1-O: on som i cap a on anem

Dimecres vam rebre un cop dur, potser fins i tot desconcertant, de la justícia espanyola. Càrrecs polítics detinguts, membres de la Sindicatura Electoral amb multes estratoesfèriques i un seguit de mesures que només podrem afrontar si declarem la independència i deixem de dependre de la justícia espanyola. Ara ja és una qüestió de supervivència. I aconseguir la independència passa per fer un referèndum que el legitimi. Arribar-hi no serà fàcil i implicarà unitat d’acció a tres nivells.

En primer lloc, acció política. El Govern és l’encarregat d’organitzar el referèndum i per tant el responsable d’assegurar-se que tota la logística està preparada. En l’entrevista del 13-S a TV3, Puigdemont deia “ho hem previst tot” amb una tranquil·litat sorprenent. Després que al 20-S la Guàrdia Civil entrés a la impremta de Bigues i Riells i s’emportés 10 milions de paperetes Junqueras deia que s’havien “alterat els condicions del joc”. Però el dia següent el govern feia oficials els punts de votació i deia que el referèndum tirava endavant, com no podia ser d’altra manera. Queda una setmana per veure si en efecte als col·legis hi ha urnes, paperetes i tot el necessari per dur a terme la votació.

En segon lloc, cal acció popular. Resistència als carrers, com va passar al 20-S. La gentada que hi havia al Departament d’Economia va fer que els primers guàrdies civils (de paisà) no poguessin sortir fins a les 3 de la matinada i els últims fins a les 7 (gràcies a que l’ANC i Òmnium van desconvocar la mobilització a les 12 i el Mossos, amb menys resistència, van fer un cordó per deixar-los sortir). La gent mobilitzada té molt de poder. I aquesta és una lliçó que cal aplicar als pròxims dies. L’1-O tothom ha d’estar davant del seu col·legi electoral per evitar que vingui la Guàrdia Civil i s’endugui les urnes. Cal fer murs humans per impedir-los el pas. Si no, no dubteu que ho faran.

I en tercer lloc, cal acció policial (o no-acció). Tenir els Mossos al servei del Departament d’Interior. Si els guàrdies civils van sortir del Departament d’Economia va ser perquè els Mossos els van ajudar. Però això no pot tornar a passar l’1-O. Els Mossos no poden ajudar els guàrdies civils a sortir dels col·legis amb les urnes electorals. Per què aleshores el 20-S sí que ho van fer? És possible que per arribar a l’1-O amb el control del carrer. El desplaçament d’efectius de la Guàrdia Civil i el Cos de Policia Nacional no fa més que evidenciar les ganes que hi ha que siguin aquestes unitats qui prenguin el control dels carrers, competència fins ara dels Mossos d’Esquadra. Per això aquest cos ha d’anar molt en compte a no donar cap motiu que pugui justificar-ho. Això és només una hipòtesi, però la manera com els Mossos va fer el desallotjament va en aquesta línia, ja que les càrregues certament haurien pogut ser molt més contundents.

Fins aquí el que ha de fer Catalunya per arribar a l’1-O. Ara bé, què farà el govern de l’Estat perquè no hi arribem? Ja ho va dir Rajoy en la comparaixença del 20-S: seguir amb el setge fins que la Generalitat hi renunciï. I aquests ja han dit que no hi renunciaran. I a més, fan accions que van en aquesta línia. Primer, la difusió dels punts de votació oficials. Segon, la paga dels sous dels funcionaris, quan Montoro havia dit que els comptes de la Generalitat estaven intervinguts i que serien ells qui pagarien als funcionaris. Per tant, l’escalada de repressió no farà més que augmentar. Estiguem preparats, ben preparats.

PD: aquests dies s’han vist alguns senyals força interessants. Per exemple, quan la policia nacional va intentar escorcollar la seu de la CUP, membres d’altres partits, alguns tan allunyats ideològicament com Xavier Trias (PdeCAT), s’hi van acostar per donar-los suport. Una acció semblant a la de Toni Castellà (Demòcrates), que va estar resistint les càrregues policials amb els manifestants a les portes del Departament d’Economia fins a altes hores de la matinada. Una unitat d’acció entre totes les forces implicades pel referèndum que també es va notar en les declaracions de Junqueras a TV3 o de Cuixart davant del TSJC, quan van fer servir la frase “sols el poble salva el poble”, una expressió molt més present en els entorns de l’esquerra independentista que no pas en els seus. De fet, les consignes que s’han cantat en les concentracions d’aquests dies tenen una retòrica molt més propera a aquest sector (“fora les forces d’ocupació!”, “visca visca visca, visca Terra Lliure!” o “els carrers seran sempre nostres!”) que no pas a les diades de l’11-S, en què el més habitual és sentir gairebé de manera exclusiva el clàssic “i-inde-independència”. Que es creïn aquestes sinergies és una bona notícia perquè fa prendre consciència al poble de Catalunya que en aquest moments hem d’estar junts per lluitar davant d’un enemic molt més poderós.

Proposta de Lliga Nacional Catalana

S’ha parlat molt sobre on jugaria el Barça en una Catalunya independent, però s’ha parlat molt poc sobre un altre fet que probablement és com a mínim igual d’important: com seria la futura lliga catalana. Una estructura d’estat tan vital com la resta. Quants equips la formarien? Quants tindrien dret a jugar la Champions?

Una lliga de divuit o vint equips a dues voltes només està a disposició dels països més potents del continent. Altres països, de nivell competitiu més baix, tenen deu o dotze equips a la màxima competició i s’enfronten entre ells tres o quatre vegades. És el cas de Suïssa, Àustria o Dinamarca, països que estan situats entre el número 11 i 22 del rànquing que elabora la UEFA, en el qual cadascuna de les 54 lligues que es juguen a Europa té una puntuació. El terme mig serien països com Holanda (9a del rànquing) o Bèlgica (10a), que disposen de 18 i 16 equips respectivament i que juguen a dues voltes amb un playoff un cop s’ha acabat la lliga regular.

A mitjà termini, la lliga catalana hauria d’aspirar a moure’s a prop d’aquests països. Els sis primers, Espanya, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Portugal i França, són gegants inabastables i Rússia i Ucraïna (7a i 8a del rànquing) tenen fortunes petrolieres darrere que fan que durant els últims anys hagin pujat notablement el seu nivell. Però al voltant del desè lloc, a part d’Holanda i Bèlgica, hi trobem països de llarga tradició futbolística, com Turquia (12a) o Grècia (13a), entre els quals Catalunya no hauria de desentonar. Per això, una lliga de setze equips a dues voltes podria ser un bon model (encara que els primers anys es pogués començar jugant amb 12 o 14 i s’hi transferís progressivament).

El Barça sembla força clar que jugaria fora i l’Espanyol hauria d’estudiar-ho en detall, tot i que a llarg termini la seva inclusió seria molt positiva i s’hauria de mirar de trobar els mitjans per aconseguir-la (una situació similar a la del Celtic a Escòcia). Amb aquest interrogant, els equips que serien fundadors de la lliga catalana podrien incloure els tres que actualment militen a 2aA (Girona, Llagostera i Nàstic) i els de 2a B (Sabadell, Barça B, Reus, Lleida, Espanyol B, Hospitalet, Olot, Badalona, Cornellà i Pobla de Mafumet).

Amb els equips citats la xifra estaria entre tretze i catorze, però Barça B, Espanyol B i Pobla de Mafumet, per la seva condició de filials, són casos que s’haurien d’estudiar a part. No hi ha dubte que a nivell esportiu no són un obstacle, però a nivell d’afició i per tant de rendiment econòmic estan per sota de la resta. El Barça B podria seguir jugant a la lliga espanyola (o on vagi el Barça), l’Espanyol B si el seu primer equip es queda podria alimentar-lo de jugadors des de la segona divisió catalana i la Pobla hauria de veure si li convé continuar lligada al Nàstic o vol emprendre l’aventura de caminar tota sola.

Si hi haguessin aquestes baixes o es volgués ampliar el nombre d’equips, alguns dels que actualment militen a 3a podrien fer el salt. Caldria veure si s’ha de tenir en compte els mèrits aconseguits estrictament en l’última temporada (aleshores el Prat, el Sant Andreu, l’Ascó i l’Europa serien candidats) o si es dóna l’oportunitat a algun dels històrics (Figueres, Terrassa, Palamós o Gramanet, que actualment travessa un mal moment econòmic). O una combinació de totes dues coses.

La segona divisió podria tenir també setze equips, la base de la qual seria l’actual competició de 3a divisió (vint equips). S’haurien de restar els que passessin a jugar la nova primera divisió i potser incloure-hi l’Espanyol B o la Pobla de Mafumet. La nova tercera divisió es podria fer a imatge de la Primera Catalana actual (dos grups), que ja depèn de la Federació Catalana de Futbol. I, després de la reestructuració del futbol amateur que es va fer fa dues temporades (de Primera a Quarta Catalana), no sembla que hi hagi d’haver gaire cosa a tocar en aquestes categories. Tampoc en el futbol de base, que depèn pràcticament tot de la Federació Catalana (excepte la Divisió d’Honor).

Un dels atractius que sens dubte tindria una nova lliga catalana és la possibilitat de disputar competicions europees. Com tot, aquest accés hauria d’estar precedit d’una negociació amb la UEFA per regular el nombre d’equips que anirien a la Champions League i a la Europa League (i en quina fase prèvia entrarien). A partir del lloc 16 del rànquing UEFA (i fins al 54) tots els països tenen dret a una plaça de Champions i tres d’Europa League (amb les comptades excepcions de Liechtenstein, Andorra, Gibraltar i San Marino, per motius obvis), de manera que no hi ha motiu per pensar que Catalunya hauria de ser menys. Si, amb el temps, la lliga catalana s’aconseguís situar entre la 7a i la 15a, aleshores el nombre de places per a la Lliga de Campions s’incrementaria a dues. Això no vol dir que aquests equips arribessin a disputar competicions europees, sinó que entrarien a la fase prèvia que dóna la possibilitat, si se superen una, dues o tres eliminatòries, depenent del cas, de participar en la competició corresponent.

Un nou país també podria servir per posar punt final a la incomoditat que fins ara ha suposat la Copa Catalunya, una competició sense premi que ningú volia guanyar. Si el campió disposés d’una plaça per a la prèvia de l’Europa League, per exemple, l’interès per aconseguir la victòria creixeria notablement. A més, també es podrien prendre altres mesures per fer la copa més atractiva. Una podria ser adoptar el model anglès, en què tots els equips competeixen contra tots a partit únic al camp del més feble. Això faria que un equip de la penúltima categoria es pogués enfrontar a un de primera en el seu dia de glòria i desapareixerien els dobles partits en eliminatòries en què la diferència entre els equips fa innecessària una tornada. A més, tal com es fa en bàsquet (on és un títol importantíssim) o es feia en futbol fa una bona colla d’anys, es podria pensar de concentrar en un tram de la temporada (inici o final), aprofitant que una lliga de setze equips a part d’oxigenar més el calendari podria donar moments com aquests.

Malgrat que la base d’aquesta nova lliga fossin els equips catalans que actualment militen a la 2a B espanyola, és probable que el nivell d’aquests equips incrementés i per tant també el de la lliga catalana en conjunt. La possibilitat de jugar a Europa podria portar més jugadors estrangers dels que hi ha actualment i la professionalització d’uns equips que ara són semiprofessionals seria un pas important a assolir. Això dependria d’un augment d’ingressos que va lligat a l’interès que desperti la lliga entre els aficionats, de manera que és una mica un peix que es mossega la cua. Però probablement els ingressos de televisió que puguin tenir els clubs, encara que les audiències no siguin espectaculars, seran majors als que tenen actualment i en conseqüència les entrades als estadis també haurien de créixer. Aprofitant que el país és petit es podrien potenciar els desplaçaments i crear un bon ambient de futbol, imitant una mica el model alemany: preus baixos i estadis plens.

Per descomptat, això és només una primera aproximació a com podria ser el futbol d’elit en una Catalunya independent. Segur que molta gent té idees al respecte que podrien millorar el que s’ha proposat en aquestes línies, de manera que com que el nou país ha de ser de tots és una bona idea que l’anem construint entre tots. També podem convertir el futbol en alguna cosa més que una màquina immensa de fer diners.

*Article publicat originalment al blog de Sobirania i Justícia.

Gil Matamala: “A Otegi el condemnen per buscar la pau”

Ahir al CIEMEN es va donar el tret de sortida a la campanya Free Arnaldo Otegi. Va comptar amb la presència de la seva dona i del seu fill, que, al final de l’acte, tot i advertir que “el do de la paraula no és hereditari”, va mostrar el seu agraïment en nom de la família. El jurista Gil Matamala l’havia precedit amb una intervenció senzilla però aclaridora en què va afirmar que Otegi no està empresonat pel que ha fet, sinó pel que és: un actor destacadíssim dins del nacionalisme basc. I una peça clau d’un procés de pau cada cop més consolidat, ja que va participar activament en les cimeres que van conduir, l’octubre del 2011, a l’alto al foc permanent d’ETA.

El cas d’Otegi, la sentència del qual (144 pàgines) en cap moment fa referència a cap acte armat en què ell hagi participat, a cap acte de violència on estigui implicat, etc., no és un cas aïllat. Com bé recorda August Gil, aquesta tendència neix del mediàtic jutge Baltasar Garzón, que al 2007 decideix que tot allò que tingui relació amb ETA és susceptible de ser ETA. Tant se val si el que comparteixen és l’objectiu o el mitjà. I, elevant aquesta hipòtesi a veritat absoluta, no cal fer connexions de manera explícita entre aquests dos graus de lluita per tancar a la presó qualsevol militant d’una organització abertzale. És la màxima coneguda com a Doctrina Garzón: criminalitza tota una opció política (molt notòria, a més, dins de la societat basca). I el que hauria de ser una definició perfecta de “pres polític”.otegi ciemen

Otegi és només la cara visible de centenars de presos que, a més de viure tancats i en molts casos en presons molt llunyanes a casa seva, mai han tocat una arma de foc ni han tingut una conversa amb algú d’ETA. Simplement han anat a una manifestació, a un herri harresia, s’han penjat una ikurriña a l’esquena, han fet una pintada a favor de l’acostament, s’han presentat a les eleccions per Bildu o hi ha algun motiu que fa que se’ls relacioni amb el nacionalisme basc. Aquesta és la realitat que avui en dia, després de gairebé quatre anys de la fi de la violència (per part d’ETA), impera a Euskal Herria. I amb cada detenció, amb cada acte de repressió, l’estat espanyol sap que genera frustració i odi. Un odi que voldrien que es canalitzés de manera que poguessin tornar a tenir un enemic públic, contra el qual l’emparés l’opinió pública (valgui la redundància), i li permetés no haver de pensar en com justificar una política de repressió contra el poble basc que sembla que li sigui innata.

Mas, el PP, ETA i la CUP

El conflicte basc tenia (i té) dos actors bàsics: ETA i el PP (o el govern espanyol de torn). Uns busquen la independència, mentre que els altres deien que buscaven acabar amb la violència però en realitat el que volen és acabar amb ETA. Òbviament, davant de posicions tan allunyades només s’albira una negociació llarga i complicada. Si, a més, una de les condicions per obrir diàleg és la culminació de l’objectiu d’una de les parts (la fi de la violència), els acords són ciència-ficció. Caldria que el PP veiés que li correspon fer un gest proporcional al que per cert ja ha fet ETA. Però tot i així es mostren intransigents.

El cas català té diversos actors. Mas és actualment el més destacat, però tradicionalment ha estat allunyat dels sectors més independentistes de la societat catalana (utilitzaré les sigles de la CUP per referir-m’hi, tot i que és evident que aquest grup és molt més ampli). Durant anys Mas ha fet un discurs clarament no independentista i per tant era evident que els que sí que ho eren no poguessin confluir-hi. Semblava que les dues posicions no podrien unir-se mai, tampoc, perquè es trobaven ideològicament massa allunyades. Quan això s’ha vist que potser no era ben bé així, els passos que se li han exigit a Mas han estat molt semblants als descrits al paràgraf anterior:que fes un viratge sense pal·liatius (i a partir d’aquí potser se’n podria començar a parlar).

Bé, sembla que tant els uns com els altres han fet dos moviments històrics. El discurs de dimarts traçant detalladament el full de ruta cap a la independència ho és. Però ara resulta que no n’hi ha prou. S’ha topat altre cop amb la intransigència. Per què? És sabut que, encara que havia de dir el contrari, al PP li interessava tenir el conflicte basc a flor de pell. Tant electoralment com perquè així li permetia prendre certes mesures que sinó haurien estat difícils de justificar. La CUP, pel seu cantó, amb el seu missatge antisistema, sembla que també necessiti tenir a Mas com a enemic. I és que el que es veu fàcilment en els altres costa molt d’identificar-ho en un mateix.

Jimmy DEP

Diumenge un seguidor del Deportivo de la Corunya va perdre la vida abans del partit que enfrontava el seu equip amb l’Atlético de Madrid. A partir d’aquí, l’onada de reaccions ha estat insuportable. Des de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), fins als mitjans de comunicació. Els últims s’han encarregat de criminalitzar els participants de la baralla dient que havien quedat via Whatsapp (quan en cap dels mòbils dels detinguts s’hi ha trobat cap prova) i, cobert per això, el primer ha afirmat que el partit s’hauria suspès en cas que el mort hagués estat un aficionat “normal.” Més enllà de l’insult que pot suposar això per a la família, el cas és que la jornada no es va suspendre i que en la majoria de camps ni tan sols es va fer un minut de silenci. S’equiparen tots dos grups i es tracten com escòria.

Hi ha qui creu que una similitud en la forma implica necessàriament una similitud en el fons. Res més lluny de la realitat: Riazor Blues, grup a què pertanyia Jimmy, és conegut per la seva lluita contra el racisme i a favor de la independència de Galícia, mentre que el Frente Atlético (FA), grup a què pertanyen els assassins, mostra obertament els seus vincles amb l’extrema dreta i les idees neonazis. Per això no són d’estranyar les paraules de Tebas, antic militant del partit Fuerza Nueva, fundat pel franquista Blas Piñar, que evidentment pren part en aquesta rivalitat. Tampoc la policia és imparcial, com demostra que coneixent perfectament la situació donés llibertat perquè els membres del FA actuessin. N’estava al cas perquè, en primer lloc, des de la policia gallega s’havia informat que un mínim de 50 aficionats del Deportivo viatjarien a la capital madrilenya i, en segon lloc, perquè des del mòbil del FA s’havia comunicat els seus membres que l’hora de queda per esperar-los seria a les set del matí (mòbil que òbviament la policia té més que punxat).

Però el paper, per part de la LFP i dels suposats encarregats de prendre mesures, és fer-se els sorpresos i repetir consignes com ara que cal prohibir l’entrada d’aquests grups als camps de futbol. I arribats aquí, sisplau que algú els ho expliqui, perquè això vol dir que no han entès res. El futbol és un reflex de la societat i la qüestió no és vetar l’entrada als estadis. L’assessinat de Jimmy no es va produir en un estadi, sinó al carrer. I la violència no es produeix als estadis, sinó fora. Per tant, aquesta mesura queda molt bé de cara a la galeria, com ja va fer Laporta, però no comporta canvis substancials. Això ho demostra per exemple la bengala que els Boixos Nois van tirar fa uns anys al camp de l’Espanyol o els viatges que sovint fan a camp contrari però que no surten a la televisió. Que els grups tinguin l’entrada vetada als estadis no implica de cap manera que hagin desaparegut, sinó que han desaparegut de la llum pública, que probablement és el que busquen els que manen.

Però la rivalitat continuarà, perquè més enllà dels equips que cadascú defensi aquesta és una rivalitat política, com va quedar ben demostrat diumenge. I més a prop o més lluny dels camps de futbol continuarà existint, com demostra l’assessinat de Guillem Agulló. La solució passa per acabar amb el feixisme d’una vegada per totes, que és el que intentava Jimmy quan hi va deixar la vida. Mentre aquests grupuscles es mantinguin actius, hi haurà qui estarà al peu del canó mirant de fer-los recular, encara que els mitjans de comunicació els tractaran de criminals descerebrats. Arran d’això, a més, la policia se sentirà amb dret de posar multes de milers d’euros a qualsevol dels seus companys acusant-los de conducta violenta, cosa que per molts joves vol dir quedar hipotecats de per vida. I tal dia farà un any. Però el conflicte continuarà latent, perquè el feixisme avança (emparat) si no se’l combat.

Per què la “consulta” va ser un èxit espaterrant?

Alguns han tractat de qualificar el procés participatiu de diumenge d’autèntic fracàs (Camacho, Rivera et al.). Diuen que les xifres de participació treuen tot tipus de validesa als resultats (2’3 milions de votants i 1’8 milions de sí-sí). Aquest discurs, però, topa amb dos grans problemes.

1. Les xifres de participació són semblants a d’altres referèndums fets darrerament, com ara el de l’Estatut del 2006, en què van votar 2’5 milions de persones (en una votació totalment legal, en què cap partit cridava a quedar-se a casa, etc.).

2. Camacho i companyia parteixen de la premissa que TOTS els que no han anat a votar són partidaris de la unitat d’Espanya. Simplement es creuen amb el dret d’apropiar-se el pensament d’uns quants milions de persones, sense que hi hagi cap dada que els pugui empènyer a fer-ho. Gent que no és ni d’un cantó ni de l’altre. Per veure que això no funciona ben bé així estaria bé fer un referèndum a la inversa: “Vol que Catalunya segueixi sent part d’Espanya?”. Caldria veure llavors quins són els resultats i qui parla de majoria silenciosa (un exercici semblant a la comparació de les manifestacions de l’11-S i el 12-O).

Més enllà d’això, per veure que les dades d’aquest passat diumenge són dades excel·lents, proposo recrear un escenari de ficció però que crec que pot ajudar força a entendre la realitat. Recordem que partim d’un 1’86 de sí-sí, un 0,23 de sí-no i un 0’10 de no. Respecte les enquestes que s’havien anat fent, sobta la poca representació del no, mentre que el sí-no (10%) encaixa en les perspectives. Hem de suposar, doncs, que bona part dels votants que normalment confien en partits d’òrbita espanyola es van quedar a casa, en comptes de votar no. Comencem l’experiment i agafem tots els votants d’aquests partits a les últimes eleccions al Parlament (PSC, PP, Cs, PxC i UPyD) i comptem que voten no. (Aquest, de fet, és un escenari força advers, perquè probablement alguns d’aquests votants, com ara els del PSC, podrien votar de manera diferent, però assumim-ho). El resultat total són 1,34 milions de persones. I les sumem a les que ja havien votat que no, de manera que el resultat queda de la següent manera: 1,86 sí-sí, 0,23 sí-no i 1,44 no. Aquesta aproximació, fictícia però en consonància amb la realitat, proporciona dues dades molt positives.

1. El sí-sí seguiria guanyant (53%), amb un 7% de sí-no i un 40% de no. Un avantatge de 13 punts que no deixa de ser, com a mínim, significatiu.

2. La participació seria de 3,5 milions de persones, molt a prop de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (3,6 milions).

Provant de dibuixar un escenari molt favorable per a aquells que diuen que el 9N va ser un fracàs, doncs, ens trobem que tant les dades de participació com el percentatge de sí-sí conviden a donar uns resultats favorables a l’independentisme. Perquè, de fet, no hi ha manera de d’obviar la realitat, per més que alguns s’hi entestin i vulguin crear-ne una de seva.

 

Què diu realment el CEO? El sí-sí arriba al 61%

És el resultat obtingut després de descartar els ciutadans que diuen que no aniran a votar i els que encara no saben quina opció escolliran // El no representa el 24% i el sí-no el 15%

L’enquesta del CEO ha donat avui uns resultats que han estat ben acollits pel catalanisme en general, però que alhora presenten alguns problemes d’interpretació (cosa gens nova, de fet, perquè aquesta metodologia fa anys que s’aplica). El principal problema és que no descriu prou bé la realitat actual, com es pot veure amb el fet que el resultat de les tres opcions no dóna un total de 100. El sí-sí representa el 49,4% dels vots, el no el 19,7 i el sí-no el 12,6; en total, un 81,7%. A aquestes opcions el CEO hi afegeix els indecisos (8,2%), els abstencionistes (6,9%) i algunes d’altres, una informació sens dubte molt valuosa però que cal presentar com toca (aquí desvirtua el resultat).

Aquest 18,3% restant, que no s’emporta cap de les opcions, s’ha de repartir de manera proporcional per poder-nos fer una idea més exacta dels resultats. És, de fet, el mètode que es feia servir a Escòcia durant tota la campanya electoral (i allà fer-ho així era més necessari a causa del gran nombre d’indecisos). Els resultats obtinguts després d’aquesta operació, doncs, donen al sí-sí un 60,5% dels vots, al no un 24,1% i al sí-no un 15,4% . Òbviament, totes les opcions creixen i el resultat acaba sent igual a 100%. És cert que excloent els indecisos hi ha el risc que les proporcions finals quedin un pèl alterades (en el cas que es decantessin majoritàriament per una opció concreta), però alhora es fa una fotografia més exacta del moment.

Per molts anys, Hibernian!

El club d’origen irlandès més antic d’Escòcia compleix avui el seu 139è aniversari

Actualment l’Hibernian milita a la segona divisió escocesa, categoria en què va descendir la temporada passada juntament amb el seu màxim rival, el Hearts. De fet, el derbi de la ciutat d’Edinburgh tindrà lloc tot just d’aquí deu dies, en la segona jornada del campionat (amb entrades a partir de 100€). Tornant als orígens, el Hearts es va fundar encara un any abans, al 1874, així que són tots dos clubs històrics.

La particularitat de l’Hibernian, però, és que va ser el primer club fundat per la comunitat irlandesa d’Escòcia, dotze anys abans que no pas el Celtic, l’equip que a dia d’avui recull més ampliament aquesta sensibilitat. A principis de segle XIX la població irlandesa d’Escòcia no arribava als 1.000 habitants, però en només cinquanta anys aquesta xifra va incrementar fins a 150.000, a causa de les migracions massives de primera meitat de segle. Aleshores Irlanda encara formava part del Regne Unit, però les diferències eren més que evidents, ja que això va significar per exemple la irrupció del catolicisme a la societat, un dels principals trets identitaris de la població immigrant.

Una foto de l'equip, l'any 1903

Una foto de l’equip, l’any 1903

A Edinburgh, els ciutadans d’origen irlandès aviat es van agrupar en una mateixa zona, coneguda com a Little Ireland. La societat era tancada i no acceptava, per exemple, que un catòlic (que acostumava a ser nacionalista, republicà i a parlar gaèlic) jugués en un equip de protestants. Aquest perfil de jugador normalment era també de classe baixa, de manera que al cap d’uns anys la comunitat va decidir reaccionar davant d’aquesta situació i va fundar el seu propi club: l’Hibernian.

L’entitat no va amagar mai els seus orígens, com demostra que el seu nom és pres del llatí i significa els irlandesos o que els colors amb què juga, el verd i el blanc (com el Celtic) fan referència a la bandera d’Irlanda (que també incorpora el taronja). Encara hi ha un altre símbol que fa més inequívoca aquesta relació, l’arpa que apareix a la bandera, un instrument típicament irlandès. Amb tot, la fundació del club no va solucionar definitivament els problemes. La federació d’Edinburgh en primer lloc es va negar a acceptar-lo (al·legant que eren irlandesos, i no escocesos), un rebuig que va ser secundat pels clubs de la regió. No va ser fins al dia de Nadal de 1875 que el Hearts va accedir a enfrontar-s’hi en un partit que guanyaria 1-0 i que significaria el debut de l’Hibernian FC.

Cowgate, carrer que alberga la parròquia de Saint Patrick, lloc de fundació de l'Hibernian

Cowgate, carrer que alberga la parròquia de Saint Patrick, lloc de fundació de l’Hibernian

A mesura que la situació s’anava normalitzant, altres ciutats amb una quantitat important de població irlandesa van anar fundant els seus clubs. El següent seria el Celtic de Glasgow (1887), posteriorment el Dundee Harp (que vol dir arpa), que només va tenir quinze anys de vida, i després el Dundee Hibernian (1909), que al 1923 es passaria a dir Dundee United, nom amb què se’l coneix actualment. L’Hibernian va tornar a rebre a finals de l’any 1888, quan molts dels seus jugadors van marxar al Celtic perquè els oferien una millor retribució econòmica. Però tot i així, tornaria a avançar-se a la resta el 1955, quan va convertir-se en el primer club escocès a jugar la Copa d’Europa (va caure a semifinals).

Avui, tres dies abans de començar el campionat de segona divisió, fa 139 anys que un grup d’amics, al carrer de Cowgate d’Edinburgh, van fundar l’Hibernian FC. Van ser pioners entre la comunitat irlandesa i van lluitar per canviar les regles de moment; per això, només us podem dir felicitats!

Les altres nacions britàniques

L’Illa de Man, Guernsey i Jersey s’han d’afegeir a les conegudes seleccions d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord

Avui s’han acabat els Jocs de la Commonwealth, que cada quatre anys convoquen els països que havien estat o estan sota influència britànica. La principal notícia és que Anglaterra ha aconseguit trencar l’hegemonia australiana de les sis edicions anteriors i ha estat el país més guardonat. La segona notícia és que darrere d’aquestes dues seleccions i de la del Canadà (un podi format pels tres únics països que han guanyat uns Jocs) s’hi ha col·locat Escòcia, que jugava a casa i ha firmat la millor actuació de la seva història, millorant substancialment la desena posició de fa quatre anys. Però jo vull parlar de tres nacions esportives que també han participat als Jocs: l’Illa de Man, Guernsey i Jersey (que també són illes de dimensions reduïdes).

Localització de les tres illes // Wikipedia

Localització de les tres illes // Wikipedia

L’Illa de Man només ha guanyat una medalla de bronze, cosa que l’ha classificat en 29a posició. I Guernsey i Jersey no n’han guanyat cap. De fet, dels 71 participants, només 35 han aconseguit penjar-se’n alguna, i només 21 se l’han penjat d’or. Però aquestes tres seleccions tenen una característica més interessant, la de formar part del Regne Unit. Tal com en formen part Escòcia, Irlanda del Nord o Gal·les. Però amb la diferència que són reductes molt més petits i aïllats. L’Illa de Man està situada entre Anglaterra i Irlanda, a pocs quilòmetres de les ciutats de Liverpool i Belfast, respectivament, i té una població d’uns 30.000 habitants. Guernsey i Jersey són dues illes de mida encara menor que estan molt a prop de la Bretanya francesa. La primera, per fer-se’n una idea, té una superfície molt semblant a Formentera, però una població força superior, de 65.000 habitants, mentre que la segona és una mica més gran i hi viuen gairebé 100.000 persones.

Medaller

Quant a palmarès històric, la que destaca és l’Illa de Man. S’ha aconseguit penjar un total d’onze medalles, tres de les quals d’or. Van ser l’any 1966 a Jamaia (en ciclisme de carretera), el 1986 a Edinburgh (tir amb escopeta) i el 2006 en ciclisme altre cop. Aquesta seria la millor actuació de la seva història, perquè a part de l’or de Mark Cavendish (un dels esportistes més coneguts de l’illa), a Melbourne també van aconseguir-hi un bronze en la disciplina de tir. A la següent edició, Delhi 2010, l’Illa de Man va tornar a aconseguir penjar-se dues medalles, per segona vegada a la seva història, i a més de manera consecutiva (totes dues de bronze). Al 2014 ha abaixat una mica el nivell, però, només n’ha pogut aconseguir una, altre cop en ciclisme.

Així com l’Illa de Man és freqüent de trobar-la als medallers (només ha estat absent en sis de les catorze participacions que ha tingut), el nombre d’èxits de Guernsey i Jersey ha estat menor. Però cadascuna ha tingut l’honor de penjar-se una medalla d’or al llarg de la història (curiosament, en la mateixa disciplina). Guernsey ho va aconseguir a Auckland (Nova Zelanda) al 1990, gràcies a l’habilitat d’Adrian Bretton en el tir amb pistola. Aquest jugador, de fet, ha aconseguit la meitat de les medalles del seu país, ja que també es va endur una plata quatre anys abans i un bronze quatre anys després. Les altres tres medalles que té en possessió van ser aconseguides durant els Jocs de 1982 i 1986 (una plata i un bronze en tir en rifle al als primers i una plata en bitlles als segons), de manera que es pot parlar d’una època d’or de l’esport de Guernsey que abarcaria els anys compresos entre el 1982 i el 1996. És en aquest període on ha obtingut totes les seves medalles, un total de sis, mentre que s’ha quedat en blanc en la resta de participacions.

Jersey, per part seva, ha aconseguit sumar en tres ocasions des que va començar a participar, als Jocs de Cardiff de 1958, cosa que li ha proporcionat quatre medalles. De fet, es va estrenar a l’edició següent, a Perth, amb un bronze en boxa. I aquesta disciplina va ser la que va tornar a donar resultats l’any 1986, en forma també de bronze, en uns jocs que van estar marcats pel boicot de 32 dels 68 països que hi havien de participar. Però el millor moment encara havia d’arribar i vindria de la mà d’una mateixa família. Quatre anys després, a Auckland (terra fèrtil) Cliff Mallet es penjava el primer i fins al moment únic or de Jersey, mentre que Colin, el seu fill, aconseguia el bronze en la mateixa disciplina, tir amb pistola. Aquesta ha estat, a més, l’única vegada en què aquesta illa ha aconseguit dues medalles.

Malgrat que es trobin lluny dels èxits esportius, per les diferències evidents que separen aquests tres competidors de la majoria de seleccions triomfants, aquests combinats han aconseguit una cosa que probablement ja significa tocar la glòria: representar el seu territori en una competició internacional d’aquesta magnitud i, per tant, fer que els seus ciutadans tinguin un referent en el qual emmirallar-se.

Més similituds entre Catalunya i Escòcia

L’11 de setembre del 2014 serà una data històricament molt assenyalada per als catalans. Els 300 anys d’ocupació de la corona espanyola. Però també ho serà per als escocesos, per dos esdeveniments històrics diferents: la batalla d’Stirling Bridge i la batalla de Bannockburn. La primera té a veure amb el dia, ja que va lliurar-se l’11 de setembre (del 1297). La segona, amb l’any, ja que va tenir lloc el 1314, ara fa exactament 700 anys. Dos aniversaris paral·lels que només divergeixen en una cosa: el resultat. Els escocesos van sortir vencedors de totes dues batalles; els catalans, vençuts.

Les dues batalles estan separades per poc menys de vint anys i s’emmarquen dins de la Primera Guerra d’Independència d’Escòcia. La d’Stirling Bridge (1297) és famosa perquè va convertir William Wallace en l’heroi nacional que és actualment. L’any anterior l’exèrcit anglès havia doblegat amb certa facilitat les primeres revoltes dels pagesos escocesos, farts dels abusos d’Edward I. I aquest excés de confiança va ser un dels factors que van fer que tot i disposar d’una superioritat numèrica molt important sortissin derrotats de la lluita. Un altre va ser l’habilitat tàctica dels escocesos, que van utilitzar les mides reduïdes del pont que portava al castell per inutilitzar la cavalleria enemiga i bloquejar el desplaçament de tropes.

Vista de la riba on es va lliurar la batalla // DAVID GINEBRA

Vista de la riba on es va lliurar la batalla // DAVID GINEBRA

Però la guerra no s’havia acabat i, després de rebre algun correctiu, va arribar la data clau. El 23 de juny del 1314 va començar la batalla de Bannockburn, que s’allargaria fins l’endemà i que va resultar en una encara més sorprenent victòria escocesa. Amb Wallace capturat i executat uns anys abans, el front anglès disposava de dos homes i mig per cada soldat escocès, que a més havien estat entrenats i tenien armes més sofisticades. Però la falta de lideratge d’Edward II, que no va heretar del seu pare, va anar enfonsant psicològicament les seves tropes i altre cop la superioritat estratègica dels homes de Robert de Bruce, que es van posicionar sobre un altiplà i van esperar el moment oportú per atacar, va decantar la balança a favor dels escocesos.

Detall de la batalla de Bannockburn // DAVID GINEBRA

Detall de la batalla de Bannockburn // DAVID GINEBRA

Fruit d’aquesta batalla es va firmar la Declaració d’Arbroath (1320), que reconeixia la independència del Regne d’Escòcia. Probablement van ser els anys en què el país va gaudir de més sobirania, ja que al cap de poc la Segona Guerra d’Independència va tornar a atorgar cert poder als anglesos (1357), fins a la coneguda Acta d’Unió (1707). Quan han passat més de 300 anys des de la inclusió d’Escòcia i Anglaterra dins d’un mateix estat, la possibilitat de ser un país independent torna a estar sobre la taula. Just 700 anys després de l’èpica batalla de Bannockburn.