Emigdi Subirats i Sebastià

I
Tonades de sons afinats
reomplen les teles del meu cos,
penetrenfins al fons
del meu enteniment.
Miro les alçades altes
els estels i les pedres blanques
que volen molt ràpid.
Diverses llunes ocupen
els indrets de les nostàlgies
meues i d’altres,
ara amb essències perfumades.

II
De matinet desperten
unes plantes ben estranyes,
els roures s’afebleixen
amb imatges de brases
blaves.

Seran les nits menys perilloses,
els dies ara descansen,
damunt les herbes blanques
conviuen les onades.
Els dilluns seran per sempre més
dissabtes.

III
Exulten els aires entre roures super
forts i amb cabal de fulles verdinoses
omplen un roquer d’un poble xicotet,
que rep aigua d’arreu i beu bon vi.

Fresques són les peres i les cols,
creixen amb salut i lluny del món,
reben la llum d’abril i el vent tothora,
vesteixen el seu camp amb  ambició.

En èpoques de rosades, la blancor,
rosega les entranyes de la terra,
la vall que encisa la muntanya
una mar propera que ens abraça.

Sento els colors, les imatges que recobren
un ideal plaer de prats ben verds,
allunyats de coses corrossives,
ben prop del seu inici natural.

IV
Uso un llenguatge per escriure un poema,
redacto diferents històries de ficció,
uso paraules fortes per parlar de realitat,
ixen els millors versos per amor.

Les muntanyes són l’ànima de la poesia
i els estels m’exalten l’ànim per escriure,
els rius són la font de tota vida,
les arrels d’on broten  arbres sans.

De la taula dels menjars ixen els móns
que canten envers noves dimensions,
Sóc content de narrar fàbules belles
 car amb força tot s’aconsegueix.

Endavant amb les inquietuds sinceres
que trenquen cadenes de malenconia,
cal avançar en el nostre dia a dia,

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!