estirant del fil...

Com a dada, obrim amb dues dades, reburxades i reunificades de la lectura amb lupa de la premsa econòmica. Blanc i en ampolla és llet, diu la dita. Mala llet, matisa la realitat. En el tercer any de la crisi, cinc bancs, 34 empreses espanyoles i la borsa han acumulat 86.228 milions d’euros en beneficis. Segona dada: que només amb el 17,39% d’aquests principals guanys bancaris, empresarials i borsaris registrats el 2010 n’hi hauria més que prou per revertir la retallada antisocial, aprovada el maig, prevista per 2010-2011: 15.000 milions. Dels 50.000 milions que es retallaran d’ací a 2013. Qui paga la crisi? I qui se n’en riu d’ella a la nostra cara?

Com si les noticies, dispersament fragmentades, no ens deixessin veure un bosc tafurer de frau i estafes: que ‘ells’, per dir-ho en termes de Joan Fuster, van guanyar l’any passat 236 milions d’euros cada dia. 10 milions l’hora, 166.000 euros al minut; 2800 euros per segon: la caixa enregistradora de qui treu profit de la crisi a cada mil·lèssima. Parafrasejant Martin Fierro: la crisi és com un punyal, no fereix qui l’empunya. Potser per això, forçant els límits que separen informació i opinió, recorrem al diccionari i a la GEC per definir com valorm tot plegat. Robatori: “apoderament d’una cosa moble realitzatamb ànim de lucre i violentant o intimidant les persones o forçant les coses”. Que exacte que són, a voltes, les paraules. 

Ara bé… per visibilitzar que si n’hi ha, d’alternatives, que el frau bancari-hipotecari no és pas cap fatalitat, recorrem a la revolució islandesa. Aquesta silenciada i amagada revolta civil antibancària, arrancada el 2008, que està fent possible que, allà, la crisi dels bancs no la pagui el personal. Ara fa un any d’un referèndum on el 93% de la població va dir, categòricament, que la crisi se la paguin ells i la voluntat popular va rebutjar rescatar amb recursos públics un deute bancari privat, nascut de la bombolla financera. Per això citem, amb justícia, les paraules de l’escriptor madrileny Isaac Rosa: “Després de dir-nos tant que no som Grècia ni Irlanda, a un li entren ganes de ser Islàndia una estoneta”. On aviat els banquers s’asseuran a la banqueta judicial dels acusats. Que és el seu lloc en una història on la por -la por a la crisi– hauria de començar a canviar de bàndol…