Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: Vidreres

Manifest d’11 de setembre de 2015

El 1714 era temps de guerra. La vam perdre i ho commemorem avui, 300 anys després. D’aquí 300 anys més ens jutjaran per si hem sabut viure el nostre temps.
Ha canviat el temps. Ara ja no s’accepten tinglados muntats a les fosques, ni aquí ni enlloc. És temps de transparència, d’estructures autèntiques al servei de la gent, de polítiques de baix a dalt.
Per això, en aquest temps, vivim dos processos. Els dos mobilitzats de baix a dalt. El primer, el del 10 de juliol de 2010, decebuts per una sentència que no ens accepta com a nació, el gruix del poble va començar a pensar que la independència era la sortida. El segon, el del 15 de maig de 2011, noves generacions decebudes amb un sistema que es fonamenta en la desigualtat creixent, van afirmar que un altre món ha de ser possible.
Els dos confluïm… mentre sigui per la mobilització de la gent, de baix a dalt… en una república catalana. Els que estimem Catalunya, la necessitem per defensar-nos d’un estat i una casta que ens vol assimilats com a espanyols, per dret de conquesta o per dret constitucional, tant se val, no hi ha ruptura entre l’un i l’altre.  Els catalans que estimen Espanya, fins i tot els que no sentirien gaire pèrdua amb la dissolució de la nació catalana, necessitem igualment la república, perquè cap estat pot sustentar-se sobre un poble que no vulgui ser-ne. A la llarga cap estat és viable sense reconèixer la sobirania dels seus pobles; i un poble o és sobirà o no serà. I menys si és un estat en contra d’una part que diu “seva”. I encara menys Espanya, incapaç de reformar-se sense ruptures.
Tots confluïm en una nova república catalana. Imprescindible per recuperar un nou estat de benestar, inclusiu, culte, pròsper, obert, democràtic… Per exercir definitivament una sobirania pels nostres interessos, no d’altres, que sabem lligats als de la resta del món. Per negociar d’igual a igual la codependència amb Espanya. Per renegociar la sobirania que cedim a Europa. Per desallotjar del poder una casta caduca, tant de Barcelona com de Madrid. Per preservar i vivificar la nacionalitat catalana. Per poder integrar de veritat tot aquell conciutadà que vulgui ser també català.
Ara decidirem el 27. Tenim ja en contra tota l’artilleria, cada dia de calibre més gros, d’un estat que es defensa a mort. És un establishment de dretes i d’esquerres, d’allà i d’aquí, d’interessos ocults, que es resisteix al canvi. És l’artilleria de la POR. No tenen més munició que mentida i por. És la por que ha canviat de costat, la por que tenen al canvi que els arriba. Però només és artilleria. La infanteria som nosaltres. I nosaltres ja estem al carrer i a les urnes. Aquest és el nostre temps: que en siguem dignes!
Via lliure a la república catalana!
Vidreres per la independència 

La feminització de la política

He sentit molt aquesta expressió dels que volen estar sempre a l’última “la política femenina” o “feminització de la política”. Però molt pocs cops la veig realment concretada en el joc polític. Ho discutim amb l’amic Bosco, regidor d’ERC de Vidreres, quan li critico que hagin sortit del govern municipal a mitja legislatura. Crec que no ha servit de res, l’alcalde segueix sent-ho, fa el que vol, mangoneja com sempre, amb pressupost o sense, l’aigua com sempre pendent de municipalitzar-se… i ara fent electoralisme a cada cantonada i vorera… Però no sé com explicar-li la concreció de tal “feminització” que crec necessària a la situació municipal de Vidreres.

Em remeto a en David Fernàndez, recordant una entrevista a Vilaweb del 18/10/2014, tot comentant la famosa abraçada amb Mas. Hi diu: “… uns nous paràmetres imprescindibles en el segle XXI: la feminització de la política. Entesa com la capacitat de diàleg, d’escoltar, consensuar, dissentir, acordar. Passar d’una política jeràrquica, autoritària i impositiva a l’horitzontalitat que ha defensat sempre el feminisme, que tots som iguals.”

Aplicat a Vidreres ho entenc així: consensuar no és excloent de dissentir. Es podia dissentir perfectament, sense hipoteca, de les manipulacions i alcaldades. Fins i tot denunciar-les públicament, i votar contra les dites manipulacions al Ple. Inclòs portant el cas a instàncies superiors al municipi. I alhora seguir amb les tasques de govern, i consensuar la manera de tornar a la normalitat… potser acceptant-li la delegació del servei d’aigua, que crec recordar que va oferir.

Pel contrari, dimitir quan es perd la confiança amb l’alcalde, correspon a paràmetres del segle passat, segle masclista. Significa dicotomia, jerarquia: ‘o tu o jo’; ‘o ets tant bo com jo i anem junts o ens fem oposició, jo bo i tu dolent’. No s’admet una dinàmica horitzontal: la dissensió implica oposició, la guerra. Qualsevol altra cosa serà considerat de covards, venuts, tebis, ‘nenes’. Típic del mascle alfa.

Tampoc vull dir que lo femení sigui perfecte i lo masculí no. Tant com lo femení que reivindicava, és necessari lo masculí. Per posar límits. Per discernir amb bisturí entre bé i mal. No tot és relatiu o indiferent. I per jutjar-ho crec que es necessita una meta, més enllà del partit, del nosaltres: el poble.  La pregunta per discernir seria: quan perd més que no guanya el poble?

De fet crec que la gent no implicada del poble ho està jutjant així: ERC il·lusionava quan se’ls veia treballar, però ara s’han convertit en una oposició inútil. Purista i coherent -en paràmetres antics- però fútil i prescindible -en paràmetres nous-. El poble, a les properes eleccions ho sentenciarà definitivament.

Reflexiono tot això en veu alta per si a la campanya electoral encara s’hi és a temps a donar explicacions, revisant i corregint, sense enrocar-se en una guerra que només es veu en un partit estant. (La vella política costa d’enterrat, tufa)