Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
Avui potser tocaria parlar de Vila-Seca, però no ho farem. Ha estat un cap de setmana d’aquells en que la música al final no t’entra per les orelles, sinó que te’n surt. Molt productiu i intens. Però si en voleu cinc cèncims, Rockviu n’ha fet dues remeses fotogràfiques i una crònica (la primera, la segona) tan dignes que no cal afegir-hi res.
Avui no parlem de Dry Town perquè tenim una tasca important.
Avui re-emprenem la secció d’indispensables que vam començar fa un parell de setmanes amb The Rolling Stones (si no saps de què parlem, llegeix aquí). I es que entre ponts, setmanes santes i feines menys santificades, no hem donat a l’abast i hem aturat les màquines d’imprescindibles. Aquest intent d’educar musicalment els poc moderns. El segon indispensable que el mestre Ferran Amado ha considerat mereixedor d’aquest espai és Bob Dylan.
Avui Bob Dylan és indispensable. I avui la balança es decanta pel disc Highway 61 revisited (editat originalment l’any 65 però reeditat al 2003 per Sony). Segueixes llegint?
[Sí, ell, la guitarra i l’harmònica. La resposta… en el vent. Les versions… arreu i per a tots els gustos. Qui no ha escoltat algun cop Els miralls de Dylan?]
[Aprofitem l’avinentesa per anunciar que durant els darrers dies, aquest bloc ha sobrepassat les 40.000 visites! Qui ho hauria de dir…]
Arriba el torn de l’americà nascut l’any 41. Primer descobriment; en realitat es diu Robert Allen Zimmerman. Segon descobriment; ha estat proposat per guanyar el Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions.
El mèrit del senyor Dylan passa per arreglar les lletres –rockeres o en d’altres ritmes–; i posar-los una mica de poesia –o literatura–. El 61 edita el seu primer disc i, des d’aleshores, ha fet moltíssimes cançons que no han deixat de sonar. No ens oblidem de mèrits sonors com “Knocking on Heaven’s door” o “Forever young” –d’aquelles que ‘jo no volia, però me la sabia’–. Highway 61 revisited és un disc que engega amb la mítica “Like a Rolling Stone” per continuar amb d’altres mites. Bob Dylan és un dels grans.
[aquí veureu com Rockviu l’ha caçat en alguna de les seves visites a Catalunya]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs fa un grapat d’anys de tot això, però resulta que som el 2009 i Dylan segueix al peu del canó. Per cert, el disc que acava de treure està francament bé.
Bona feina amb el bloc !!