Vatua l'olla!

L’11 de setembre del 2014 serà una data històricament molt assenyalada per als catalans. Els 300 anys d’ocupació de la corona espanyola. Però també ho serà per als escocesos, per dos esdeveniments històrics diferents: la batalla d’Stirling Bridge i la batalla de Bannockburn. La primera té a veure amb el dia, ja que va lliurar-se l’11 de setembre (del 1297). La segona, amb l’any, ja que va tenir lloc el 1314, ara fa exactament 700 anys. Dos aniversaris paral·lels que només divergeixen en una cosa: el resultat. Els escocesos van sortir vencedors de totes dues batalles; els catalans, vençuts.

Les dues batalles estan separades per poc menys de vint anys i s’emmarquen dins de la Primera Guerra d’Independència d’Escòcia. La d’Stirling Bridge (1297) és famosa perquè va convertir William Wallace en l’heroi nacional que és actualment. L’any anterior l’exèrcit anglès havia doblegat amb certa facilitat les primeres revoltes dels pagesos escocesos, farts dels abusos d’Edward I. I aquest excés de confiança va ser un dels factors que van fer que tot i disposar d’una superioritat numèrica molt important sortissin derrotats de la lluita. Un altre va ser l’habilitat tàctica dels escocesos, que van utilitzar les mides reduïdes del pont que portava al castell per inutilitzar la cavalleria enemiga i bloquejar el desplaçament de tropes.

Però la guerra no s’havia acabat i, després de rebre algun correctiu, va arribar la data clau. El 23 de juny del 1314 va començar la batalla de Bannockburn, que s’allargaria fins l’endemà i que va resultar en una encara més sorprenent victòria escocesa. Amb Wallace capturat i executat uns anys abans, el front anglès disposava de dos homes i mig per cada soldat escocès, que a més havien estat entrenats i tenien armes més sofisticades. Però la falta de lideratge d’Edward II, que no va heretar del seu pare, va anar enfonsant psicològicament les seves tropes i altre cop la superioritat estratègica dels homes de Robert de Bruce, que es van posicionar sobre un altiplà i van esperar el moment oportú per atacar, va decantar la balança a favor dels escocesos.

Fruit d’aquesta batalla es va firmar la Declaració d’Arbroath (1320), que reconeixia la independència del Regne d’Escòcia. Probablement van ser els anys en què el país va gaudir de més sobirania, ja que al cap de poc la Segona Guerra d’Independència va tornar a atorgar cert poder als anglesos (1357), fins a la coneguda Acta d’Unió (1707). Quan han passat més de 300 anys des de la inclusió d’Escòcia i Anglaterra dins d’un mateix estat, la possibilitat de ser un país independent torna a estar sobre la taula. Just 700 anys després de l’èpica batalla de Bannockburn.

Aquest diumenge s’ha complert un any de la inauguració de la placa que recorda els voluntaris de North Lanarkshire que van lluitar a la Guerra Civil // El No Pasarán Memorial Comitte s’ha reunit per commemorar-ho i per recordar que els valors pels quals alguns d’aquests joves valents van perdre la vida segueixen vigents avui dia

Setanta-vuit anys i dos dies després de l’alçament militar de Franco, un grup de membres i coneguts del No Pasaran Memorial Comittee de la regió de North Lanarkshire, amb capital a Motherwell, s’han reunit al Duchess de Hamilton Park d’aquesta localitat per recordar els més de 500 escocesos que van decidir deixar-ho tot i anar a lluitar per uns ideals. Els de la llibertat i la democràcia. La majoria eren joves que van agafar un tren cap a Londres i van arribar com van poder fins a l’altra banda dels Pirineus, amb uns recursos materials molt pobres. Formaven part de les Brigades Internacionals, voluntaris vinguts d’arreu (també d’Estats Units o el Canadà) que veien la Guerra Civil com un afer que superava les fronteres espanyoles i que podia determinar el rumb de les llibertats polítiques de les pròximes dècades.

Per mantenir encesa la flama de la memòria, un grup de persones de classe treballadora de la ciutat va decidir que calia retre homenatge a  aquests herois com es mereixien i aviat van acordar que construirien una placa en un dels indrets més solemnes de la ciutat, al parc on també hi ha el monument que recorda els caiguts durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. Això va ser en una dinar al pub The Railway Tavern el dia 31 de març de 2013. La data d’inauguració havia quedat fixada per al dissabte 20 de juliol, així que calia afanyar-se per aconseguir els 16.000€ que costava l’operació. Però la resposta va ser encara més bona que l’esperada i tothom es va bolcar en el projecte. L’assistència a les activitats dedicades a recaptar fons com ara barbacoes, curses o concerts va ser excel·lent. En aquest àmbit cal destacar grups locals que es van oferir a tocar de manera gratuïta i la multitudinària “Fiesta por los compañeros”, que va portar la coneguda banda de Glasgow The Wakes a col·laborar en la causa. A més, també es va comptar amb el suport econòmic d’altres organitzacions antifeixistes de la zona, de l’Ajuntament de Motherwell i d’infinites donacions de particulars. Després d’uns mesos intensos, s’havia aconseguit l’objectiu.

El 20 de juliol de l’any passat va ser una gran festa. Més de 300 persones (algunes vingudes d’Irlanda i Anglaterra) es van congregar al voltant d’una placa de gairebé dos metres d’alçada on s’hi podien llegir inscripcions com ara “You are history, you are legend” per fer-hi una merescuda inauguració. Després es va fer un dinar al pati de darrere altre cop de The Railway Tavern aprofitant que el dia acompanyava. Durant el dia es va repartir un fullet deu pàgines on es recollia el més destacat del que havien donat de si els últims mesos i es feia una mica de memòria històrica. També es van aprofitar per vendre els polos de l’associació que porten l’escut de les Brigades Internacionals i per repartir a aquells que no el tinguessin el carnet de soci del No Pasarán Memorial Comittee North Lanarkshire. La cerimònia va comptar, a més, amb la participació d’alguns dels familiars dels protagonistes.

Primer aniversari

Un any després d’aquest èxit, el nucli dur dels promotors s’ha tornat a reunir, a les dotze del migdia, al voltant del monument per celebrar-ne el primer any de vida. John Milligan, un dels membres més actius, ha pronunciat un breu discurs recordant els motius que feien que els presents es congreguessin allí. Ha volgut destacar “l’actitud d’aquests nois”, que van entendre que a Espanya s’hi estava lliurant “una guerra de dimensions internacionals”.  També ha recordat que avui en dia segueixen quedant motius pels quals lluitar, ja sigui a Palestina, Síria o l’Afganistan, on les llibertats són constantment violades. Tot i això, ha denunciat que aquests abusos sovint són “coberts i recolzats pels governs occidentals” i que els mitjans de comunicació moltes vegades només ensenyen una part del conflicte. Per acabar, en un castellà intel·ligible, ha sentenciat: “La lucha continua. ¡No pasarán!”.

La concentració ha acabat amb un minut de silenci i amb l’entrega d’un ram de flors, acompanyat d’una postal que hi deia “We salute you”, firmada pel No Pasarán Memorial Comittee North Lanarkshire. Un comitè que no té estructura ni càrrecs com president o tresorer, sinó que s’organitza horitzontalment, de manera que tothom hi treballa i se’n sent part important. Amb tot, sí que se senten sota el paraigües de l’International Brigades Memorial Trust, una organització d’àmbit del Regne Unit que s’encarrega de mantenir vives aquestes històries i de donar-les-hi visibilitat. A Motherwell recorden, però, que dels més dels dos mil brigadistes que van emprendre aquesta aventura, Escòcia era el país que en proporció amb la seva població en va aportar més.

La primera de les llengües que es documenta a Escòcia és el picte. Cal situar-lo des de la línia imaginària que uneix les ciutats de Glasgow i Edinburgh fins que s’acaba l’illa (en sentit nord). Però el picte és una llengua que s’extingeix molt ràpidament, en bona mesura gràcies a l’expansió del gaèlic (segle X). El gaèlic havia arribat uns segles abans procedent d’Irlanda i amb el pas dels anys va formar una varietat prou diferent per ser considerada una altra llengua (el gaèlic escocès).

Aquest procés és el mateix que experimenta l’escocès (també anomenat scots) respecte de l’anglès. El dialecte parlat al sud d’Edinburgh es va diferenciant de la resta mentre guanya terreny per la costa est. D’aquesta manera, a l’Edat Mitjana la llengua de les Highlands és el gaèlic mentre que la de les Lowlands és l’escocès. Abans d’això, entre totes dues havien fet desaparèixer una altra llengua, parlada al sud d’Escòcia: el cúmbric (de la família celta i, per tant, pròxima al gaèlic).