Amics i amigues
per anar acabant aquest seguit de cartes fent menció, permeteu-me evocar François Villon. No, no és cap polític, sinó que un gran continuador d’aquella poesia ara dita de l’experiència. Que parteix no d’elucubracions mentals ni d’exhibicions personals, sinó que de vivències i experiències personals.
De Villon se sap que va néixer el 1431, però no quan va morir ni de què, per més que es dóna com força probable que morís penjat a una forca. No pas per revolucionari, activitats polítiques ni res de semblant, no, sinó que per ser component d’alguna colla de bandolers, haver matat algú en una baralla de taverna, robat a una església o qualsevol altra cosa semblant. I és que la seva vida va ser força turbulenta. Ell mateix, estant una vegada condemnat a mort –i després amnistiat–, havia escrit¨“Et de la corde d’une toise / saura mon col que mon cul poise” o sigui, “i de la corda de cinc pams, sabrà el meu coll el que pesa el meu cul”. Més gràfic no es pot ser.
I a què ve aquest preàmbul a la carta amb què s’inicia el final d’aquesta sèrie de cartes que us he anat trametent? Simplement ve a que en una de les poesies de Villon, Ballade des dames du temps jadis, o sigui, Balada de les dames d’antany, totes les seves quatre estrofes acaben fent-se, ell, la mateixa melancòniosa pregunta: Però, on són les neus d’antany? I a l’hora de definir com havia d’acabar aquest seguit de cartes em va venir a la memòria aquest vers final com un bon títol. Adaptat a les circumstàncies actuals, esclar. I d’aquí aquest: Què s’ha fet d’aquella esquerra d’abans.
Sense cap mena de melangia, però. Com un simple exercici literari, ja que, sortosament i malgrat les patacades que m’ha donat la vida –algunes me les he buscat jo mateix, que quedi clar–, elles no han enterbolit el meu caràcter ni la meva forma de seguir creient en totes les coses bàsiques amb què creia ahir i fins i tot abans-d’ahir. Perquè ara, avui, segueixo creient que malgrat tot, la història avança cap endavant… malgrat, també, que de vegades sigui lícit dubtar-ne.
Dit això, anem per la qüestió. Al llarg de vuit cartes, i partint o amb l’excusa de la dita sobre l’ou de la serp Intentant no caure en el triomfalisme d’uns ni en el desconcert d’altres, he anat parlant de determinades circumstàncies de la nostra realitat política més immediata. Que estareu d’acord que és força complicada. Però si mirem una mica més enllà del nostre melic –bell i perfectament rodó com prou se sap–, possiblement que ens adonarem que, com deia a la carta anterior, no vivim en una illa aïllada. Ni tampoc situada al bell mig d’un blau i ben calm oceà. No. I és que més enllà de les ribes d’aquesta nostra illa, fa temps que estan passant coses.
Complexos. I preocupants. I que possiblement també expliquen més enllà de l’evident exhibició de nacionalisme espanyol fet per Ciudadanos, el seu ascens gràcies a l’aparentment incongruent coincidència electoral de dos sectors socials antagònics.
I és que aquesta coincidència s’està també produint a moltes altres societats de, seguint en el terreny de la poesia, aquell un dia mític nord enllà on possiblement la gent no és tan neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç com pensava, i cantava Salvador Espriu.
Antecedents
Amb tots els seus defectes, però, Europa –i cal no confondre Unió Europea amb Europa com fa el Partit Popular– va estar durant cinquanta anys un espai de progrès social col·lectiu. El feixisme, que era un moviment ideològic força més complex que la simple brutalitat nazi com alguns creuen, va quedar oficialment derrotat el 1945, i a banda de Portugal i Espanya, i un tercer, Grècia amb intermitències –tots tres sota la benedicció dels grans governs democràtics, per cert–, es pot dir que globalment les idees d’esquerres, idees de progrés social, d’avenç cap a formes d’igualtat ciutadana, d’accés de tots els ciutadans a serveis socials públics que en molts casos en res envejaven als privats, etcètera, o sigui allò que es definia com Estat del Benestar i també com idees i conceptes propis de l’esquerra davant dels històrics i característics de la dreta, va instal·lar i estendre arreu.
Al compàs d’això, els partits d’inspiració social-demòcrata marcaven les pautes a seguir fins i tot a formacions de dretes tipus demòcrata-cristians, davant el qual Thatcher semblava la tòpica excepció que confirma la regla. Era un dolç moment que va permetre el 1989, segon centenari de la Revolució Francesa, que Francis Fukuyama fes un famós article, reblat el 1992 amb un llibre, en el que seguint les idees d’Alexandre Kojève proclamava que s’havia arribat al final de la història. O sigui, s’havien acabat les revolucions i les lluites de classe, i partir d’ara i pels segles dels segles tot seria una simple evolució a millor. Bonic, oi?
Confirmant-ho, aquell somni col·lectiu que havia estat la Revolució Soviètica es va ensorrar definitivament, també el 1989 per cert, i no pas per cap atac exterior del capitalisme ferotge i imperialista, sinó que per les seves pròpies contradiccions. I també mentides. Però aquesta és una qüestió que no entra aquí. El que sí que entra és que amb la desaparició del bloc dit soviètic –definició aquesta de soviètic que no responia a la realitat, ja que els soviets van ser eliminats, i en part aniquilats, el 1921, a partir de la revolta de Kronstadt–, la socialdemocràcia va deixar de ser necessària i va iniciar un retrocés que segueix i segueix, fins al punt que a Espanya, França i molts altres països ja fa massa temps que poder distingir on acaba aquesta i comença la dreta, nua i crua, és una feina francament complexa. I de vegades inútil. Sense sentit.
I a què ve això quan havia començat parlant de les nostres eleccions? Doncs ve al fet que aquesta batalla nostra no és una cosa, un afer, estrictament intern, sinó que es desenvolupa en un espai que en diem Europa. En el que estan passant coses. Coses que comentaré en la propera i darrera carta sobre la qüestió d’ous i serps. Millor dit de serps que ja han sortit de l’ou.
I ara, amigues i amics, prou per avui, i rebeu una forta salutació com sempre.
Francesc Font
Pròxima carta: Què s’ha fet d’aquella esquerra d’abans? i b)
PD. Tornant a casa. El joc d’ERC, que al seu dia ja fa fer un trist paper en la defenestració de Pasqual Maragall, facilitant així la presidència de José Montilla, cada cop sembla més sospitós. I brut. Que ara pressioni a fi que Junqueras, qui el vespre del referèndum es dirigia a les forces policials espanyoles amb aquell fals evangelisme de: “Compañeros guardia civiles, somos gente honesta y de paz…”, ho sento, em posa els pèls de punta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!