Acaba el Festivern i amb ell un nou any per a la memòria. Nervis, tensió i eufòria repartits a parts iguals en una nit inoblidable i desbordant. Ara ja estic a casa, mort de cansament i amb el cap espès. Espere descansar un parell de dies, fer balanç i agafar forces per a enfrontar noves
En la meua vida d’infantesa vaig tenir la sort de passar per escoles de diferents caràcters. La primera, la més borrosa i tendra als meus records, fou l’escola Isabel de Villena que hi ha a Esplugues del Llobregat, molt a prop de Barcelona la ciutat on vivia. Fundada el 1939, l’Isabel de Villena fou un
Removent els records de la caixa vella que vaig obrir l’altre dia m’he topat amb la meua antiga carpeta de classe. Era d’aquelles carpetes amb separadors que jo, fent gala de la meua afició per la manualitat ‘fetitxe’, vaig forrar amb paper adhesiu i unes quantes enganxines. I quines enganxines! Són dignes de museu. Com
Ahir vam tornar a l’adolescència. Potser els millors anys de les nostre vides. Us en recordeu? Vam reviure els xiscles, els riures, les curses en les xicotetes bicis Califòrnia, les pintes que fèiem, els saraus que muntàvem. I ho vam fer al nostre institut, la nostra petita pàtria, allà on va nàixer tot, allà on
Avui estic tocat, apagat. No sé exactament que em passa. Potser és la descompressió de l’hivern, de tot el que s’acaba, o potser és l’emoció desmesurada de tot el que comença. Mai m’he sabut mesurar. Crec que li dedique massa hores a tot això. Potser és això. Potser és que no he après mai a
Acabe d’arribar de Porrera on el dissabte vaig tenir la sort de de recitar el pregó de festes. Tot i que estava un xic nerviós, era la meua primera vegada, va ser molt especial. Després del pregó vam sopar i vam barrejar-nos amb la seua gent. Ara que estic a casa, a la meua ciutat,
L’altre dia vaig rebre un comentari de la Gemma de Vilapana (Baix Camp). Em deia que estava millor i que finalment començava a vèncer la seua deficiència auditiva. Avui he recordat la carta que em va fer arribar ara fa un parell de mesos i que tant em va colpir. He cregut convenient reproduir-la (resumida)
A vegades una sola cançó és capaç d’emocionar-te o senzillament d’explicar-te una part de la teua vida. Jo sempre he pensat que les cançons no són de qui les fa sinó de qui les escolta, o millor dit, de qui les fa seues. A mi m’ha passat això amb moltes cançons però avui especialment amb
La felicitat és un sentiment difícil d’explicar. La sents, la palpes i se’n va. És veloç i efímera però capaç de copsar-te en un segon. Jo ahir la vaig sentir en un escenari de Barcelona durant uns quants moments fugaços. Vaig veure-la arribar i com em calava tots els nervis. A vegades inclús t’afecta el
Mentre llegisc la notícia, la trista notícia, no puc deixar de pensar-hi. Intente anar a dormir, jeure, llegir, però no puc. Pense en els pobles, en Atzeneta del Maestrat, en Llucena, en Les Useres, en els paisatges de boscos i ametllers que tantes vegades he creuat camí d’Els Ports i no puc dormir. Avui estic
Ahir a Montserrat (La Ribera Alta) va ploure. No vam poder tocar. Sempre et queda un regust amarg, trist, d’impotència, quan se suspèn un concert per pluja. No pots fer res. Res no depèn de tu. Més que una llàstima, és una putada. Entre altres coses, ahir al concert havíem de celebrar l’aniversari del Joanma
Avui us escric des de la furgoneta gràcies a l’avanç i l’abaratiment de l’internet mòbil. Sembla mentida però és veritat. Ens trobem travessant els aspres paisatges de Terol rumb a València. Farem un total de set hores i mitja de viatge. Venim de Gernika (on vam tocar ahir), Gràcia (dimecres) i Manlleu (dimarts). Avui divendres
Avui inaugure el meu bloc. Fa temps que escric periòdicament en el diari de la gira del meu grup, Obrint Pas, però ja tenia ganes de parlar per mi mateix (amb el permís dels meus companys, és clar!). Escriuré per desfogar-me i matar el temps però sobretot per a opinar sobre allò que visc, escolte