Sor Cop Sec

Durant els dies que no he actualitzat al bloc, perquè no tenia accés a internet, perduts per les muntanyes, he pogut dedicar una miqueta de temps a la lectura. No tinc cap pretensió de fer una crítica literària, sinó sols una petita confessió: soc lector compulsiu de novel·les d’en Georges Simenon, especialment les de l’inspector Maigret, però no només.
Fa un any vaig celebrar que el Premi Octubre d’Assaig fos atorgat al llibre Simenon i la Connexió Catalana de Xavier Pla (3i4, València, 2007), on repassa la influència de Simenon en la literatura i cultura catalana del segle XX (Pla, Segarra, Canyameres, Pedrolo…) En aquestes alçades de la pel·lícula ja hem descobert que la novel·la policiaca no és banal, sinó profunda, arrelada, vivent, emocionant i en això Simenon i la seva recreació de personatges i ambients populars i quotidians n’és un dels grans artífexs.
Amb els anys he anat arreplegant una petita col·lecció, una vintena de llibres d’un autor que en va escriure més de 200 amb el seu nom i unes altres 300 amb pseudònim. Sovint m’he trobat a les llibreries cercant novel·les del Simenon, sobretot en català, cosa que no sempre pot ser. A mi sobretot, però, són relats que em relaxen i evadeixen, que m’ho passo bé, lectures d’estiu, d’un o dos vespres.
Aquest estiu n’he llegit tres: "L’Hostal d’Alsàcia", "Un crim a Holanda" i "El Lyberty Bar". La que m’ha agradat més ha estat justament la primera, que és la que no hi surt el Maigret, una història gairebé de cine ambientada en una estació de muntanya alsaciana, en una edició dels anys 70 de la mítica col·lecció La Cua de Palla, que vaig arreplegar de vell, amb una lletreta petita, petiteta.
Adjunto la foto dels lloms dels meus Simenons. Sempre aspiro a anar a França, entrar en un bar i dir com en Maigret "posa’m un groc".