A tall d'invocació

Vaig seguir, amb curiositat, la peripècia de Vicki Sherpa, contada a Una maestra en Katmandú, (2003). El meu interés pel Tibet i pel budisme, fou el culpable. També he seguit amb interés altres iniciatives, com ara la d’una l’escola infantil a Birmània, de la qual  ens informa Roser Giner al seu bloc:  Chào ông Viêt Nam 
    Tot açò m’ha fet anar corrents a veure Katmandú, un espejo del cielo d’Iciar Bollaín, inspirada en l’experiència de Vicki Sherpa. I sí, un percentatge important del que ocorre al film forma part del relat de Vicki. Ara bé, la protagonista, interpretada per l’actriu Verónica Echegui, no m’ha traslladat cap missatge transcendent. (n’hi ha més)

M’ha semblat que era una histèrica eurocèntrica que anava a redimir el món nepalí. I es trobava amb obstacles molt forts, des de la corrupció, fins a creences ancestrals, tot passant per les dificultats econòmiques…
    Com a document pot ser interessant: hi ha informació de la realitat, nua i crua, de països com Nepal, un dels més pobres del món. I amb un sistema polític corrupte, on els xiquets sofreixen un explotació brutal i poden acabar en un bordell. Tot això és conegut, el que demanem a una pel·lícula és que ens òbriga els ulls sobre aspectes desconeguts, eixides personals creatives, aprenentatges… O que ens commoga amb la manera de presentar-nos les realitats dramàtiques… Per a mi la pel·lícula d’Iciar Bollaín ho desaprofita, tot i tenir molt elements per a reeixir-hi.