L’ou de la serp 7 – I què s’ha votat votant Ciutadans? i b)
Amigues i amics:
sóc conscient que aquest seguit de cartes pot donar la impressió que són una mena de rabiolada personal, perquè cap a un 25 per cent dels ciutadans –de fet la majoria quant a opció de candidatura– que van anar a votar el 21 de desembre ho van fer per Ciudadanos. Tot just un partit que aparentment, i dic aparentment, no té cap altre projecte polític que barrar el pas a l’avanç del projecte d’independència i fer retrocedir l’autonomia fins a fer-la esdevenir una mena de superdiputació, i prou.
Podria semblar-ho, sí. Però no és així. No amago –i tot el que he escrit en aquest bloc al llarg del darrer any ho deixa prou a la vista– que sóc partidari no de separar-se d’Espanya, sinó de fugir. I no pas d’ara, sinó que de fa temps. Molts anys. I per algunes raons que no enllacen amb els que podríem dir sentiments emocionals propis de posicions força allunyades de les meves.
Una d’aquestes raons és que, i parlo de fa cap a trenta anys, preparant per a l’Escola de Formació del PCC la qüestió del materialisme històric, de la concepció dialèctica de la història i també, de manera tangencial, sobre el dret d’autodeterminació, llegint els nostres “clàssics” sobre la qüestió vaig adonar-me’n que tota l’esquerra que proclamava que calia i volia transformar la realitat, la societat, etcètera, tenia un punt feble. En tocant la qüestió de les nacions que se sentien oprimides, es proclamaven molts drets, però a l’hora de la veritat és considerava i defensava que la conformació territorial de les diferents nació estat, que és la forma de poder de classe que havien creat les burgesies amb la seva revolució, era intocable. Definitiu. I intentar modificar-lo era, paradoxalment, fer el joc a les burgesies. I per tant reaccionari. Deixem-ho aquí.
Ara, però, ja no es tracta de fer història a fi de justificar res, per més que sí de conèixer-la. I també de no oblidar-la. Ara, i pensant tot just en molta de la gent que pertanyent al que globalment es diu classe treballadora –per més que més aviat caldria dir classes que d’una manera o altra estan sotmeses a l’atur estructural per a sempre més–, què en el nostre cas és la que pel seu nombre ha estat la qui ha fet que Ciudadanos sigui el primer grup parlamentari al Parlament, fem un repàs a què és el que s’ha votat fent-lo a aquesta opció.
Comencem pel començament
Per començar, cal adonar-se que si per una banda la divisió, equilibri si volem, entre les tres candidatures declaradament independentistes i les tres declaradament anti –Podemos-Comuns no se sap ben bé què són–, s’ha mantingut si fa no fa exactament igual que a les de 2015, en realitat les dues circumstàncies són del tot diferents. I cal dir-ho així perquè el 21 de desembre de 2017 votar PP, PSC o Ciudadanos no significava solament votar no a la separació, un vot perfectament democràtic que fins i tot pot tenir connotacions emocionals més que no estrictament polítiques –com al capdavall també el tenen molts vots independentistes–, sinó que en aquestes darreres eleccions ha significat estar d’acord amb partits que donaven de manera plena i absoluta suport a un conjunt d’accions polítiques del govern espanyol, del govern del PP, absolutament antidemocràtiques. I en gran part, perjudicials tot just per la més gran part de la gent que viu als barris i poblacions de més baix índex de renda. I per això parlava d’incongruència en aquest cas.
Ara bé, a banda dels elements més de caràcter polític que, no ens enganyem, tenen una oberta connotació nacionalista espanyola –i prou se sap que a diferència del nacionalisme dels petits, que és defensiu, el nacionalisme dels grans és agressiu, i la prova està sent en la creixent agressivitat dels partidaris de la España una y no cuarenta y una–, val la pena fer un llistat de quines altres coses han votat els qui han votat Ciudadanos com a partit de futur.
Per començar, i sota la idea de fer front a la burgesia catalana, idea que s’ha estat venent per activa i per passiva en un conjunt de mitjans de comunicació i entreteniment d’aparentment molt diversos colors, el missatge ha estat clar. Calia votar un partit de recanvi. Un partit que ara sabem ha esdevingut l’opció política, l’alternativa de recanvi per als grans poders espanyols davant d’un PP en oberta caiguda per causa de la seva descomunal corrupció i de la manifesta inutilitat dels seus dirigents.
Però, que s’ha votat també?
Més enllà d’aquestes consideracions, possiblement massa complexes pels qui fa un temps es van començar a emocionar amb “la roja”, votar Ciudadanos ha estat votar monarquia, una monarquia costosa i inútil, derivada de la dictadura i amb estrets vincles amb els tentacles que d’ella segueixen estant en els àmbits del poder real. S’ha votat una deriva autoritària que s’està demostrant dia rere dia amb l’increment de la prohibició de llibres, retirada de quadres, ingrés a presó de gent irreverent amb els valors patris, de sindicalistes als qui s’ha aplicat la llei mordassa per haver format part de piquets de vaga, amb les ordres de cerca i captura de sindicalistes molestos, com l’Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT a Catalunya… I un llistat que es va incrementant dia a dia. En molt diversos àmbits i no exclusivament en el del moviment independentista català i davant del qual començo a sospitar que pintar Llibertat!, en una paret, no pugui ser motiu d’empresonaments. Com als vells i per alguns enyorats temps de la dictadura.
En aquest punt, el jutge Joaquim Bosch, de Jutges per la Democràcia –¿en quin país veritablement democràtic hi pot haver una organització de jutges que es cregui obligada a definir-se com a democràtics a fi de distingir-se davant altres organitzacions?–, deia l’altre dia que vist la gent que està encausada per delictes d’opinió, en pocs mesos pot haver cap a dos-cents acusats a les presons espanyoles. Segueixo.
Votar Ciudadanos vol dir també votar supeditació a unes polítiques laborals que estan no reduint sinó que esclafant els drets laborals, incorporant la inseguretat del lloc de feina com a norma general –el Servicio Público de Empleo Estatal acaba de fer públic que de cada deu contractes de treball, sols un és indefinit. S’estan potenciant les sistemàtiques reduccions salarials de la majoria. Mantenint un salari mínim ridícul que ni tan sols es compleix en molts casos. Liquidant el sistema públic de pensions, ja prou minso per ell mateix. Reduint el sistema de Sanitat Pública… i un llarg etcètera. Fixeu-vos que no m’he referit per res a qüestions estrictament catalanes, sinó que generals del Reino de España.
Vol dir, també, haver fet, paradoxalment si ens atenim al discurs antiburgesia –burgesia catalana esclar– fet costat, donat suport, als interessos d’entitats financeres tan lligades al govern espanyol com CaixaBank i el Sabadell. I a la gran patronal del Foment del Treball, i també aquelles grans empreses tan lligades a la corrupció com són les que viuen a expenses de les obres i grans operacions públiques del govern i ajuntaments.
I també a estar d’acord, fins i tot aplaudir, l’acció d’aquest nou mode d’emigrants econòmics com són els Lara de Planeta, el Bimbo de la llarga vaga, l’Abertis que aconsegueix sistemàticament que el govern espanyol no permeti que a Catalunya hi hagi les mateixes autovies gratuïtes que hi ha a Espanya. D’un conjunt d’empreses, entitats, grans accionistes, grans depredadors que estan acollonits no sigui que una República Catalana posi una mica d’ordre en la per a ells tan beneficiosa legislació laboral espanyola. Al per a ells tan beneficiós i ple de forats per on evadir, sistema fiscal.
Simplificant s’ha votat el partit que ha estat promogut per l’Ibex 35. El de la CEOE, de la llotja del Bernabéu… I també, també el que ara se sap que seguirà les polítiques emanades tant de la FAES (FAlange ESpañola, no ens deixem enredar) com de la Fundación Francisco Franco, amb Aznar al fons.
Però hi ha més. A aquells barris dits populars, votant Ciudadanos també s’ha votat la grollera tergiversació que s’ha fet de l’article 155 de la Constitució, que confirma que Espanya no és un estat de dret. I també la brutal repressió policial i judicial feta sota el caliu d’aquell “A por ellos ho he!“, que evidentment no és pas una inducció s l’odi, com sí que és posar-se un roig nas de pallasso. Que hi hagui presos polítics que estan en un llimbe jurídic… Per a què seguir.
I aquesta part ja s’acaba, amics i amigues. Ara, però, queda parlar de més enllà de nosaltres. De més enllà d’Espanya, perquè per més que per a alguns els ho sembli, no vivim en una illa aïllada. Ni tan sols en una illa situada al bell mig d’una blau i ben calm oceà, no. Però això serà la propera i possiblement darrera carta.
Amicalment.
Francesc Font
. Pròxima carta: On és aquella esquerra d’abans?
PD. Avui mateix hem tingut una prova més de la deriva autoritària, ¿camí cap a on? de Rajoy. Davant el gest de desacatament al rei d’alguns polítics catalans, ha dit tot irat que anar a fer la reverència que marca el protocol espanyol caldrà fer-ho obligatori.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!