitosos.

A aquestes alçades, hom podria demanar-se quina seria l’estructura resultant de projectar les piràmides de casos ponderades pel pes dels respectius grups poblacionals. Aquest càlcul no seria altre que el de les taxes de prevalença per grups d’edat per cada miler d’habitants, abans ja esmentades. I la seva imatge ens dona una noció més acurada de la veritable piràmide invertida que suposa la pandèmia sobre l’estructura de la nostra societat. Vegeu sinó, el gràfic següent.

A l’anterior apunt sobre les correlacions entre taxes de positius i sospitosos entre unitats territorials, vaig poder detectar que quant més baixa és la taxa global d’infecció en una área, sector o regió sanitària, menor tendeix a ser la proporció de casos positius sobre el conjunt de casos diagnosticats. Això sembla indicar una clara priorització dels recursos laboratorials en les àrees on el brot epidèmic és més greu. De forma semblant, ara analitzant els grups d’edat s’observa com entre els més menuts, de 0 a 9 anys, on les taxes d’infecció són les més baixes en tota la població, és on també es registra la menor proporció de positius (9%).

Això suposa que en aquesta franja d’edat, per cada cas positiu, n’hi ha gairebé 10 de sospitosos. Aquesta desproporció tendeix a reduir-se a mesura que ascendim en l’escala de grups d’edat. En el següent grup, de 10 a 19 anys, la proporció és del 13% (6,5 sospitosos per cada cas positiu), i la raó continua disminuint fins que s’arriba al grup de 70 a 79 anys, on els positius són gairebé el 40% dels casos notificats (1,6 sospitosos per cada cas positiu). El que sorprèn és com en els grups següents, la desproporció tendeix a minvar: 34% de positius en el grup de 80 a 89 anys i 30% en el de més de 90 anys. Aquest fet resta per ser explicat, però sospito podria tenir a veure, de nou, amb una priorització dels recursos laboratorials, en aquest cas, en les franges considerades més vulnerables però que, a priori, se’n podria esperar un major temps de vida per davant. Aquí sempre hi ha una difícil decisió ètica no exempta de certa polèmica.

CONCLUSIONS

El departament de Salut de la Generalitat de Catalunya considera, de facto, com a malaltes de COVID-19 totes les persones diagnosticades pel un professional mèdic, tant si tenen un diagnòstic confirmat per prova de laboratori (PCR o test ràpid), com si són casos sospitosos amb simptomatologia compatible, tot i no tenir una prova confirmada. De fet, a la pràctica ambdós grups han de seguir el mateix procediment d’aïllament, seguiment i  tractament.

Aquest criteri ha suposat un canvi de recompte important en les estadístiques epidemiològiques des de aproximadament mitjans d’abril. I estan en consonància amb la nova orientació del govern autonòmic, que va passar a difondre totes les dades de defuncions de COVID-19 registrades per les funeràries. Aleshores això suposà un fort increment en relació al nombre oficial de morts per la  pandemia, doncs fins llavors només es divulgava la xifra de morts provinent dels hospitals.

Des d’aquest bloc, he tractat de defensar en diversos apunts com d’encertada ha estat aquesta decisió. Sobretot per com les dades de casos sospitosos de la COVID-19 poden ser útils per a enriquir l’arsenal d’anàlisi epidemiològica en un moment amb dificultats notables per a tenir una imatge precisa de l’expansió i evolució de la pandèmia. En primer lloc vaig mostrar la seva utilitat per a estimar una taxa de letalitat més precisa i ajustada a la realitat.

Després vaig defensar la importància d’incorporar les dades de casos sospitosos en el càlcul i seguiment del ritme de contagis (R0), donat que hi ha dinàmiques diferents en el mode de registre d’aquestes informacions. I és que els casos sospitosos d’avui es convertiran, probablement, en els positius de demà i, per tant, ens estan avançant una informació preciosa.

En el tercer apunt d’aquesta sèrie vaig fixar-me en com es correlacionen les taxes de positius i sospitosos en els diferents nivells d’organització territorial de la salut pública catalana, mostrant la tendència general que indica que on són més altes les taxes de casos positius, més altes són també les taxes de casos sospitosos.

Ara finalment, he aportat una anàlisi de l’estructura sociodemogràfica de la COVID-19 que permet traçar un perfil més acurat dels grups més vulnerables a la pandèmia. Però a més, l’anàlisi comparada de les piràmides demogràfiques ha permès reforçar la tesi, expressada de forma vehement en els apunts anteriors, de que molt probablement el conjunt dels casos sospitosos estan conformats, en gran part, per molts casos reals de COVID-19.

No crec que això es degui tant a que les proves hagin fallat tot aquest temps i que en casos efectivament positius, els tests de laboratoris els hagin classificat erròniament com a negatius (falsos negatius). No es tracta d’això, sinó potser, sobretot, de que no s’han fet prou tests en el conjunt dels casos simptomàtics i hi ha encara una gran sub-registre de cara al laboratori.

D’aquí doncs, es dedueix la importància, una vegada més, de l’anàlisi d’aquestes informacions de casos sospitosos, que poden complementar el punt cec de l’estadística oficial amb una vigilància epidemiològica permanent més acurada de la COVID-19.

Totes les dades aquí analitzades les teniu a l’abast al Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE)on les podreu consultar en línia i de forma interactiva, amb tota mena de filtres. Per a saber més sobre què és i com funciona el QSE, continueu llegint. En tot cas, gràcies per la vostra atenció!

Quadre de Seguiment Epidemiològic de la COVID-19 a Catalunya: un nova eina interactiva per conèixer l’evolució de la pandèmia

Vols conèixer de primera mà l’evolució diària de l’epidèmia del Coronavirus al teu barri, la teva ciutat o la teva comarca? Una nova eina interactiva està disponible a la xarxa i permet comparar els nivells coneguts d’infecció en diferents unitats d’agregació territorial

El Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE) ha estat creat per a posar a l’abast de tota la ciutadania l’anàlisi de la magnitud, el perfil i la tendència de la COVID-19 a Catalunya i les seves àrees geogràfiques. Mitjançant els seus filtres jeràrquics es poden analitzar i comparar fàcilment informacions per Provincia, Àmbit Territorial, comarca i municipi. A més, també es poden fer cerques per la divisió territorial propia del sistema de salut, que en el seu nivell més desagregat es superposa sovint amb els districtes i barris de les principals ciutats catalanes.

En el QSE també s’hi poden trobar informacions actualitzades dels principals indicadors de la pandèmia a Catalunya (casos nous, defuncions i altes hospitalàries). A mesura que l’administració catalana está disponibilitzant més dades obertes, aquestes es van incorporant al QSE, com per exemple, dades de casos sospitosos i defuncions per comarques. Destaquem l’anàlisi d’indicadors clau, com l’evolució temporal del ritme de nous contagis (R0), el càlcul de taxes de casos estandaritzades sociodemogràficament per la població, taxes de mortalitat, de letalitat, de prevalença per sexe i edat i correlacions diverses en unitats territorials.

La font principal de les dades és el Registre RSA-COVID-19, del Departament de Salut, que disposa gairebé a diari les seves dades a la ciutadania a través del Portal del Govern Obert de la Generalitat de Catalunya. D’aquí també s’accedeix als indicadors principals de la pandèmia, elaborats per l’IDESCAT, provinents també del Departament de Salut.

La importància d’analitzar els casos sospitosos en el seguiment epidemiològic de la COVID-19 (3ª part): correlació als nivells territorials

En els dos apunts anteriors vaig encetar l’explanació de com les dades de casos sospitosos de la COVID-19 són útils per a enriquir l’arsenal d’anàlisi epidemiològica en un moment amb dificultats notables per a tenir una imatge precisa de l’expansió i evolució de la pandèmia. En primer lloc vaig mostrar la seva utilitat per a estimar una taxa de letalitat més ajustada a la realitat.

Després vaig defensar la importància d’estar alerta al ritme de contagis en l’anàlisi del R0, però no tan sols dels casos positius, donat que hi ha dinàmiques diferents en el mode de registre d’aquestes informacions. I és que els casos sospitosos d’avui es covertiran, probablement, en els positius de demà i, per tant, ens estan avançant una informació preciosa. A continuació efectuaré una anàlisi exploratòria comparada dels casos positius i sospitosos a la llum dels diferents nivells territorials en què està organitzat el sistema de salut: les regions, els sectors i les Àrees Bàsiques de Salut, per tractar d’extreure’n algunes conclusions.

Continua llegint

La importància d’analitzar els casos sospitosos de la COVID-19 (2ª part): el Ritme Reproductiu Bàsic (Ro) de nous contagis

Actualment ha saltat a la graella informativa un nova marca d’aquelles que criden l’atenció: Catalunya ja supera els 150 mil casos de coronavirus, sumant el nombre de casos confirmats (50 mil) i de sospitosos (100 mil). La xifra atansaria el 2% de la població.

No fa ni deu dies, els informatius ens sobressaltaven amb un canvi de criteri en el recompte dels morts per la COVID-19, doblant-se el nombre oficial de defuncions de la nit al dia, i ara veiem com ho fan també amb el recompte del conjunt de casos, entre morts i vius, que es tripliquen. Sembla doncs, que la Generalitat ha fet seves les recomanacions més recents de la Organització Mundial de la Salut (OMS) en aquest sentit.

Continua llegint

La importància d’analitzar els casos sospitosos de la COVID-19 (1ª part): les taxes de letalitat

Des de la setmana passada, els conjunts de micro-dades disponibilitzades per la Generalitat de Catalunya sobre la COVID-19, accessibles des del portal del Govern Obert, també inclouen les informacions de casos sospitosos. Aquest important canvi metodològic s’ha fet “per tal de donar una visió global de la pandèmia a Catalunya”, tal i com s’explica en les notes metodològiques. A més, està en consonància amb el nou criteri de recompte de casos adoptat pel Departament de Salut, bé com amb les recomanacions més recents fetes per la Organització Mundial de la Salut (OMS) en aquest sentit.

Donada la circumstància, hem adaptat el Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE) per tal d’encabir-hi aquest nou criteri classificatori dels casos, permetent segmentar-los i realitzar càlculs de taxes poblacionals, tant dels casos positius i sospitosos com dels globals. Tot seguit inicio el primer d’una sèrie d’apunts en que exposaré diversos arguments i dades que mostren la transcendècnia d’aquest canvi metodològic i la importància del seu seguiment epidemiològic.

Continua llegint

Quadre de Seguiment Epidemiològic de la COVID-19 a Catalunya

Nova eina interactiva per conèixer l’evolució de la COVID-19 a Catalunya

Vols conèixer de primera mà l’evolució diària de l’epidèmia del Coronavirus al teu barri, la teva ciutat o la teva comarca? Una nova eina interactiva està disponible a la xarxa i permet comparar els nivells coneguts d’infecció en diferents unitats d’agregació territorial

El nou Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE) ha estat creat per a posar a l’abast de tota la ciutadania l’anàlisi de la magnitud, el perfil i la tendència de la Covid-19 a Catalunya i les seves àrees geogràfiques. Mitjançant els seus filtres jeràrquics es poden analitzar i comparar fàcilment informacions per Regió Sanitària, Sector de Salut i Àrea Bàsica de Salut, les quals es superposen sovint amb les divisions administratives més conegudes per la població. També s’han construït unes dreceres per accedir ràpidament a les dades agregades de les grans ciutats, facilitant la cerca.

Les dades corresponen als tests positius de la prova de laboratori PCR – la més confiable per a diagnosticar la malaltia, i ara mateix l’única disponibilitzada de forma desagregada per l’administració. La font és el Registre COVID-19, del Departament de Salut, que disposa gairebé a diari les seves dades a la ciutadania a través del Portal del Govern Obert de la Generalitat de Catalunya. En el QSE també s’hi poden trobar informacions actualitzades sobre els principals indicadors de la pandèmia a Catalunya (casos nous, defuncions i altes hospitalàries), recollits per l’Idescat.

 

 

I ara sí! L’article original preexistent en aquest enllaç:

Els morts de la COVID-19 sota l’estora

La recent decisió del govern de la Generalitat de Catalunya de passar a incloure en les estadístiques oficials de la pandèmia del Coronavirus les morts sospitoses succeïdes dins i fora dels hospitals – en un canvi de criteri metodològic en la sèrie temporal fins ara construïda, no pot ser considerada sinó com una aposta assenyada, honesta i audaç.

En primer lloc, és una decisió assenyada perquè hi ha prou indicis que es venen acumulant arreu del món per sospitar que el tsunami epidèmic de la COVID-19 està desbordant els cementeris amb una onada de morts més grossa del que les xifres oficials de sanitat apuntaven inicialment. Al conjunt de l’estat, van saltar les alarmes la primera setmana d’abril quan es va saber pel monitoratge dels registres civils (dependents del Ministeri de Justícia) que es detectava un augment fort de les defuncions, molt per sobre del que es podria preveure mitjançant l’anàlisi de tendència de les sèries històriques. Amb això, començaven a posar-se en entredit les xifres oficials del Ministeri de Sanitat. Més recentment, s’hi ha afegit al carro el setmanari britànic The Economist, que ha decidit monitorar amb gràfics l’excés de mortalitat a tants països com li sigui possible i per a l’estat espanyol ja estimen que hi podria haver tretze mil morts no comptabilitzats oficialment.

Val a dir que quan les raons d’estat s’imposen, els estadistes, assessorats per funcionaris a l’ombra poden veure’s amb la temptació de modular els comptes per ajustar la imatge més apropiada que es vulgui donar a dins i a fora del país. La pressió de grups polítics rivals per desestabilitzar el govern aprofitant tota mena de conjuntures, a més, també pot contribuir a que unes dades inoportunes es converteixin en un malson pel governant de torn.

És clar que amb un retrat més acurat de la realitat serà possible de prendre les decisions més encertades, efectuant sobre la marxa les correccions de rumb que siguin necessàries. Aquest procés, en última instància, hauria de redundar en un major benefici tant per als governants com per als governats, en una mena de cercle virtuós de la gestió de la informació. A la teoria fotogràfica de la realitat, de connotacions positivistes, la succeeix en aquest esquema la teoria de la gestió racional de l’estat: qui no registra ni observa adequadament, no por gestionar acuradament. I és que no es pot anar pel món amb les ulleres defectuoses, sinó després passa el què passa.

Però no es tracta només d’això, sinó també que en el disseny de l’arquitectura de contrapoders dels nostres sistemes polítics, la transparència i la rendició de comptes s’han convertit en peces claus de l’engranatge democràtic i de les relacions de la societat amb l’estat.

Inicialment l’estadística va néixer en l’època del despotisme il·lustrat per a ser la “ciència de l’estat”. Però amb el pas dels segles, les transformacions tècniques i polítiques l’han convertit també en una eina d’empoderament de la ciutadania, on diferents lluites socials pugnen per a reivindicar la visibilització de les seves demandes i poder posar-les sobre la taula, al bell mig de l’agenda del debat públic.

En segon lloc, com dèiem, la decisió del govern català és també honesta. El govern és honest amb si mateix, doncs no serveix de res fer-se trampes al solitari davant la urgència sanitària que estem patint. Però és honest sobretot amb la ciutadania. Perquè pels milers de famílies que en el breu lapse d’unes poques setmanes han passat a perdre un o més éssers estimats pel flagel epidèmic del coronavirus, no veure reflectides en aquestes xifres els seus morts no seria menys que una afronta moral a la seva dignitat. Els governs democràtics no es poden amagar darrere mentides ni mitges veritats, sinó volen perdre legitimitat, que és la base del contracte social.

La forma de comptar – com es fa el recompte– també compta.

Davant la situació actual, no puc deixar de recordar l’extraordinari treball de camp que va realitzar l’antropòloga i infermera americana Nancy Scheper-Hughes als anys vuitanta sobre la violència estructural en la vida quotidiana d’una favela de treballadors rurals, en un poblet de la zona de la canya de sucre de Pernambuco, a la perifèria de les perifèries del Brasil. En el llibre Death Without Weeping l’autora denunciava, d’entre altres coses, la invisibilitat col·lectiva dels pobres del Brasil, que es manifestava en la seva absència en censos i estadístiques vitals, tot sentenciant: “les persones que no compten en vida, tampoc no compten en la seva mort”. A mode d’exemple: “la mort de nens és tan rutinària i té tan poques conseqüències que si llegim els certificats (…) descobrirem que més de ¾ parts de les morts registrades tenen el camp “causa de la mort” en blanc”.

En vista de la incoherència de les estadístiques de mortalitat infantil de l’època, Scheper-Hughes es va proposar reconstruir-les, analitzant personalment certificats al registre civil de la comunitat estudiada. El resultat fou un retrat molt més esfereïdor del que les xifres oficials permetien suposar. Els problemes socials eren silenciats per burocràcies administratives, que deixaven de banda els drames dels més vulnerables.

Sortosament, de llavors ençà ha plogut molt i el Brasil ha pogut experimentar millores substancials en la qualitat de la informacions de salut, així com reduccions reals i consistents de les seves taxes de mortalitat infantil, acostant-se fins i tot a la consecució dels objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides. En conseqüència, el perfil de la mortalitat de la població pobre al país ha anat canviant amb el pas de les dècades. L’estabilització de les taxes de morts prematures ha anat acompanyada per la propagació de les armes de foc i la irrupció d’uns índexs de letalitat violenta sense precedents que s’acarnissa encara avui sobretot en els joves adults de les classes populars.

Vivint i treballant uns quants anys amb estadístiques de criminalitat a l’estat de Pernambuco, vaig tenir l’oportunitat de ser testimoni de primera mà de com de dispersos eren els criteris a l’hora de comptabilitzar la “mort matada” a inicis del segle XXI. Històricament i per a resumir-ho molt, les xifres de la seguretat pública d’homicidis consumats es basaven en el recompte de cadàvers encara calents en els escenaris dels crims, però aquestes xifres estaven lluny de reflectir la realitat. Presentaven una subnotificació important degut a que en una quarta part del casos, les víctimes no morien instantàniament allà on les executaven, sinó que eren socorregudes i aquestes aconseguien arribar amb vida als hospitals. Allà, passat un cert lapse temporal, acabaven sucumbint a les seves ferides, d’on eren conduïdes directament als dipòsits de cadàvers, sense passar el registre per comissaria, que ja anaven prou desbordades amb el fluxo de feina de cada dia. En el millor dels casos, aquestes víctimes eren comptades com de lesió corporal seguida de mort, un crim menor en l’ordenament jurídic brasiler i constituïen el gruix de la xifra oculta que tant preocupava als criminòlegs del país.

Recordo que cada dilluns hi havia un ball de dades entre les xifres oficials del govern sobre homicidis intencionals durant el cap de setmana i l’estadística que recollia la premsa del nombre de necròpsies per armes de foc realitzades per l’Institut de Medicina Forense. Posteriorment, també vaig ser testimoni de com la pressió i mobilització de la societat civil va ser clau per a provocar la integració dels sistemes d’informació sobre mortalitat violenta i la divulgació de dades més ajustades a la realitat. Aquests i altres factors foren requisits determinants per a poder-se implantar veritables polítiques d’estat per a encarar col·lectivament el problema de les morts violentes.

Per altra banda, és públic i notori que en altres estats pretesament més avançats, com São Paulo, durant anys es va bandejar el recompte de les morts resultants d’enfrontaments amb la policia, considerats gairebé sempre en defensa pròpia de l’agent de seguretat. Els policies morts també es comptaven a part, així com els robatoris seguits de mort (delicte de llatrocini).

En aquest aspecte concret, la relació entre la Unió Federal i els estats era força tortuosa, amb tensions en la remessa de dades, a més de la disparitat de criteris que uns i altres adoptaven, complicant encara més una situació ja de per sí complicada.

El preciosisme jurídic era l’argument que alguns estats empraven per a excloure de l’indicador oficial de violència letal intencional el conjunt de categories que no s’ajuestaven a l’homicidi dolós, tal i com es definia en el codi penal, el que impedia obtenir una visió global del laberint de violència en què es troba encara avui submergida la societat brasilera.

Vist però en perspectiva, he arribat a la conclusió  que la raó principal de gran part dels problemes de qualitat de la informació sobre violència letal era la manca real de voluntat política per a fer front a un problema que perjudicava especialment a les capes populars. Exprimida la canya de sucre, extreta tot la sacarosa, el que en restava era el “bagaço”, les deixalles humanes que l’estat no considerava com a prioritàries en vida, menys encara en la seva mort.

En tercer lloc, i tornant a casa nostra i al moment actual, sobre la pandèmia que assota especialment el segment més envellit de la població, la valentia dels polítics i gestors catalans que han pres la decisió d’incloure en la estadística oficial totes les morts sospitoses per la COVID-19 els honora. I el món és dels valents. Qui sap si no ha estat un petit pas endavant per a un país com el nostre però un gran pas per a la humanitat. Tot seguit del canvi de criteri de la Generalitat i de les declaracions del president Torra interpel·lant l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a assumir aquesta manera de comptar les víctimes i afectats del Covid-19, hem vist com en vint-i-quatre hores l’OMS ha recomanat l’adopció de criteris amples, demanant que s’agreguin també els casos sospitosos en el recompte per tenir una foto més real de la pandèmia. Per si això fos poc, també hem vist com la Xina passava a revisar l’històric de morts oficials a Wuhan, que ara han augmentat un 50% d’un sol cop.

Arran del ball de dades amb la Generalitat, el govern espanyol va emetre una ordre a les comunitats aquest divendres, refermant-se en el criteri adoptat de tan sols comptabilitzar dades de casos i morts confirmades via test. Tot i l’intercanvi de retrets, aquest pot ser un pas en fals que allunyi encara més l’autoritat competent dels anhels de la ciutadania en el seu conjunt i de les bones pràctiques internacionals. Rectificar és de savis, especialment si es fa a temps.

I és que si es fila massa prim i es tenen en compte només els resultats de les anàlisis laboratorials més estrictes, entraran pocs casos en les estadístiques que no tenien la COVID-19 però es pensava que sí. En canvi, així passaran desapercebuts i es deixaran de banda moltes persones que realment sí estaven infectades, però no van ser detectades. Per la meva experiència al Brasil, em decanto a considerar que el més adequat és fer just el contrari: incloure’n els casos amb simptomatologia sospitosa atestats per alguna autoritat mèdica, independentment del lloc de la defunció o d’on es troba el pacient (hospital, residència, particular, etc). Així es permetrà detectar molts casos que d’altra forma quedarien fora per la manca de tests.

El creuament de fonts d’informació complementàries és sempre la millor estratègia per a obtenir una visió més acurada. A més, un equip especialitzat es podria dedicar complementàriament a la revisió estadística dels expedients mèdics i certificats de defunció per tal de detectar els possibles errors de classificació que hagin pogut passar desapercebuts. Davant d’una situació tan dramàtica, és millor patir una mica de super-notificació que no pas una gran subnotificació.

Dades obertes

Com es pot comprovar, quan es parla de transparència i rendició de comptes no es tracta només de l’accés massiu a un gran nombre de dades per a que estiguin disponibles per al gran públic, sinó també de l’adopció dels criteris estadístics més adients per a la recol·lecció, tractament i classificació de les mateixes. I és que aquests criteris reflecteixen la forma com es defineix i s’interpreta el problema socialment, com se’l delimita i, en última instància, com se l’entoma pels poders públics i la societat.

Tanmateix, cal fer esment que en aquests temps que corren, en que determinats centres oficials d’opinió fabriquen una opinió pública que sembla demanar un nou Ministeri de la Censura, són més importants que mai les dades obertes, tant per al periodisme d’investigació com per al conjunt del ciutadans. Tal i com afirmava Genís Roca:

“Les dades són l’argument del relat, la manera contemporània de construir la versió oficial de les coses. Per això no s’obren les dades, per poder tenir controlat el relat. Normalment no és per mandra o per problemes tècnics, sinó que és una decisió política. Si dones les dades potser la versió de les coses no serà la que tu voldries. Obrir dades està reconegut com un símptoma de qualitat i transparència democràtica, i aquí les tenim tancades.”.

En aquest sentit, és digne d’elogi també que la Generalitat de Catalunya finalment hagi donat el pas de disposar un incipient portal de dades obertes sobre els efectes de la COVID-19 en diversos àmbits d’actuació pública de la seva competència. Gràcies a aquesta disponibilitat de dades obertes, i tal com suggeria la periodista Susana Pérez a l’article Necessitem dades per salvar vides“nombrosos professionals, com ara periodistes, però també epidemiòlegs, matemàtics, enginyers, sociòlegs, psicòlegs i un llarg etcètera, confinats ara a casa seva, podrien treballar-les per oferir un dibuix més nítid del que passa i per aportar possibles solucions”.

Aquests dies, he entomat el repte proposat per Susana Pérez. Així que tot seguit trobareu la meva humil contribució: el Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE), una eina interactiva i actualitzada per a que tothom que s’ho proposi pugui fer el seguiment diari de la magnitud, el perfil i les tendències de les taxes d’infecció de la COVID-19 a Catalunya i les seves Regions Sanitàries.

Record d’una conversa amb en Ramon Folch i Camarasa

Un matí de diumenge de fa un any i escaig vaig tenir el privilegi de conèixer en Ramon Folch i Camarasa. Coincidentment, l’eminent escriptor i traductor era l’oncle d’una cosina de la meva mare, amb qui vam estar rememorant records compartits de joventut.

En Ramon, que aleshores ja tenia 90 anys, gastava un agut sentit de l’humor que tornà la visita més agradable i entranyable. També manifestava una insubornable lleialtat lingüística amb el català, donant fe de com havia reculat la llengua del país al llarg de les dècades.

Continua llegint

Nova manifestació a São Paulo en solidaritat amb els presos polítics catalans

Aquest diumenge 12 de novembre, un dia després de l’extraordinària manifestació a l’Avinguda Marina de Barcelona, la comunitat catalana a São Paulo (Brasil) s’ha tornat a mobilitzar per a denunciar la situació d’excepcionalitat política que viu Catalunya després de la proclamació de la nova República. Segons els organitzadors, l’associació Catalonia  i la reeixida ANC-Brasil, una seixantena de persones han participat directament de la convocatòria a l’Avenida Paulista, en solidaritat amb els presos polítics catalans i el govern legítim a l’exili.

Continua llegint

Unionistes, les agressions seran sempre vostres!

Cada cop és menys infreqüent l’aparició de notícies informant d’agressions feixistes relacionades amb la reacció unionista al Referèndum d’1-O i la declaració d’Independència del 27-O. Les que es succeïren el mateix divendres (27), entre les quals, la de dos persones al Passeig de Gràcia, quelcom reverberà dins el meu món interior. I és que justament fa més de vint anys jo mateix vaig patir en la pròpia carn l’odi dels intolerants en aquella mateixa via. Avui, al saber de l’agressió unionista d’un home a  Mataró, després de negar-se a dir “Viva España!” no m’he pogut estar de passar els records pel sedàs del teclat i donar-los a conèixer a qui estigui disposat a llegir.

Era al març del 94. En aquella Barcelona post-olímpica que s’havia obert a la modernitat, un grup de joves de Ciutat Vella i de Sants havíem sortit un divendres de festa a la Plaça del Sol. Cap a les tres de la nit tornàvem tranquil·lament cap a casa caminant pel Passeig de Gràcia. De sobte vam veure com un parell de joves ens cridaven des de l’altra vorera. No enteníem res. Van atravessar el carrer i es dirigiren cap a nosaltres. Primer es van començar a fotre amb un amic meu perquè tenia els pantalons de colors, “son demasiado hippies”, deia un.

Continua llegint

It´s not Charneguia, it´s Catalonia*: sobre violència policial, adoctrinament i immersió lingüística

Durant el referèndum de l’1 d’Octubre a Catalunya, la policia espanyola entrà violentament en diversos col·legis electorals per requisar les urnes, ocasionant més d’un miler de ferits de diversa consideració entre la població allà concentrada, així com diversos desperfectes materials en els recintes escolars. La sang, la cridòria, les empentes i els cops de porra, els vidres trencats i les portes esbotzades escenificaven un horror i una brutalitat que costaran molt de pair i quedaran registrades per sempre, no només en els cossos i la retina dels presents i directament afectats, sino també en la memòria colectiva del conjunt de la societat catalana.

Després, la escopinada a la cara: la ultratjant justificació governamental de l’ús proporcional de la força i la denúncia de la disseminació deliberada d’imatges falses per a exagerar el relat del vandalisme policial. Acostumats com estan a creure’s les seves pròpies mentides, no han dubtat a esbombar-les a tort i a dret, per tal de contrarrestar la deplorable imatge d’estat autoritari, com bé definí en Pep Guardiola mesos enrere, que Espanya no ha parat de donar d’ençà del 9-S, quan la Guàrdia Civil entrà per ordre judicial a la redacció del setmanari El Vallenc, a la cerca de preparatius per al Referèndum.

Continua llegint

Estelada: la utopia realitzable

Ara que s’acosta l’hora de la veritat i ens situem a menys d’un pam de la independència, ara que l’ambient està carregat d’esperança, m’agradaria tocar un tema que no estic segur que s’hagi tocat. I és que crec que no s’ha parlat prou de la capacitat sincrètica de l’estelada, bandera i símbol per antonomàsia de la independència de Catalunya, per barrejar-se amb els símbols de les més diverses causes i ideologies de progrés social. A les manifestacions contra la repressió policial, en les quals han predominat els sectors més joves, em cridaren l’atenció la presència d’estelades de tota mena. A més de les dues banderes més conegudes (la del triangle blau amb l’estel blanc, que representra la llibertat, i la del triangle groc amb l’estel roig, que representa la revolució social), vaig poder veure, entre d’altres, una estelada anarquista amb triangle negle i estel roig de vuit puntes (representant els vuit territoris de parla catalana) i una estelada del moviment LGBT, on les nou franjes vermelles i grogues de la senyera es convertien en els colors de l’arc de sant Martí. I això em conduí a la següent reflexió.

Catalunya encara no s’ha convertit en un estat. L’estelada, una bandera amb més de cent anys d’existència, encara no ha pogut associar-se amb cap acte significatiu contra les llibertats de ningú (a diferència de la bandera espanyola, per exemple). Al contrari, amb els fets del passat 1 d’Octubre, l’estelada representa més que mai les ansies de llibertat d’un poble, capaç d’entomar amb dignitat la brutalitat de l’estat contra una població civil pacífica, només armada amb l’esperança del futur.

Continua llegint