estirant del fil...

De sobte, de cop, un nou carrer porta a la vella memòria. A una memòria que transporta al sud. El sud d’una memòria adolorida que du a les mans d’un obrer. D’un obrer de Sallent que fixa els cargols de la memòria en un carrer del mig del món. Carrer del mig món on s’ha decidit, col·lectivament i per iniciativa de la CUP, que no triomfi l’oblit. I on no triomfa l’oblit gràcies a l’escala comunitària d’una memòria per on s’enfila un obrer de Sallent. Un obrer de Sallent, des de l’escala d’una memòria palplantada enmig d’un carrer del mig del món, que pujant ferm els esglaons anuncia que ja no hi ha lloc ni temps ni espai per als errors i els horrors de l’oblit. De l’oblit que s’ha esfumat de cop del carrer Guillem Agulló. Cantonada memòria.

Sallent. 23 de març de 2011. Divuit anys sense Guillem. Quan amb cura de
memòria, un obrer del món, des dels carrerons de l’enyor i el laberint
dels records, empra el tornavís de la memòria per collar l’amnèsia.
I apujat en l’escala del futur que anuncia els temps que vindran, uneix
Burjassot i Sallent un cop més. I la memòria i el present i l’ahir i el
demà i els que no hi són i segueixen sent-hi. A la seva manera, tossuts
i alçats, des del carrer Guillem Agulló. Cantonada memòria.

La
cantonada on la memòria placa l’oblit, amb Feliu Ventura esclarint
–contra el vent– perquè la vida d’un no cap en la vida d’un, sinó en la
de molts. La vida de molts reteixida de cop en un carrer del món que
porta per nom Guillem Agulló. I que llinda –cantonada memòria de nou–
amb un poliesportiu públic que, per suport popular, porta el nom
d’Agustín Rueda. Guillem Agulló, doncs, cantonada Agustín Rueda:
en la roda de la memòria antifeixista que lluita als carrers del mig del
món de Sallent. On les mans d’un obrer treballen contra l’oblit, mentre
un dia qualsevol un fill astorat pregunta al seu pare que si Déu no va
fer el món, qui carai el va fer. I el pare, Josep Verdura, respon sever
–Galeano dixit– des de la nit dels temps i el moll de l’os de la
República que els van robar: “Ximple, el món el vam fer nosaltres, els
obrers”. Qui, si no?

I un avi. I un pare. I un fill. I els néts que vindran, també. I un obrer anònim que refà el món d’ahir. I
una escala del demà que fa el salt a l’oblit. I unes mans. I un
tornavís. I un poble. I un nom. I un món. I Guillem Agulló enmig del
carrer, de nou. Amb totes nosaltres, que som allò que enyorem. Sempre
des del mig del carrer. Del carrer Guillem Agulló. Cantonada memòria.

[Més que mil | Quaderns d’Illacrua | Directa 223]