El director de l’escola crida uns pares per avisar-los que el seu fill confon perillosament realitat i fantasia. La mare es gira cap al pare i dolçament li diu: “Ho veus? Mai podràs ser una girafa.”
Quebec 1971. L’artista inscriu la frase de l’amic poeta en el mural amb tota consciència: ell, l’artista, sí que està fart de mort i morts, i no pensa permetre que el fat biogràfic que el persegueix, ni la pròpia mort, s’interposin en el raig de llum que hi ha entre obra i ull.
Se m’esborren coses. Per sort, el dolor dels peus manté la memòria de les passes que he fet, i el dolor de les mans, el dolor d’altres mans.
Passaven els segles, i encara ningú no la considerava una obra mestra de l’art.
Li sembla que el soroll insuportable ve d’unes obres a l’edifici, però les té dins del cap: li estan buidant el cervell i repicant el crani.
Perspicaç, percep que els protagonistes de la pel•lícula s’acabaran separant, però no veu que la parella, en silenci, se’n va de casa.
Era una parella dura i salvatge, plena de tatuatges i desafiaments a les regles, que vivia amb el gas a fons. I aleshores van tenir un fill.
El món s’enfonsa en la crisi i les guerres, i els estudiants de periodisme trien per exposar als companys de classe una notícia, la del gos.
Va al centre per a discapacitats psíquics. Ara bé, ningú té la seva rapidesa mental per a detectar la millor companyia i seure-hi al costat.
Entra al col•legi electoral disposat a votar amb el cap i no amb el cor. Però sospita que hi ha alguna cosa errònia en la decisió, quan veu una taula d’operacions a la dreta, per als qui volen votar sense cor, i una guillotina a l’esquerra, per als qui votaran sense cap.
Troba que hi ha manca de comunicació amb la seva parella, i li envia un whatsapp per tallar-hi.
El director d’orquestra està fart que cada dia de les vacances d’estiu un flautista s’hagi instal•lat, per pidolar, sota del seu balcó. L’últim dia d’agost convoca els seus músics, que ofereixen un concert gratuït al mig del carrer. En acabar, entre els aplaudiments del públic que s’ha anat congregant, el director reclama al flautista que
Ha nascut el primer nadó amb els tatuatges incorporats, i ara les famílies discuteixen si els dibuixets són clavats als del pare o la mare.