Amics i amigues:
deixo avui de banda el gran Bergman i m’acullo al mestratge dels dos barbuts, Marx i Engels. I cito tots dos perquè per una banda malgrat que el primer apareix com el gran creador d’això que en diem marxisme, és impossible saber on acaba un i comença l’altre. I també perquè em vull referir a un text escrit per ells, a quatre mans, entre el 1845-46. Es tracta de La ideologia alemanya, títol equívoc perquè si bé parteix del desig de desemmascarar determinats moviments del socialisme utòpic alemany d’aquell moment –fa cent seixanta anys! – va més enllà. Força més enllà. I per una banda obre el camí al què després es dirà anàlisi sociològica i per altra desenvolupa el que ells mateixos definien com la seva veritable aportació teòrica: la concepció materialista de la història, o materialisme històric.
En aquest una mica dens text, cal reconèixer, hi ha un seguit de reflexions sociològiques encara més que vàlides ara mateix. I d’elles recullo una que a mi m’és especialment estimada, aquella que diu que: “la ideologia dominant en una societat, és la ideologia de la classe dominant”. I és que aquesta afirmació ha estat, i que ningú s’esveri, confirmada i reafirmada més que sobradament al llarg dels més de cent cinquanta anys de democràcia burgesa consolidada.
Fixem-nos en què quan després de moltes lluites es va anar aconseguint el sufragi dit universal –en el fons fals, perquè sols votaven que els homes i per tant no era universal–, amb el qual a diferència del sufragi censatari, en el qual sols votaven els qui pagaven contribució, o sigui, els qui poseien bens, ara els possibles votants ja eren també els qui res no poseien. Els de sota i no sols els de dalt. Els pobres i no sols els rics. Els obrers i jornalers i no sols els propietaris. Els oprimits i no sols els opressors. Després, lentament s’anirien incorporant les dones amb la qual cosa el sufragi sí que ja es pot considerar universal, just i democràtic.
Doncs bé. Aconseguida aquesta plenitud de drets de tota la ciutadania amb independència de pertinença de classe, els parlaments resultants van seguir sent parlaments pràcticament dominats per partits que més a la dreta o més a l’esquerra sempre responien, i segueixen responent, a la ideologia de la classe dominant. Malgrat el possible interès objectiu que se suposa que hauria de tenir la majoria de la població en introduir canvis que l’afavoreixen, les majories parlamentàries que consolidaven abans, i consoliden ara mateix els governs de torn van seguir, i segueixen, responent a la ideologia, conceptes socials, econòmics i fins i tot morals propis de les classes dominants. Per més que aquestes numèricament siguin claríssima minoria.
És aquesta una reflexió que pot semblar que va més enllà del nostre actual cas concret, per més que també ens afecta, i molt i que deixaré pel final d’aquesta petita sèrie. Ara tornem a casa, al nostre Parlament, i fem-lo intentant mirar objectivament la realitat objectiva. I no penso demanar perdó per una redundància que he escrit perquè miro, llegeixo i escolto, i tinc la impressió que mirar la realitat cara a cara, cosa imprescindible si és que és la vol canviar, si és que es vol fer-la avançar, costa una mica massa. Fins i tot a aquells qui proclamen que ho volen canviar tot..
La contradicció
I que ens diu aquesta realitat? Primer que res penso que cal posar damunt de la taula que les darreres eleccions al Parlament, amb la participació del 79,04 per cent del cos electoral, ens han donat una més que bona radiografia de la societat catalana. Una radiografia que ens diu que el vot sobiranista, independentista o republicà va assolir el 47,5 per cent. La qual cosa vol dir que l’unionista o espanyolista, el vot que d’una manera o altra ha aplaudit el 155 i que ha estat d’acord, o no s’ha indignat massa, amb les actuacions de la policia espanyola, i aquí incloc Comú-Podemos que ja no són gens ambigus, va assolir el 52,5.
Torno a insistir, són dades objectives. Com també és objectiu que per primera vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya, una força a la qual l’actual autonomia li sembla excessiva i proclama com sostre una descentralització i prou. Un partit rigorosament unionista molt preocupada per l’excessiva presència del català a l’escola i en l’àmbit de la funció pública, i també qualsevol altra llengua que no sigui el castellà esdevingut espanyol –ara també han començat a ficar-se amb l’innocent, marginat i més que minoratira bable! A aquest pas aviat tornarem a aquell agressiu i humiliant: “Hable usted cristiano”–. Un partit que ja va presentar una gran agressivitat i falta de respecte democràtic al Parlament, però que mai ha presentat cap alternativa, cap proposta d’acció de govern d’acord amb la pregona crisi econòmica i social que plana sobre nosaltres, ha estat el partit més votat. Guanyador per tant. I és que Ciudadanos, sense quasi estructura de partit, sense aquest tradicional element d’influència social que expressa tenir majories municipals ha esdevingut, ens agradi o no, la primera força del Parlament de Catalunya. Cosa que mai no havia aconseguit el PSC, ni tan sols en els seus més brillants moments.
Aquesta, amigues i amics, és la contradicció. Una contradicció que a diferència del que afirmen les lleis de la dialèctica aplicades a la història –i amb això torno als dos barbuts, i fins i tot em remunto a Hegel– no és una força que la fa avançar, sinó que vol congelar-la. Impedir que es desenvolupi i avanci. Però malgrat tot, penso que el veritable problema que han desvetlla aquestes eleccions no és aquesta contradicció, sinó que elles, els seus resultats, han desvetallat altra greu problema: el de la incongruència.
Però això queda per la pròxima carta. Al mentrestant, rebeu com sempre una cordial salutació.
Francesc Font
PD. Pròxima carta: La incongruència
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!