Desembre 2015. En un bar de la Diagonal de Barcelona, dos militars en uniforme de campanya prenen cafè, paguen i se’n van. Un dels clients, un oficinista amb corbata, fa broma amb el cambrer, paquistanès: “Em semblava que aquests venien a buscar-te!”
Ningú va poder apagar l’incendi del negoci perquè no hi quedava cap treballador: tots havien sortit a participar en un simulacre d’incendi.
Per fer-se l’homenet amb una noia, el noi passa el semàfor en vermell. Rellisca i acaba sota d’un cotxe. L’única persona que l’auxilia és l’única que abans l’ha increpat per ruc.
El que més li costa al Joanet, cada cop que va a la capital, és deixar a casa l’smartphone i retallar-se la barba hipster, per no perdre la credibilitat de l’exotisme, i no decebre els seus amics de ciutat, que li envegen la qualitat de vida del poble: “tu sí que vius bé!”.
Va a un sopar de companys d’escola que fa vint anys que no es veuen. Tots estan com aleshores! I s’angoixa pensant que ell també està igual.
Dos ancians entren al metro, ple de gent. Dos joves s’aixequen dels seients. L’ancià els diu: “Gràcies, per a mi no cal, només per a ella.”
Arribo al semàfor de vianants i el llum és vermell. Per aprofitar el temps, m’ajupo i em cordo les sabates. Mentrestant, el semàfor es posa verd. Però quan m’aixeco torna a ser vermell. Em poso bé la jaqueta i el mocador, que fa fred. Ara m’he despistat i, després de posar-se verd, el semàfor de
La ciutat és plena de zombis joves sense perspectives de futur. Se’ls coneix perquè duen a la mà la bateria que els insufla un simulacre de moviment: una llauna de cervesa verda. Fins que un d’ells omple una llauna d’explosius i mata els que encara eren vius.
Dubta si quedar-se a viure a la petita ciutat on va néixer, o anar-se’n a la gran capital. Acaba triant la que té els gimnasos més equipats.
L’apunyalen a un caixer automàtic i mentre mor intenta entendre les raons de l’atracador, i les seves quan s’ha negat a donar-li els diners.
Grup de joves en una exposició sobre ciutats europees dividides. Una de les noies llegeix: “Belfast, 99 murs… i no sé què més” I se’n van.
Els nens llestos es colen a l’ascensor privat per estalviar-se l’escala pública per on pugen els rucs i acaben al pati d’una presó d’adults.
El microconte s’arruga: troba que és massa ínfim per recollir una història. Per això us quedareu sense saber què passa des d’…
Quan mor, comprova que el cel no existeix, i que d’infern, només n’hi ha per als que hi creuen.
Tinc una proposta teatral per fer-vos. En penjo aquí un resum-sinopsi. Si hi esteu interessats, o si més no encuriosits, poseu-vos en contacte amb mi, amb un comentari en aquest bloc (que no faré públic), i parlem-ne! Catalunya té un problema de ‘naming’, que en diuen ara. De nom, de denominació. I això, ho veiem