Emigdi Subirats i Sebastià

La Franja de ponent és el territori amb més nivell de catalanoparlants de tots els Països Catalans. Malgrat que el català mai no ha estat oficial a la comunitat autònoma d’Aragó, per motius ideològics i de franca xenofòbia cultural, la llengua catalana és ben viva arreu d’aquesta estreta franja que baixa dels Pirineus per enllaçar amb el Maestrat. A la població se li ha amagat per decret la llengua que parla, se li ha dit que parla xapurriat, xapurreau i altres designacions minoritzadores, les quals vénen a ser sinònimes d’allò que a l’estat francès s’anomena patois. 
La fidelitat a una llengua no recau en l’oficialitat sinó en els seus parlants. I les poblacions de les comarques del Matarranya, la Llitera, el Baix Cinca i la Baixa Ribagorça han demostrat una fidelitat gran a la llengua de la terra, malgrat entrebancs polítics i discriminacions històriques. A més, podem parlar d’una literatura molt viva, cada cop amb més escriptors que conreen el català habitualment i a un gran nivell. La catalanitat està arrelada a partir de la parla arreu, amb la qual cosa malgrat l’escolarització en espanyol bona part dels escriptors opten per la llengua que han aprés en el primer bagit. 
Camí de Sirga, del gran Jesús Moncada, fill de Mequinensa, és tot un clàssic de la literatura catalana. Totes les terminologies que es pugui inventar un govern retrògrad aragonès no poden amagar que els fills i les filles de la Franja de ponent fan literatura de nivell en català i poden esdevenir clàssic. O és que Moncada parlava i escrivia en lapao? Un altre gran escriptor, Desideri Lombarte, de Pena-roja de Tastavins, va escriure centenars de poesies per honorar la terra que l’havia vist néixer i la parla d’aquesta terra. Va ser un gran recuperador de mots, de legendes, amb  una capacitat descriptiva molt gran i amb una poètica que retrata una terra eixuta i de parla catalana. 
Avui dia el nombre d’escriptors que conrea el català és molt gran, alguns d’ells amb gran èxit: Carles Terès, Mercè Ibarz, Héctor Moret, Lluís Rajadell, Juli Micolau, etc. El filòleg Artur Quintana, resident a La Codonyera, és tota una institució quant als estudis lingüístics i literaris de la Franja de Ponent.
Vaig descobrir la literatura de la Franja a partir de la lectura de L’home de frança, de JA Chauvell, actual alcalde d’Alcampell, primer municipi que ha demostrat la seua contrarietat a l’aberració lingüística que proposen el govern del PP i del PRA. He llegit moltes pàgines, he comprès els seus anhels, he gaudit del seu bon savoir faire literari. Cap d’ells conrea el lapao, malgrat oficialismes estèrils. La llengua no s’imposa, es neix amb ella, forma part de la nostra intimitat cultural. 
Aquests senyors que volen liquidar el català no poden liquidar l’ànima de la població. Faran el ridícul més gran culturalment parlant dels que es fan i es desfan, però literalment la gent continuarà parlant el català i els escriptors continuaran usant la llengua de Moncada, de Torrent, de Beszonoff, de Porcel, de Vergés i de Garia… el català.
Els versos del cantautor de la Codonyera Tomàs Bosque, de l’escola del gran Labordeta, retraten qui som:Lluït i blanc és lo meu idioma,/ fet de mújsica i combats,/ en centúries passades de paraules./ De lluny ens ve la veu a gola/ i anomenem les plantes i animals/ en encertades lletres heretades./ Escriure, no escrivim encara prou:/ ens van furtar les plomes fa vuit segles./ Diuen els que no ho sabent tot/ i els que hi saben ben poc,/ que esta llengua és basta./ Oh! per favor, savis de cagalló,/ opineu si voleu,/ arremangueu-tos i descobrirem vostres misèries./ Vols dir, amic cantor,/ que el vostre Chapurreau de l’Aragó,/ és clara llengua, és català del bo?/ Així mateix, respectable senyor,/ veniu només al Guadalop,/ i els camperols d’allí,/ sens cap esforç,/ us donaran una lliçó.
Esperem que no haguem de repetir el famós crit de Labordeta al congrés de diputats davant de tanta intolerància: A la mierda!