Terra d'escudella

(Exercici reflexiu realitzat a partir de la conferència La cultura digital en l’era global i digital pronunciada per Joan Manuel Tresserras el 5 de novembre del 2013 a l’auditori del Col·legi d’Advocats de Barcelona, on va ser convidat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana)

Cultura, cultures i catalanitat

Per poder donar resposta a la pregunta que encapçala aquest exercici, és important que, en primer lloc, reflexionem sobre els conceptes sobre els quals s’interroga. D’entrada, cal aclarir la noció de cultura, un terme de límits imprecisos que és capaç de designar realitats diferents. Una visió antropològica de la cultura ens portaria a afirmar que aquesta és la capacitat que l’home té d’adaptar-se al medi. Vista així, la cultura seria un sinònim de civilització i ens podríem remuntar fins a les mal anomenades cultures primitives per veure com l’home ha estat capaç de transformar l’entorn a fi que fos habitable. Malgrat que aquesta sigui segurament la primera entrada que trobaríem en moltes enciclopèdies, som conscients que, quan ens referim a la cultura, normalment volem fer al·lusió al patrimoni material i immaterial que acumulen els pobles. Així doncs, la cultura és quelcom de valor i amb un significat especial per a les col·lectivitats humanes.

Modernament, la universitat ha distingit diversos tipus de cultura, que han tingut una evolució particular d’acord amb les característiques que els defineixen. D’una banda, hi hauria l’alta cultura o la cultura elitista, destinada principalment a un públic format i cultivat, que històricament ha coincidit amb les classes socials benestants i il·lustrades. A l’altre extrem, hi trobaríem la cultura popular. És a dir, la cultura del poble, la de les classes menys instruïdes –però no per això menys valuosa–, que inclouria un ampli ventall de manifestacions, des del folklore fins a la literatura de tradició oral. Entre l’una i l’altra –i especialment a partir de la generalització dels mitjans de comunicació de masses–, hi hauria la cultura de masses: la cultura que es genera i es vehicula des dels media amb la voluntat d’arribar al màxim nombre de persones possible. Tot i les reticències que ha provocat en diversos teòrics –especialment en els representants de l’Escola de Frankfurt–, la cultura de masses s’ha convertit en hegemònica. Ja ho anunciava Dwight Macdonald als anys 50: la cultura de masses actua com una pinça i és capaç d’arraconar tant allò que té per sobre –l’alta cultura– com allò que té per sota –la cultura popular.

Si ens plantegem quin és el futur de la cultura catalana, caldrà que tinguem present aquests tres tipus de cultura, que Joan Manuel Tresserras també analitza en la seva conferència. La cultura no és única, sinó que és múltiple i dinàmica. I tant és cultura la poesia de Gabriel Ferrater com la festa del segar i del batre d’Avià o les telenovel·les de TVC. En tot cas, hem de ser conscients que les cultures tindran un recorregut diferent, especialment si es produeixen en entorns mancats d’estructures d’estat, com succeeix en el cas català.

La segona variable que dificulta l’anàlisi del futur de la cultura catalana és el propi concepte de catalanitat. Què és català? Quins productes culturals són catalans? L’audiovisual català és el que es produeix a Catalunya o bé és el que es produeix en català[1]? El fet que Catalunya no disposi d’un estat propi dificulta el reconeixement de la cultura catalana a escala internacional. Si ens emmirallem, per exemple, en el cas de França, observarem que és francès tot allò que es produeix al clos de l’Hexàgon o amb el passaport de la República. En canvi, és francòfon tot allò que es fa en l’idioma del país encara que no disposi de la nacionalitat. Plantejar la catalanitat en uns termes semblants és, ara com ara, força difícil. Per posar un exemple, podem considerar que és catalana la poesia d’Ausiàs Marc si va ser produïda per un valencià a Gandia? Seguint la mateixa lògica, hauríem de considerar catalanes les novel·les de Maruja Torres i de Mathias Énard, redactades en castellà i francès però amb unes claríssimes arrels barcelonines? Certament, aquest és un debat que sobre el qual s’ha discutit moltíssim i mai no s’ha arribat a una conclusió definitiva. Com dèiem, la qüestió de fons és que el reconeixement internacional d’una cultura –a dins i a fora del seu territori– depèn, en gran mesura, del reconeixement polític de què gaudeix.

Sigui com sigui, la cultura catalana existeix i, segurament, la prova que ens ho demostra d’una manera més fefaent és el fet que, en la cultura catalana, ens hi reconeixem i l’oposem a les altres cultures nacionals. Potser la cultura catalana –o les cultures catalanes– no gaudeixen d’estat propi, però és evident que dialoguen de tu a tu amb la resta de cultures del seu entorn, ja siguin la castellana, la francesa o la italiana.  

Cultura, política i creació de productes simbòlics

Delimitada aquesta primera problemàtica, ara cal abordar el binomi que enllaça la cultura amb la política. La vitalitat d’una cultura depèn, en gran mesura, de les polítiques a les quals es troba sotmesa. De vegades, són polítiques explícites, però, en altres ocasions, no ho són. En aquest punt, cal que entenguem el concepte de política d’una manera àmplia. La política és tot allò que afecta la ciutadania d’un territori concret, cosa que comprèn, evidentment, les manifestacions culturals i simbòliques, ja siguin d’alta cultura, cultura popular o cultura de masses.

Totes les cultures, especialment en tant que societats, estan sotmeses a polítiques (ja siguin de la pròpia administració o d’una altra –pensem en la política exterior de les grans potències, per exemple, que afecten l’ecosistema mundial). Fins i tot hem de considerar que l’absència d’una política clara és una política més, que podríem anomenar política d’inacció. A banda, si considerem que la cultura és el tot –la societat en ella mateixa–, totes les polítiques que es fan al si de la societat afectaran directament la cultura que estem analitzant. Per tant, hem de considerar que les polítiques que impacten en la cultura no només són les polítiques culturals, sinó tota l’acció de govern de les administracions. Heus aquí tres exemples:

–          La construcció o l’absència d’infraestructures, com les carreteres i autopistes. Si és més fàcil de desplaçar-se, podrem disposar d’un públic més nombrós en un determinat teatre o cinema municipal. L’èxit de determinats teatres comarcals, com el Kursaal de Manresa i L’Atlàntida de Vic, també està lligat a la millora del nus de comunicacions de la Catalunya Central.

–          Les polítiques ambientals. La preservació d’espais naturals sol anar acompanyada de la creació de centres museístics i d’interpretació, de documentals i d’itineraris turístics que posen en valor el patrimoni local.

–          La inversió social. Cada vegada més, existeixen programes socials, com “Apropa cultura”, que aposten per apropar la cultura a persones en risc d’exclusió social. Durant la temporada 2013-2014, 19.000 persones que es trobaven en aquesta situació van tenir l’oportunitat de participar als espectacles i activitats de 54 equipaments culturals de Catalunya.

Òbviament, el sector de la cultura també gaudeix d’unes polítiques específiques, com la promoció de les indústries culturals o el foment de la cultura tradicional, que principalment s’impulsen des de la Generalitat i els consistoris. No obstant això, és important assenyalar que, en el cas català, tots aquests esforços queden afectats per la política d’estat que es duu a terme des de Madrid, que consisteix a privilegiar el centre i a menystenir la perifèria. La manca d’un estat propi condiciona les inversions a Catalunya en tots els camps, cosa que, com hem vist, té un impacte directe en la cultura. Catalunya està escanyada per l’embut de l’estat: l’enorme potencial del Principat s’estreny en un coll d’ampolla que no li permet assolir el cabal que podria tenir.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar que les polítiques que condicionen i donen forma a la cultura d’un país no només són les polítiques de les administracions –les polítiques públiques–, sinó que també cal valorar les polítiques de les corporacions empresarials. En el context mundial de la globalització, la concentració de poder per part d’aquestes institucions econòmiques, cada cop més puixants, pren una dimensió extraordinària. I és que determinades empreses –com Hewlett-Packard, Microsoft o Nintendo, per citar-ne tres– poden arribar moure quantitats econòmiques infinitament més grans que el pressupost de determinats estats. Quina capacitat d’acció tenen els països de dimensions reduïdes davant del poder de les grans multinacionals? Òbviament, cada cas és diferent i especial, però, massa sovint, el poder econòmic i empresarial té un impacte importantíssim –fins i tot pot arribar a ser desproporcionat– en les cultures locals, de vegades amb més sensibilitat, de vegades amb menys consciència.

Malauradament, Catalunya disposta de poques corporacions empresarials que puguin envigorir la cultura del país. Segurament, l’empresa més important del Principat és “la Caixa”, que sovint ha mantingut una posició ambigua a l’hora de fer ostentació de la seva catalanitat. No obstant això, també és cert que hi ha hagut empreses de mecenes importants, com la família Carulla, que han donat un impuls vital al país en els moments més foscos de la història. Així doncs, la conjugació de la cultura i el capital és un punt decisiu alhora de considerar la viabilitat de les cultures, ja que, en el mode de producció capitalista –que diria Marx– totes les dimensions de la vida tenen una traducció econòmica. Avui dia, fer cultura implica invertir dosis importants de capital, especialment si ens referim als productes culturals fruit de la cultura de masses i de l’alta cultura. Per tant, per la dimensió del seu mercat, les cultures de poca extensió demogràfica tenen menys flexibilitat a l’hora de crear determinats productes culturals. Aquest és un aspecte que cal subratllar, ja que les cultures de gran extensió demogràfica –i amb un poder adquisitiu mitjà o alt– no estan limitades per aquest condicionant. En aquest sentit, la reflexió que Walter Benjamin va fer a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, segons la qual, al segle XX, passem de crear obres d’art úniques a obres que es poden reproduir fins a l’infinit, ens dóna compte de la importància que el capital també té en la cultura, ja que és capaç de modificar la naturalesa única de l’art per tal de convertir un objecte únic –envoltat d’una pàtina sublim– en un producte comercial. Per tant, avui dia més que mai, ens hem de plantejar si la cultura existeix si no es consumeix. Òbviament, la resposta és afirmativa, però la cultura que no és de consum és una part petita respecte al conjunt, cosa que implica que les cultures que no són viables econòmicament –ja sigui per les dimensions del seu mercat, ja sigui per la capacitat adquisitiva dels seus membres– trobaran dificultats de continuïtat importants.

La cultura, amb els vessants econòmic i simbòlic, ha esdevingut un pilar estratègic de les societats contemporànies. És per això que, cada vegada més, les administracions i les empreses culturals duen a terme polítiques conjuntes de promoció publicoprivades. L’Institut Ramon Llull, per exemple, promou la cultura catalana a l’estranger tot finançant la traducció de les obres literàries, programant cicles d’arts visuals i organitzant col·loquis, conferències i fòrums de discussió, entre altres. Quan ens movem en l’àmbit internacional, fortament marcat per les cultures amb una gran capacitat d’expansió econòmica, ens poden assaltar dubtes sobre la capacitat d’influència de la cultura catalana. Afortunadament, en la globalitat del món, no tot són entrebancs, sinó que també hi ha avantatges. Quan un producte cultural és bo –sobretot si se sap encarrilar correctament– té un recorregut molt més llarg. La globalitat del mercat implica un públic potencial més alt de manera que la seva capacitat d’influència és més gran. En aquest sentit, un bon exemple són les novel·les de Jaume Cabré, que han ocupat els primers llocs de les llistes de vendes de països com Alemanya i França. Gràcies a la capacitat expansiva dels mercats, les novel·les de Cabré tenen un públic que depassa llargament els 10 milions de parlants que té la llengua catalana.

Cultura i nació catalanes: el plebiscit de cada dia

Però, com dèiem unes ratlles més amunt, la cultura és un tot difícil de delimitar. Per cultura, no només hem de pensar en els productes culturals i en els nivells de cultura, sinó que hi ha una altra accepció, que és la que uneix cultura i nació. Sovint, quan parlem de la cultura catalana, ens referim a la nació catalana. Segurament, el cas català –per la manca d’un estat propi– és un exemple paradigmàtic d’aquesta vinculació. I doncs, què és la cultura catalana, sinó la nació catalana? Catalunya és una comunitat cultural nacionalment diferenciada i, com molt bé assenyala Tresserras[2], allò que la fa singular és el caràcter electiu que té. Tot i que, en el procés de socialització dels infants, la cultura catalana –o la visió catalanocèntrica del món– és present en moltes famílies del Principat, mai no deixa de ser, per la manca de capacitat coercitiva, una cultura opcional. No obstant això, hi ha una característica de la nació/cultura catalana, que Jaume Vicens Vives va formular lúcidament a l’assaig Notícia de Catalunya, força particular: la voluntat de ser. Segurament, aquesta és una de les fortaleses més grans que tenim els catalans, la nostra magnífica tossuderia de voler romandre tal com som, cosa que entroncaria amb la concepció germànica de la nació –especialment amb el pensament de Herder– i, al mateix temps, amb pinzellades del pensament d’Ernest Renan. I és que, si la nació és un plebiscit de cada dia, no hi ha cap altra cultura més plebiscitària que aquella a la qual ens adscrivim de forma voluntària i malgrat les traves.

En l’accepció de nació, la cultura catalana sembla que té la continuïtat garantida, ja que difícilment s’eliminarà la manera catalana de veure el món. A banda d’una llengua pròpia, Catalunya compta amb uns costums propis, amb un dret civil singular i amb una cultura popular fortament arrelada. A més a més, seguint la categorització de Manuel Castells, la cultura catalana passa per ser una identitat de futur. Més que en cap cas, la identitat catalana és una identitat-projecte, entenent per aquesta “la identitat que s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials. I encara que sempre sigui amb aquests materials, hi ha un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (Castells, 2005: 17). Per tant, la cultura catalana –o la identitat catalana–  és un projecte perfectament vital, que existirà mentre hi hagi persones que vulguin que existeixi.

Conclusió: residuals o influents?

No creiem equivocar-nos gaire si encetem la conclusió foragitant el to apocalíptic amb què solen concloure molts assajos periodístics. Massa sovint, els catalans ens preocupem per la salut de la nostra cultura, del nostre idioma i dels nostres costums. No és que no haguem de ser conscients de la nostra situació, sinó que simplement hem d’entendre que el futur de la cultura catalana és el mateix que el de la resta de cultures del món. Hem viscut èpoques d’esplendor –especialment a l’edat mitjana–, però també èpoques de retrocés –sobretot a l’edat moderna. Ara bé, hi ha algú que cregui que les cultures són realment eternes i immortals? És possible que, en el context postmodern i a causa de la globalització, la cultura catalana tingui una esperança de vida més curta. Tanmateix, l’homogeneïtzació de la civilització humana és un procés irreversible i és per això que, tard o d’hora, hi haurà una única cultura global amb múltiples cultures locals. No ens hem d’espantar. De moment, cal que ens centrem en el present i fer com apuntava Voltaire al Càndid: hem de cultivar el nostre jardí, l’única parcel·la que controlem i en la qual ens podem sentir feliços. Si, tard o d’hora, esdevenim substrat o superstrat, no haurem deixat el mosaic de les cultures sense haver deixat rastre.