En Ferran Amado està a punt de degollar als poc-moderns. Ell és l’encoratjador home-bíblia que ja fa mesos va prestar-nos un grapat de discos imprescindibles per anar citant a la nostra humil secció. Però resulta que entre naps i cols –discos i mp3– els discos segueixen sense ser citats, i en Ferran enyora la seva
Tan simple com escriure “Hallelujah” a l’Spotify i escoltar i re-escoltar la perla sense aconseguir l’esgotament esperat. Només podem obrir l’armari, remenar entre la roba d’hivern i posar-nos el barret. Tot sigui perquè després ens el poguem treure, abaixem el cap amb humilitat i seguim escoltant. Els tòpics, els clàssics, els temes.[21 de setembre del
Reprenem el curs, i entre la llista de bons propòsits (aquells que es fan per quedar bé amb un mateix al cap d’any i a l’inici del cicle escolar), hi ha la recuperació d’aquella categoria de músics (discos, cançons o llambregades vocals) imprescindibles. Es tracta d’un grapat de discos que el mestre Ferran Amado ens
Fa setmanes (fins hi tot mesos) que l’entrada està comprada. L’Spotify el fa sonar i resonar. El dia 21 de setembre serem al Sant Jordi per sentir-lo (perquè des d’allà dalt a les altures, dubto que poguem veure’l gaire). Arribarà just després d’actuar a Bilbao, i just abans de fer-ho als Estats Units, mentres promociona
Es veu que ha arribat el so de la primavera. Cadascú l’entèn com vol –uns amb ulleres de pasta i d’altres amb vestits florejats–. Pels poc-moderns, demà el so de la primavera el protagonitzarà una sola persona i un grapat de cançons (i suposo que amb una aglomeració brutal de gent). Quan la religió poc-moderna
The best of David Bowie 1969/1974 (EMI, 1997) recull una vintena de cançons [imprescindibles] que comencen amb la contundència de “The Jean Genie” per continuar amb mites com “Starman”, “Ziggy stardust” o “Life on Mars?”. El mestre (Ferran Amado) parla del duc blanc amb la boca ben grossa, el famós home camaleó que ha fet
Avui potser tocaria parlar de Vila-Seca, però no ho farem. Ha estat un cap de setmana d’aquells en que la música al final no t’entra per les orelles, sinó que te’n surt. Molt productiu i intens. Però si en voleu cinc cèncims, Rockviu n’ha fet dues remeses fotogràfiques i una crònica (la primera, la segona)
Sí, avui engeguem una nova secció. Una secció imprescindible. No us enganyarem; no l’anomenem imprescindible perquè no pogueu sobreviure sense llegir-la, desenganyem-nos. Però és imprescindible, perquè està protagonitzada per música imprescindible (quina frase tan sobrada, no?).Però estigueu tranquils; com que la generació poc-moderna no té prou criteri per discernir què és i què no és