Del BrasiL al RavaL

Ara que s’acosta l’hora de la veritat i ens situem a menys d’un pam de la independència, ara que l’ambient està carregat d’esperança, m’agradaria tocar un tema que no estic segur que s’hagi tocat. I és que crec que no s’ha parlat prou de la capacitat sincrètica de l’estelada, bandera i símbol per antonomàsia de la independència de Catalunya, per barrejar-se amb els símbols de les més diverses causes i ideologies de progrés social. A les manifestacions contra la repressió policial, en les quals han predominat els sectors més joves, em cridaren l’atenció la presència d’estelades de tota mena. A més de les dues banderes més conegudes (la del triangle blau amb l’estel blanc, que representra la llibertat, i la del triangle groc amb l’estel roig, que representa la revolució social), vaig poder veure, entre d’altres, una estelada anarquista amb triangle negle i estel roig de vuit puntes (representant els vuit territoris de parla catalana) i una estelada del moviment LGBT, on les nou franjes vermelles i grogues de la senyera es convertien en els colors de l’arc de sant Martí. I això em conduí a la següent reflexió.

Catalunya encara no s’ha convertit en un estat. L’estelada, una bandera amb més de cent anys d’existència, encara no ha pogut associar-se amb cap acte significatiu contra les llibertats de ningú (a diferència de la bandera espanyola, per exemple). Al contrari, amb els fets del passat 1 d’Octubre, l’estelada representa més que mai les ansies de llibertat d’un poble, capaç d’entomar amb dignitat la brutalitat de l’estat contra una població civil pacífica, només armada amb l’esperança del futur.

I és aquest futur prenyat d’esperança, que només es respira en els moments transcendents – com els actuals – de major canvi social, el que converteix la utopia necessària en l’impossible realitzable. El revolucionari ‘ho vam fer perquè no sabíem que era impossible’, que anuncià un dia no tan llunyà en David Fernàndez des de la tribuna del Parlament, és simptomàtic de tot plegat. I és que el percentatge de població a Catalunya a favor de la independència, s’ha triplicat en els últims deu anys, passant d’un quinze per cent, aproximadament, a un nivell que, amb la deriva autoritaria actual de l’estat Espanyol, de ben segur s’ha refermat com l’opció massissament majoritària dels catalans. I és això el que torna l’independentisme un moviment de masses digne de sana enveja de tots els altres moviments socials i polítics: l’evidència empírica de que allò que era una opció d’una minoria o d’uns poc il·luminats, es converteixi en hegemònic i, per tant, factible. L’estelada, doncs, s’ha convertit amb el símbol de l’esperança de futur dels altres moviments minoritaris; d’esquerres, de gènere, ecologistes, gais, pacifistes, etc.

Ara que s’acosten moments constituents, a més, la capacitat d’incidència que algunes de les línees ideològiques i moviments socials tindran en la conformació de la nova República es torna més cabdal que mai. Necessitarem una constitució oberta, on aquesta pluralitat de perspectives trobin aixopluc, encara que no hi quedin formalment reflectides, amb la garantia que tot pugui ser realitzable si la gent ho vol, amb l’únic topall que signifiqui el respecte als drets humans, per descomptat. I serà així com podem garantir que el nou estat, amb l’estelada com a símbol oficial, sigui adoptat transversalment per veus tan heterogènies com els estibadors de la CNT o el cor del Licèu. Des dels barris del Baix Llobregat fins als pobles de l’Empordà. I des de les terres de l’Ebre fins a l’Aran occità.

L’estelada, doncs, un símbol eclèctic i inclusiu que tothom pot fer seu. Um símbol pop, a la Warhol, que és la millor garantia per a la defensa dels drets fonamentals de la gent i l’espai d’esperança i realització dels seus somnis. L’estelada, ara sí, tot um símbol de llibertat.