Dimoni escuat
18 de febrer de 2019
0 comentaris
Els que diuen que val més ser cua de lluç que cap de sardina s’obliden que és al cap on hi el cervell, i que sense cua sí que es pot sobreviure.
Els que diuen que val més ser cua de lluç que cap de sardina s’obliden que és al cap on hi el cervell, i que sense cua sí que es pot sobreviure.
Va voler ser generós i fer les coses sense demanar res a canvi. I, certament, no en va treure res a canvi.
Se’ls va acabar l’amor i, per compensar el buit, es van comprar un xalet.
Tenim tendència a creure que la realitat política és com la matèria en una reacció química, que no es crea ni es destrueix, només es transforma. Però jo penso que més aviat és una realitat que adquireix vida a partir d’una paraula, i que després ningú no és capaç de controlar-la.
L’ésser humà va començar a ser-ho quan el mico boig va baixar de l’arbre i va posar els peus a terra. Però no ho serà del tot fins que no deixi de posar els peus als seients del tren i posi els peus a terra.
En l’ésser humà tot és artifici. Aquesta és la seva natura.
L’habitual entra al restaurant de menú i s’asseu d’esquena a la tele, que emet el telenotícies: – Passo de les notícies, perquè a veure, què ens han de dir, eh? Només seure, es torna a aixecar i se’n va a buscar el diari de la casa, que llegeix durant tot el dinar.
Han inaugurat els nous fanals de la plaça i, com sempre, els uns hi estan en contra i els altres a favor. Però hi estan a favor perquè estan en contra dels que hi estan en contra.
El flamant nou premi Nobel per la seva recerca sobre nutrició va a casa seva per comunicar-li la notícia a la seva mare. Aquesta, sense deixar-lo parlar, li diu que el troba massa prim, que segur que s’alimenta malament i que s’ha de menjar de tot.
En l’enterrament de la tieta, els dos nebots es disputen qui se l’estimava més, i l’un li reclama a l’altre allò que més n’estimava, d’ella: les joies. Com que el segon s’hi nega, el primer li envia a casa uns lladres perquè les hi robin. Fi de la història. O no.
La noia entra als lavabos de l’empresa on treballa i s’hi troba una companya de feina totalment despullada. Segur que tot plegat té una explicació senzilla, pensa d’immediat, però a ella, en aquell moment, només li passen pel cap possibilitats molt i molt inquietants.
Si la vida et dona llimones, fes-ne llimonada. Sí, però posa-hi sucre.
Al final, sempre guanyen els cínics. Però assumir-ho és massa cínic, i et fa perdre.
Trenca a cops la joguina del seu germanet, i tot seguit es posa a plorar desconsoladament, quan s’adona que ell tampoc no hi podrà jugar.