Vatua l'olla!

Un altre dels molts punts de vista

Gaèlic o escocès?

A Escòcia s’hi parla l’anglès. A dia d’avui, d’una manera molt majoritària. Però quina és la llengua històrica del país? En realitat, durant segles n’hi han conviscut dues: el gaèlic i l’escocès. El gaèlic és probablement la més coneguda (portes enfora), que també es denomina gaèlic escocès (en oposició al gaèlic irlandès). Són dues llengües amb un parentiu molt proper. L’escocès, en canvi, no és de la branca celta, sinó de la germànica, i s’assembla molt a l’anglès. Per tant, dues llengües que podrien semblar la mateixa resulta que tenen orígens ben diversos.

La primera de les llengües que es documenta a Escòcia és el picte. Cal situar-lo des de la línia imaginària que uneix les ciutats de Glasgow i Edinburgh fins que s’acaba l’illa (en sentit nord). Però el picte és una llengua que s’extingeix molt ràpidament, en bona mesura gràcies a l’expansió del gaèlic (segle X). El gaèlic havia arribat uns segles abans procedent d’Irlanda i amb el pas dels anys va formar una varietat prou diferent per ser considerada una altra llengua (el gaèlic escocès).

 

Aquest procés és el mateix que experimenta l’escocès (també anomenat scots) respecte de l’anglès. El dialecte parlat al sud d’Edinburgh es va diferenciant de la resta mentre guanya terreny per la costa est. D’aquesta manera, a l’Edat Mitjana la llengua de les Highlands és el gaèlic mentre que la de les Lowlands és l’escocès. Abans d’això, entre totes dues havien fet desaparèixer una altra llengua, parlada al sud d’Escòcia: el cúmbric (de la família celta i, per tant, pròxima al gaèlic).


Però l’anglès no ha deixat res de tot això. El gaèlic és actualment la llengua de l’1% de la població, concentrada bàsicament a Outer Hebrides, les illes més occidentals. Allà la fa servir la meitat de la població, però està en ple procés de substitució. A Stornoway, la capital, ha passat de tenir un 57% de parlants a tenir-ne un 43% en tan sols vint anys. El cas de l’escocès és semblant, perquè només es manté viu en alguns reductes; en aquest cas, orientals. La zona del nord d’Aberdeen i les illes Shetland, les més meridionals de Gran Bretanya, són els últims llocs que la mantenen. Els parlants de les àrees tradicionals encara afirmen conèixer-la, però la influència de l’anglès ha estat tan gran que l’ha desvirtuada. Igual que va néixer, doncs, mor.


  1. 1) L’ordre habitual de l’oració és verb-subjecte-complements: Chunaic mi cù aig an dorus = Vaig-veure jo [un]-gos a la porta.

    2) Manté una declinació amb quatre casos: nominatiu/acusatiu, datiu, genitiu, vocatiu. Per a bròg (sabata): bròg – bròig – bròige – a’ bhròg.

    3) Hi ha dos gèneres, masculí i femení. Com és habitual, el gènere és semànticament buit fora dels termes referits a l’ésser huma.

    4) Hi ha dos nombres, singular i plural.

    5) Hi ha un fenomen consistent en la variació del so inicial de les paraules per influència de la paraula anterior: beinn (muntanya) / a’ bheinn (la muntanya). Les regles són variades i complexes. (Aquest és un tret comú a totes les llengües cèltiques).

    6) La conjugació dels verbs és força complexa, i manté una passiva simple (com el llatí).

    7) Els complements es marquen amb preposicions, i si a continuació hi ha un pronom personal, es produeix una contracció: aig + mi > agam = a mi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per dginebra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent