Amigues i amics
davant tot el que està passant, recupero la tramesa d’aquestes cartes. I ho faig partint del títol d’una pel·lícula d’Ingmar Bergman, el gran Bergman, filmada el 1977. Aquest títol, L’ou de la serp, recull una dita, quasi que metàfora, que partint del fet –o la creença popular, no sóc gens expert en aquesta matèria zoològica– que l’ou de la serp no és pas una closca tancada, sinó que una mena de pel·lícula transparent que permet, si és que volem mirar, veure, o preveure, quin és l’animal que s’està covant allà dins. No valen per tant les sorpreses quan l’ofidi trenca l’ou i esdevé realitat. Queda clar? Doncs segueixo.
Aquesta pel·lícula, gens estimada pels bergmanians de pro –més amics de les especulacions metafísiques que no de les preocupacions sociopolítiques–, narra una història que ens explica que a l’Alemanya dels primers anys vint del segle passat ja es podia veure, preveure, quina mena de serp –de situació, de crisi social i política–, s’estava covant. Hi havia una greu crisi que en condicions normals hauria pogut ser passatgera, limitada si més no, però que per múltiples raons no va ser així. Entre elles la convicció d’amples sectors de la dreta, no únicament la més ultra, d’haver patit una derrota militar injustificada, una veritable traïció interna. I també una pregona crisi econòmica amb un impressionant índex d’atur. Un conjunt de fets que anaven covant el monstre, fins a esdevenir catastròfics amb el crac de 1929.
I va començar la recerca d’un útil enemic interior, de manera que quan el partit definit com a nacionalsocialista va assolir el poder –a través d’unes eleccions parlamentàries– els primers a ser empresonats van ser militants, grups i sectors polítics d’esquerres. I és que contra el que es creu, el primer camp de concentració, Dachau, es va construir contra els enemics polítics, els quals van ser sotmesos a una dita “custòdia preventiva”. O sigui, tancats sense cap mena d’acusació concreta ni haver estat jutjats ni condemnats per cap tribunal. I els alemanys d’origen jueu en ell internats, ho van ser no per la seva condició ètnica o religiosa, sinó que per ser comunistes, socialistes, anarquistes i altres activitats enemigues de la pau social. No sé si se’ls definia com presoners polítics, o bé aquesta definició els era negada i simplement eren “custodiats”.
Per cert, a Dachau va estar internat Martin Niemöller, l’autor del famós poema, erròniament atribuït a Bertolt Brecht, que comença dient: “Quan els nazis vingueren pels comunistes / no vaig aixecar la veu. / Jo no era pas comunista…”, i comença així perquè, efectivament, els primers a qui van anar a buscar no van ser els jueus sinó que els comunistes.
Després s’obririen nous camps que van començar a omplir-se amb gent pertanyent a minories socials, ètniques, deficiències i malalties mentals, etcètera. I finalment l’esclat de la gran tragèdia. Que va començar sent europea per acabar esdevenint mundial.
Havent fet aquesta introducció, és fàcil pensar que tinc la intenció de fer alguna mena de comparança entre allò que va passar a Alemanya fa pràcticament un segle, i el que comença a passar a Espanya –i dic Espanya i no aquest estúpid eufemisme d’Estat Espanyol– ara mateix.
No. O no ben bé. Contra el que tantes vegades es repeteix, Marx –i ja sabeu que jo em defineixo com a marxista de pedra picada, per la qual cosa no repeteixo frases aïllades apreses d’oïdes patint una bona dosi de sordesa– mai no va escriure que la història sempre es repeteix, molt menys que a més en forma de paròdia. Seria negar tant la història com un procés dialèctic com també el materialisme històric.
El que per sí que serveix, ens pot servir, la història, vista de manera dialèctica i no pas mecànica, materialista i no pas ideologitzada, és per adonar-se’n que hi ha vells fenòmens que no han desaparegut de l’espai de la realitat actual, i no han desaparegut perquè per molt que alguns així ho creguin, no vivim immersos dins una realitat virtual, sinó que objectiva i concreta. Però això ho deixarem per al pròxim lliurament.
Amicalment, com sempre des de fa ja una pila d’anys.
Francesc Font
Pròxim lliurament. La liquidació de l’estat de dret, aquí i ara
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!