Els drets laborals a la Catalunya independent

Com s’han de constitucionalitzar els drets laborals a la Catalunya independent? Quina serà l’eficàcia dels convenis col·lectius? S’hi haurà de legislar el dret a vaga? Quin serà el salari mínim? Tindrà més paper la inspecció de treball? Quin model sindical definirem? Hi haurà eleccions sindicals? Avançarem amb un model de cogestió i de més implicació de les treballadores i els treballadors en les empreses? Quins elements ens serveixen del marc de laboral actual? Com serà la transició entre un marc i un altre? Quedaran garantides les conquestes socials? En tindrem de noves?

Una de les claus de volta del procés sobiranista actual és el convenciment de la gent que amb la independència es viurà millor. Això no es produirà sols i com a conseqüència automàtica de poder disposar de més recursos públics, sinó, i sobretot, per la intensificació del procés democratitzador que suposa el dret a decidir, i allò que, benvingut sigui l’etern retorn gramscià, per les forces  que aconsegueixin hegemonitzar el procés. És per això que és important obrir el debat de com serà, socialment i laboral, la Catalunya independent.

El moment que vivim i viurem, també és un bon punt, per reflexionar sobre les disfuncions del model actual i repensar bé el que anem a construir. Sovint hem dit que, al sindicalisme català, teníem un gran eslògan “Volem un Marc Català de Relacions Laborals!“, una intenció, però no sabíem massa bé que volia dir i quins continguts abastava.  Avui, aquest marc laboral català es exigu. El conformen, sols, tres elements: l’eix principal i pal de paller n’és la negociació col·lectiva, els convenis col·lectius d’àmbit català, siguin provincials o autonòmics. El segon element significatiu en seria el model propi de mediació i arbitratge extrajudicial, que té el Tribunal laboral de Catalunya com institució simbòlica. I el tercer, i amb dificultats de visualització i concreció, seria l’espai català de diàleg social, minvat per la manca de competències pròpies, però masses vegades, i sobretot, a nivell territorial, per la manca de voluntat política de potenciar-lo. Com veiem, comencem amb ben poca cosa, però ja sabeu que el govern estatal amb la seva obstinada fé en la “unidad de mercado en lo universal”, encara ens ho pretén reduir més, sobretot atacant-ne el seu cor que és la negociació col·lectiva.

Amb aquestes premisses, m’atreveixo a apuntar diversos elements a deabtre i considerar sobre els futurs drets laborals i socials a la Catalunya independent:

a) Caldrà constitucionalitzar el drets laborals i socials, la llibertat sindical i el dret de vaga en els punts dels drets fonamentals. En això cal estar molt atent a les trampes del llenguatge: la constitució espanyola en el seu article 35, diu que tothom té el deure de treballar i el dret al Treball. En la fallida constitució europea del 2005, el dret al Treball desapareixia i era convertit en el dret de treballar! En el què en la primera és un deure ens volien fer creure que era un dret. El nou estat, evidentment ha de garantir les grans conquestes laborals del segle XX -30 dies de vacances pagades, prohibició del treball infantil, jornada de 8 hores, dret a la prestació d’atur-, i ser ambiciós amb els nous drets del futur.

b) Sobre el dret a vaga, des del punt de vista sindical, no som massa partidaris d’una gran regularització, doncs aquesta tendeix a la limitació el dret. Un text indicant que es fixaran serveis mínims i que s’han de garantir els serveis a la comunitat, és suficient. Intentaran limitar també el dret de vaga traient-li la connotació política – de fet hi ha estats on les vagues generals “polítiques” estan prohibides. Evidentment caldrà estar-hi atents!

c) Del model de representació sindical sí que cal parlar-ne amb atenció: el model actual, de l’Estatut dels Treballadors (l’ET) espanyol, pivota en dos puntals, les eleccions sindicals i l’eficàcia il·limitada dels convenis col·lectius. Aquests  són dos elements que tenen un marcat caràcter antiafiliatiu: pots limitar-te a anar a votar els teus representants sindicals cada quatre anys o no, però aquests són legalment els portantveus dels treballadors a l’empresa i se t’aplica el conveni col·lectiu que et correspon, encara que no estiguis afiliat a cap sindicat. Si bé a l’estat espanyol existeix la Llei Orgànica de Lliberta Sindical (la LOLS) que articula altres vies de representació, aquestes passen igualment pels elements especificats. En els països amb afiliació alta, o no hi ha eleccions al comitè d’empresa, com en el món anglosaxó, o els convenis són d’eficàcia limitada als afiliats als sindicats, com al nord d’Europa. És un debat que cal fer.

El marc regulador, ha de permetre la lliberta d’afiliació sindical, la pluralitat i el dret a fundar i a confederar-se sindicalment com és vulgui, i cal fer-ho garantint l’adaptabilitat a la transformació accelerada de l’estructura econòmica on la sectoralització sindical heretada de la industrialització i els mateixos convenis col·lectius, queden allunyats de la realitat de les empreses i la societat. És així que cal fer front, en aquest moment constituent, a diverses mancances des de la defensa dels drets dels treballadors: la cobertura i dret a representació sindical de la microempresa –majoritària a Catalunya-, l’extensió dels convenis i la negociació col·lectiva als nous sectors o empreses que no estan incloses en cap conveni i vincular a les proteccions legals i a la representació dels treballadors aquells segments laborals més desregularitzats: autònoms, treballadors precaris servei domèstic i persones que cerquen feina. Caldrà en aquest sentit ser imaginatius.

d) També haurem de definir el model de negociació col·lectiva, lligat a l’eficàcia i extensió dels convenis, en persones i empreses, però també a la seva articulació. Des del sindicalisme majoritari català, sempre hem defensat un model de negociació col·lectiva articulada, on hi haurien diversos nivells de negociació: Europa, estat, regió, empresa. S’entén que els convenis estatals i europeus són marcs referencials, i que els següents convenis articulen a nivell i adapten a les realitats concrets dels territori i empresa, sempre en una millora del conveni superior de referència. Tot i que ara en el marc estatal actual, això es pot fer, tampoc no n’hi ha obligació. Cal trobar un text, que respectant l’autonomia de les parts, apropi la negociació col·lectiva a les realitats concretes. És garantia de millora de les condicions laborals i de la participació dels treballadors.

e) Evidentment la legislació laboral haurà de fer un nou compendi de normes. Sobre la contractació caldrà fer una legislació més eficaç en la causalitat dels contractes temporals o a temps parcial.  Igualment s’haurà de revaloritzar els acomiadaments: en moltes normatives europees l’acomiadament improcedent no existeix. I en el marc espanyol s’hi abarateix. A qui la filosofia hauria de tornar a ser molt clara: si hi ha causa “econòmica” objectiva d’acomiadament aquest ha de ser econòmic, si no n’hi ha i és un acomiadament improcedent aquesta hauria de ser d’un cost absolutament estratosfèric per evitar l’arbitrarietat empresarial, o sencillament no hauria d’existir.

f) El model de mediació i arbitratges extrajudicials expressa molt clarament, crec, la voluntat i cultura de relacions laborals del nostre país, basada molt en l’acord, el diàleg i la negociació i molt poc en la imposició. És per això que caldrà continuar potenciant tots aquests instruments, i donar-els-hi més enfortiment legal.

g) Caldrà, evidentment, institucionalitzar els elements per vestir el nou marc laboral català, superant-ne les mancances: un nou paper i reforç de la Inspecció de Treball, donant-li més atribucions. Redefinir el Servei Públic d’Ocupació, on per primera volta les polítiques actives d’ocupació, la formació, la inserció laboral, podrà anar lligat a les polítiques passives, ergo, la prestació d’atur. I no cal dir que de les poques coses positives i avançades de la regulació laboral de l’Estat espanyol és la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, que haurem de fer nostra.

h) Quedarà pendent definir, moltes coses: el salari mínim. La Unió Europea recomana que el salari mínim sigui el 60% del sou mitjà. A Catalunya el salari mig supera els 23.000€, per tant en 14 pagues el salari mínim hauria d’estar una mica per sobre dels 1000€ com a mínim, fet pausible, doncs queden pocs convenis col·lectius amb salaris per sota. També caldrà parlar de les motxilles de les indemnitzacions, -com es protegeix la feina dels que fa poc temps que treballen- si s’impulsa el model austríac, els fons de garantia salarial, i també caldrà articular el paper de la jurisprudència judicial, on hauríem de mantenir l’actual i l’europea, mentre no en generem de pròpia, o els tribunals superiors catalans esdevinguin el darrer nivell judicial d’apel·lació.

i) Finalment el nou marc normatiu hauria de ser capaç d’entrar i generar mecanismes de corresponsabilitat i cogestió dels treballadors a les empreses. S’ajusta molt a la nostra cultura sociolaboral, amb un pes important de l’economia social -per exemple a Alemanya, la cogestió existeix en les empreses de més de 250 treballadors- i la transparència i participació  fa a curt i mig termini les empreses més eficients.

j) Han quedat coses al tinter, segur. Les pensions i les jubilacions. En això també hi podrien haver lectures interessades. Evidentment, estarem d’acord que el sistema de la seguretat tindrà superàvit. Alguns diran que això ens permet abaixar cotitzacions, altres que es poden apujar prestacions. Ara bé, per una banda caldrà negociar amb l’estat espanyol, quina part del fons de reserva actual ens correspon, i per altre tenir clar que per impulsar el creixement i enfortir l’economia catalana en el nou marc caldrà mantenir uns nivells adquisitius alts, de salaris, prestacions i pensions, que ens permetin tenir un creixement econòmic autosostingut.

k) El model productiu Existeix també, una línia de pensament, força encertada, que diu que els drets laborals i les seves conquestes socials, no depenen sols del marc legislatiu que els empari, sigui dit de passada, és absolutament necessari, sinó que també va lligat estretament al model econòmic i productiu que definim pel país. Per exemplificar-ho: si tenim un model econòmic sustentat sols en el turisme, la temporalitat i d’una competitivitat basada en baixos costos laborals, les relacions i condicions laborals seran més precàries que si les empreses són de productes i serveis amb un fort valor afegit i d’estructura d’empresa més fornida, en investigació, marca i qualitat. Depèn també de quin valor les empreses donin al factor humà, i no sols a una sacralitzada i mal entesa competitivitat. Una empresa de qualitat, que també interioritzi com  a input el compromís amb el bé comú, el mediambient i la responsabilitat social tendirà sempre a unes relacions laborals de més qualitat, a esdevenir més competitiva a mig termini i a fer millor la societat.

Cal trencar el discurs, absolutament instal·lat en la nostra història i entorn,  que amb els canvis legislatius i les reformes laborals es crea ocupació de qualitat, o deixem-ho, en que es crea ocupació. Ara bé, la legislació laboral i social sí que defineixen el marc perquè això és desenvolupi, i en un cicle històric de retallada de drets socials i laborals, l’inici d’un nou procés constituent a Catalunya ha de garantir aquests drets i àdhuc, permetre generar-ne de nous en una societat més avançada. No endebades, hem dit fins a la reiteració que els avenços socials i nacionals sempre han anat plegats.

l) Autonimia i equilibri de les parts Un “marc de relacions laborals” sempre és un punt d’equilibri entre l’autonomia de les parts –a entendre’ns empresaris i treballadors- i el seu marc regulador. Ho dit d’una altra manera un “marc de relacions laborals” ha d’estar regulat de manera que garanteixi i deixi marge a l’autonomia de les parts, per discutir i arribar a acords, garantint-ne també un punt just de reequilibri de les seves forces, a priori, antagòniques i desequilibrades. Si el model que es vol impulsar és el del diàleg, acord i correponsabilitat, cal que el marc permeti que ambdues parts hi puguin guanyar. Ningú dialoga sols perquè l’hi vagin fotent drets.

Algú ha dit que el procés sobiranista és una aliança entre els sectors populars i classes mitjanes amb el vist-i-plau i suport de les petites empreses, tots ells castigats per la dependència a l’Estat Espanyol. El nou marc sociolaboral, també ha de transmetre aquesta aliança. I sobretot respondre i no defraudar a la gent: avançar cap a aquest nou país que anem fent, és avançar socialment.

Cesc Poch i Ros

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *