15 de febrer de 2018
0 comentaris

L’ou de la serp 4 – b) De la contradicció a la incongruència

Amigues i amics:
a la carta anterior em referia a algunes de les contradiccions que si no es va amb un esquema rígid, si no és que petrificat, és fàcil trobar entre els interessos objectius de la majoria, i les opcions polítiques que vota majoritàriament aquesta mateixa majoria.
No es vegi en això cap desqualificació de la democràcia, sinó que tot just el contrari. El convenciment que allò que podríem definir com democràcia plena, o sigui, veritable igualtat de condicions per a tota la ciutadania al marge de la seva situació personal o social, encara no està entre nosaltres. I no parlo de Gàmbia o d’Hondures, sinó que de les societats evolucionades i que són definides com plenament basades en els valors del món dit occidental.
I és que, amics i amigues, el nostre model social, i per tant polític, és el democràtic burgès, o sigui el que la burgesia, les burgesies, van conquerir al segle XIX. I no ho va ser pas per cap gentil concessió dels poders dominants aleshores, sinó afrontant les repressions, de vegades més que cruels, d’unes monarquies encara feudalitzants. I quan calia també lluitant. Físicament. A les barricades. Jugant-se-la i perdent en elles la vida de vegades. El quadre de Delacroix La llibertat guiant el poble, no és pas la portada d’un manga ni d’un còmic de sang i fetge de l’època, ni tampoc un d’aquests grafits presentats ara com mostra de creació artística i que no són més que l’enèsima fotocòpia d’altres mil d’iguals, sinó que és història. Una imatge gràfica de la revolució de 1830. Una de les diferents, i sovint heroiques revolucions burgeses d’aquell segle.
És tot just per això que de vegades quedo una mica esverat quan davant determinades accions rebo ardents treballs denunciant determinades accions d’empreses i entitats sobre els seus treballadors. Titllant-los com una mostra de com és de falsa la democràcia burgesa. Ignorant, pel que sembla, que la burgesia, les burgesies, van fer la seva revolució, la seva i no pas la de cap altra classe. Van conquerir el poder per instaurar la seva democràcia, la seva concepció de la democràcia d’acord amb el que eren i segueixen sent els seus interessos. No cap altre. I aquesta forma d’intentar començar a entendre la realitat real és l’abc d’allò que els dos barbuts definien com un dels punts de partida de la concepció del materialisme històric.
Deixem-ho aquí per avui, i perdoneu la lliçoneta, però és que algunes coses que estan passant confirmen un dels elements sociològics que recollia a la carta anterior. Aquell que afirma que la ideologia dominant en una societat és la de la classe dominant. I és així perquè aquesta, partint de formes culturals i vella hàbits de pensament consolidats al llarg de generacions. Estenent les seves concepcions i utilitzant la seva legalitat. Rebent més sovint del que sembla l’admiració i l’acatament –i de vegades també l’enveja– al seu poder i utilitzant mil mecanismes que li permeten estendre les seves concepcions socials i fins i tot econòmiques, aconsegueix els seus objectius de manera absolutament democràtica. Més encara ara que allò que un dia es podia definir com a esquerra, com a alternativa si no revolucionària sí que de progrès, al model social creat per les burgesies, ha esdevingut fonedissa. Quan no s’ha rendit amb armes i bagatges, que de tot hi ha.
Quan una bona part dels oprimits, aplaudeixen i donen suport als seus opressors.

La incongruència
Totes aquestes reflexions venen a tomb perquè seguint el meu costum de no deixar-me dur per les primeres impressions i davant el fet per a mi no inesperat –vegis les cartes posteriors al referèndum– de l’espectacular ascens de Ciudadanos, abans d’escriure aquesta carta he consultat no els números absoluts sinó que els percentatges obtinguts el 21 de desembre per les diferents formacions. Un treball, aquest de consultar les dades objectives, que penso imprescindible si es vol intentar començar a entendre algunes coses que s bell ull poden semblar incomprensibles.
Aleshores, qualsevol que s’ho vulgui mirar fredament veurà que els resultats diguem-ne república o monarquia, independència o unió –i també, també, llibertat o repressió–, coincideixen territorialment més que aproximadament amb la participació o abstenció al referèndum de l’1 d’octubre –vegis alguns exemples a la meva 93a carta de 9 de novembre– en les poblacions catalanes d’allò que un dia va ser “cinturó roig” de Barcelona i al Tarragonès. Antics feus del PSC o del PSUC després d’ICV i ara de Ciudadanos. Una veritable involució, si parem compte en els valors polítics i socials que representa aquest partit.
Però els resultats trobats a internet d’aquestes poblacions eren globals –tot Sabadell, tot Sant Boi…– i ha estat a la ciutat de Barcelona on he trobat els resultats individualitzats dels 73 nuclis definits com a barris, la qual cosa permet parlar, amb números en la vista, no pas de cap mena de contradicció sinó que d’una veritable incongruència.
Fixem-nos. A gairebé la meitat d’aquests barris, trenta-cinc, Ciudadanos ha estat la candidatura més votada. Res a dir. Però aquí ve la incongruència. Trenta-un d’ells són els barris que de manera general són definits com a barris bàsicament obrers, els de renda més baixa de la ciutat: Nou Barris, Ciutat Meridiana, la Trinitat, etcètera. Era de preveure, i així va ser a la carta ja mencionada.
Ara bé ¿sabeu quin és el barri de Barcelona que ha estat el campió de vots a Ciudadanos. No, no ha estat Torre Baró, ni Roquetes, ni la Pau, ni el Raval, no. Ha estat Pedralbes, amb un contundent 41,3% de vots a Ciudadanos. I amb també força contundents resultats de més del trenta tres per cent i superant Canyelles, la Guineuta o Vilapicina, hi ha les Tres Torres, Sant Gervasi-la Bonanova i Sant Gervasi-Galvany. O sigui, els barris de més alta renda de la ciutat.
Quatre barris sovint qualificats com “pijos” segons l’errònia percepció que es té massa sovint de la realitat, perquè passa que en aquestes eleccions els “pijos” han estat força més conscients de quins són els seus interessos que la gent dita normal dels altres trenta-un.
Però d’això en parlaré a la pròxima carta. I ara, avui, rebeu una forta salutació.
Francesc Font

Proxima carta: i c) de la contradicció a la incongruència

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!