Noves cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues:
la carta anterior, i primera d’aquesta sèrie, podia fer la impressió que intento fer una comparança entre l’Alemanya dels anys vint, o pre nazi, i els anys previs de l’Espanya actual. No. La història mai no es repeteix de manera mecànica. Simplement volia recollir la idea que s’expressa tant al film de Bergman com a la dita que li va servir de títol. Que a diferència dels ous normals, de closca dura i opaca, el dels ofidis permet saber quina mena de serp s’està covant en ell. Una simple i innocent serpeta d’aigua, un perillós escurçó o una mortal cascavell. I en el nostre cas, després d’un llarg període d’incubació, des del mateix 1977 és a dir, abans del mític i ben útil segons per a qui, 23 F, ara ja la tenim aquí.
També volia dir, partint de la reflexió del film, que quan passen segons quines coses no valen segons quines sorpreses, perquè el rèptil que s’estava incubant estava a la vista. Si es volia mirar, esclar. I per tant es podia saber quin era el seu caràcter.

Dit això, afegeixo que a banda de les nostres pròpies dèries, simpaties, implicacions i conviccions en qüestions socials i polítiques, si mirem el moment precís en el qual determinades qüestions fan eclosió, pot semblar que algunes coses que passen –també al nostre diguem-ne que propi bàndol, també– és perquè algú s’ha tornat boig de sobte. D’ahir per avui. Però en política, en acció política, la cosa no és així. Potser, de ben segur, que en ella hi ha bojos, i amb poder, però ningú no s’hi ha tornat. Ho són d’origen. Per més que massa sovint no ens n’adonem fins que les circumstàncies permeten que aquella condició seva esclati.
Cosa que ja comentaré un altre dia, perquè ara la qüestió més urgent és el de la liquidació, cada dia que passa més efectiva, de l’estat de dret. I perdoneu que no ho escrigui amb inicials majúscules, perquè l’estat de dret no és pas, com s’afirma massa sovint, un conjunt de lleis, un codi legislatiu de centenars d’articles. Tampoc una organització o un sistema judicial amb misterioses pel ciutadà normal normes i litúrgia de funcionament. No. És molt més que tot això. És una cosa de difícil definició formal, fins i tot legal, alhora que fàcilment comprensible per la gent normal quan no hi ha intèrprets que la tergiversen: és una concepció.
Ja en dues anteriors cartes –la primera fa més de quatre anys– vaig escriure que Espanya no era ben bé un estat de dret digués el que digués l’article 1r de la Constitució. I ho deia reproduint un d’aquells aforismes als qui tan afeccionats són els britànics. Un estrany país. Possiblement l’únic del món, civilitzat o no, que no sols no té Constitució, sinó que a més no li fa cap falta perquè amb tots els defectes i errors que vulguem, als seus governs ni se’ls acut menystenir, molt menys violar, les llibertats diguem que consuetudinàries –no estan escrites enlloc en forma de cos legislatiu ferm i tancat– dels ciutadans.
L’aforisme, que torno a reproduir, diu: “Estat de dret és aquell en el que el ciutadà pot fer tot allò que no està expressament prohibit per les lleis, i els governs no poden fer res que no estigui expressament permès per les lleis”, i això vol dir que els governs, cap govern, no pot inventar-se interpretacions de cap llei segons li convingui. I també que en cas de conflicte, el sistema legal ha de defensar el ciutadà que no ha transgredit de manera flagrant una llei concreta, davant del govern. I no pas al govern davant del ciutadà molest, que és tot just la concepció històricament dominant en tots els governs d’Espanya. I dic tots. I no ho dic endebades. La declaració que cal “defensar l’estat de dret” (de qui?, dels ciutadans díscols?) ha estat llançada en declarada forma d’amenaça més d’una vegada per part de membres dels diferents governs espanyols.
I la idea, la convicció que la concepció de què és estat de dret és absolutament aliena a la dreta espanyola se’m va consolidar fa ja anys. Concretament l’11 de març del 2004. Al matí s’havia produït l’atemptat d’Atocha i immediatament, i contra tota lògica i coneixement, el govern del PP va afirmar que havia estat ETA. Podia ser un error, esclar, però aquella mateixa tarda, en una aparició col·lectiva del govern a la televisió, José María Michavila, ministre de Justícia va llançar amb total satisfacció de la resta d’individus del govern la següent afirmació: “Les aplicaremos el estado de derecho!”. Quedava clar, per a ells, l’estat del dret era, i segueix sent, un instrument, una arma de defensa del govern contra els qui pensa o veu com els seus enemics. Contra els altres. Contra els qui no pensen ni creuen en les mateixes coses que ells.
Aquell dia vaig entendre que la concepció, insisteixo en aquesta definició, del que és estat de dret, la qual va més enllà de la lletra de totes les lleis escrites, era del tot aliena al pensament polític espanyol. De dretes, pensava aleshores. I també d’esquerres per un igual, penso ara. Si no fos així, no es podria entendre veure desfilar contra l’acte de posar unes urnes per votar a un Paco Frutos junt amb representants de Ciutadans, PP i organitzacions obertament d’ultradreta. Ni a Josep Borrell dient les barbaritats que va dir aquell dia. Ni a Pedro Sánchez. Ni a Ibarra i altres dirigents socialistes bordant com gossos rabiosos fent la competència a individus com Casado o Martínez Maillo. Negant tots plegats, “juntos y revueltos”, una cosa tan simple i justa com és deixar que el poble, la ciutadania, exerceixi el dret de parlar. I actuar després en conseqüència.
Per la qual cosa, no insistiré en els fets concrets, cada dia que passa més, que estan succeint: Forn, els Jordis, Junqueres, gent elegida en unes eleccions a l’exili, les acusacions de “delicte d’odi” –que per cert, ni tan sols esta inclós a cap codi penal, se l’han inventat–, els més de trenta nous acusats. I també què es pot citar en un jutjat un bufó, Toni Albà, sense especificar de quin delicte se l’acusa, fotre impunement al carrer més de tres-cents funcionaris de la Generalitat. Que aviat començaran amb els alcaldes de Municipis per la Independència. No. No insistiré. Si més no, avui. Així que, amics i amigues, rebeu una forta abraçada, i fins a la pròxima carta.
Francesc Font
Pròxima carta: De la contradicció a la incongruència

PS. Tenia ahir ja acabada aquesta carta, pendent sols que de les necesàries correccions, que aquest matí a saltat la notícia. Pixant-se damunt la decisió dels seus votants un diputat, Jordi Sánchez, no pot ser excarcerat perquè no ha renunciat a la seva acta de diputat. O sigui, ser diputat electe és indici de delicte. Contradictòriament altre, Joaquim Forn, tampoc no pot ser excarcerat malgrat haver renunciat a la seva acta ja que no hi ha seguretat que no segueixi pensant com abans. O sigui, hi ha delicte de pensament.
També es proposarà, i aprovarà esclar, que no hi hagi possibilitat d’indult pels condemnats per delictes d’opcions polítiques perilloses. Com sobiranies i repúbliques. I per acabar d’arrodonir la qüestió, Pablo Iglesias en cops de denunciar rotundament aquesta nova acció contra llibertat política, fa el seu numeret i diu que perquè no s’inclouen també els delictes de corrupció econòmica, que ja sap que no passarà. A la misèria moral de la dreta i aliats, se suma la indigència democràtica del que un dia es presentava com la gran regeneració de l’esquerra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!